El Gos Feral

Oposem-nos

1.- Més i millor autogovern. Més qualitat democràtica.
2.- Un nou impuls econòmic per a Catalunya.
3.- Catalunya, una nació socialment avançada.
4.- Una nova política territorial i ambiental.

Punts bàsics del Pacte del Tinell signats l'any 2003 per les formacions PSC, ERC i ICV-EUIA

Durant els dos primers anys en el govern, el primer Tripartit, liderat per l'olímpic Pasqual Maragall, va fer del Nou Estatut el centre de l'estratègia de l'esquerra catalana, per primera vegada al capdavant de la Generalitat des de la 2a República Espanyola de 1936. El procés va ser llarg i dolorós. L'Espanya que no escolta va alçar-se en armes contra la Catalunya que vol parlar. La brunete mediàtica que denunciava Arzalluz va deixar el País Basc per dedicar-se a assetjar Catalunya. Fruit de tot aquell rebombori, avui a l'Estat Espanyol, s'ha consolidat la imatge tòpica del nostre poble que el nou govern pretenia trencar. Fruit de tot aquell núvol de pols, es va despertar el vell malson idiota del lerrouxisme i, encara que la marca de Ciutadans no ha quallat electoralment, la seva pútrida pseudoideologia liberal i espanyolista s'ha estès com un virus repugnant entre les classes treballadores catalanes. La primera fase del que era conegut com a Estatut de Miravet, va acabar desvergonyidament el 2006 amb una encaixada de mans entre Mas i Zapatero, i el text que havia de salvar-nos com a poble ha passat a la història com l'Estatut de la Moncloa. Llavors en van fer votar si ens agradava o no ens feia el pes el text resultant: després de passar-lo per les tisores d'aquells que havien afirmat en públic recolzar el text original que havia redactat el Parlament de Catalunya. Més de la meitat dels catalans (un 51%) van pronunciar-se sense votar: i van dir (encara que ningú va voler-ho entendre) que els fastiguejaven les formes falsament democràtiques del procés i tot el resultat final. Del 49% restant, una quarta part va pronunciar-se en contra de la pantomina. Però, com que aquesta és l'absurda manera de funcionar de la nostra tan aclamada democràcia, el text es va aprovar. No obstant això, queden altres esculls en matèria d'autogovern: els recursos d'inconstitucionalitat i el maleït finançament.

No sabien o no van voler veure, que el nou impuls econòmic que volien donar a Catalunya encaixava en el temps amb les primeres fases d'una crisi financera internacional. El govern progressista va voler desenvolupar totes aquelles iniciatives que veia necessàries en un període altament especulatiu, quan estava a l'oposició. El llarg procés de desindustrialització que alguns babaus havien somiat, s'ha convertit en un malson ràpid i curt. Les deslocalitzacions s'han accelerat. L'impuls econòmic es va convertir en una empenta sense gràcia, cap un endavant indefinit en l'espai i en el temps. I el finançament? Nari nant, nari nant (com deia la Trinca).

No es van saber veure els símptomes dels que se'ns venia al damunt, ni es van prestar atenció als grans límits que assetgen el nostre parlament: som només una colònia ploramiques de l'Imperi cutre d'Espanya, al seu torn sotmès a l'Europa Britànica del Capital. La nació avançada que pretenia ser, s'ha consolidat com una província castigada, la Taifa renegada de la caixa i la guardiola, el país de la línia de Tren d'Alta Velocitat més lenta del món.

Vam canviar comarques per vagueries i quan ens vam quedar mirant el mapa ens va semblar que quedava molt bonic amb tants de colors. Però sobre el terreny, els colors es traduïen en hectàrees de cultius transgènics: raïm blau de l'Empordà, arròs magenta de les Terres de l'Ebre i blat de moro negre de la Cerdanya. Que ecologistes es sentien alguns mentre passejaven amb les bicicletes (per descomptat del Bicing) per alguna central nuclear, a cops de pet, agafant impuls.

No en teníem prou que aquestes setmanes s'ha esgarrat la LEC i s'ha rebutjat debatre al parlament la iniciativa legislativa popular contra els cultius transgènics que comptava amb més de 100.000 signatures.

Alguns, quan mirem enrere, ens adonem que fa temps que estem a l'oposició d'aquest mal govern.

Etiquetes de comentaris: Catalunya, Crisi, Govern, Qüestió Nacional

Últims Articles

• Ho haveu vist?
• La paciència iraniana
• De formalismes i deformitats
• El poble no juga, la banca guanya
• El meu mig vot per a l'Esquerra Unida Europea
• Injuriar els cràpules és delicte
• Tots els ismes: fronts, unitats i altres tacticism...
• Ser capellà, somni de pedòfils i violadors
• El consolador dels catalans
• Per on continuar?

Arxiu

• juliol 2008
• agost 2008
• setembre 2008
• novembre 2008
• desembre 2008
• gener 2009
• febrer 2009
• març 2009
• abril 2009
• maig 2009
• juny 2009
• juliol 2009
• agost 2009
• setembre 2009
• octubre 2009