Aquell quie exerceix el seu dret, compleix el seu deure.
Aristòtil
L'actual context històric. crític i complex, requereix d'una actuació responsable, unitària i ferma de tots i totes els i les socialistes i comunistes de Catalunya. Aquesta reflexió oberta a crítiques respon a la humil pretensió de provocar debats més amplis, per damunt de les estructures partidàries i organitzatives, sobre la necessitat d'una clarificació de les diferents estratègies dels i les comunistes i socialistes de Catalunya per afrontar el futur de la classe treballadora del nostre país.
Els i les comunistes i socialistes tenim present que l'autodeterminació és un dret inherent dels pobles i les nacions, a ser independents o a federar-se lliurement amb altres nacions i pobles segons la seva voluntat. Som, per tant sobiranistes en el sentit que defensem que la sobirania de les nacions recau en les persones que la conformen. Per això, coincidim: autodeterminació! I és aquest un aspecte important que distingeix els socialistes que ens fa diferents als sobiranistes socialliberals o als independentistes reaccionaris: no acceptem com a democràcia un sistema que limita el dret a l'autodeterminació a l'àmbit de l'anècdota cultural o les competències administratives de les institucions territorials. És aquest el nostre posicionament comú.
El Federalisme és un sistema polític en el qual les funcions del govern estan repartides entre un poder central i un grup d'estats lliurement associats. Per tant, es pot definir com un sistema polític que conté en la seva organització política i administrativa, com a mínim, dos nivells o ordres de govern, amb una distribució determinada d'atribucions i de responsabilitats públiques, a més d'independència política. La natura política de les relacions que s'estableixen entre les parts està caracteritzada per l' independència i no subordinació d'aquestes al centre.
Hi ha dos tipus de Federalisme, el simètric, que és el que caracteritza països com els EUA, i l'assimètric, on existeixen diferències culturals, lingüístiques i socioeconòmiques, com és el cas del Canadà. Algunes persones estudioses del tema proposen que davant l'Estat-nació, com és el cas de l'estat espanyol, amb pluralitat de realitats amb elements nacionals propis, o davant l'independentisme, només hi cap una via federal assimètrica.
Però el federalisme implica un pacte entre les parts que es distribueixen el poder polític dels territoris, per tal de renunciar a la seva sobirania absoluta en benefici de l'entitat superior, és a dir, la Federació. En aquest sentit, territoris com Catalunya o Euskal Herria no podran renunciar mai a una sobirania de la qual no disposen. Si el Federalisme és la unió en la diversitat en total llibertat, el primer pas hauria de ser el d'obtenir la independència del territori, per a posteriorment, poder-se federar de manera lliure. El federalisme només podrà ser autèntic i revolucionari quan les seves estructures polítiques i socials canviïn totalment. La " revolució federalista" abolirà la concepció estatista de la societat i haurà de dividir i distribuir el poder, procedint sempre de manera racional i humanitària.
Però la Constitució Espanyola del 1978, es fonamenta, segons l'art. 2 del propi text, en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna e indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que l'integren i la solidaritat entre totes elles, però en cap cas la independència, per tal de que a posteriori, ens poguéssim federar.
El dret a l'autodeterminació, és un principi fonamental dels drets humans, que consisteix en el dret d'un poble a "decidir lliurement les seves pròpies formes de govern, a perseguir el seu propi desenvolupament econòmic, social i cultural, i a estructurar-se lliurement, sense ingerències externes i d'acord amb el principi d'igualtat." El dret a la lliure determinació dels pobles es troba recollit en algun dels documents internacionals més importants com són la Carta de les Nacions Unides o als Pactes Internacionals de Drets Humans. El dret a l'autodeterminació és una norma de ius cogens. Les normes de ius cogens constitueixen el nivell més alt de les lleis internacionals i han d'ésser obeïdes sempre.
La Independència és requisit indispensable de qualsevol Federalisme. Ho hem de dir ben clar, per a que ho sàpiga tothom i asumir-ho d'una vegada. L'exercici del dret a l'autodeterminació porta ineludiblement a la Independència i, un cop assolida la sobirania, llavors és possible la lliure federació. Si l'actual marc legal és obsolet, no hi ha cap problema, es variarà segons la força dels esdeveniments i la voluntat democràtica dels pobles. Si declarar la independència unilateralment pot ofendre algú, no fer-ho en contra la voluntat majoritària d'un poble és ofendre tot una nació i negar-nos un dret fonamental, la sobirania. Precisament, tot procés d'autodeterminació constitueix en si mateix una decisió unilateral dels qui hi són implicats, sigui quin sigui el resultat. I si no podem exercir aquest dret és que ni hi ha sobirania, ni hi ha democràcia
Perquè tal com es desprèn de la màxima aristotèlica, els drets existeixen en exercir-los i exercir-los implica assumir-ne les seves conseqüències i, de manera conscient, portar-los a terme. Federalisme o Independència és un fals debat, la qüestió és simplement: sobirania o colonialisme.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Política, Qüestió Nacional, Transició
Publica un comentari