Com el 99% del blocs que existeixen a la xarxa d'Internet, aquest petit bloc, declaradament cínic maniqueu i comunista, és només un petit gra de sorra més en l'immens oceà hipertextual, que pretén humilment despertar en algun lector ocasional alguna petita ombra de dubte sobre el discurs incessant del pensament únic, el liberalisme que tot ho contamina. Com molts altres blocs comunistes catalans, aquest va néixer paral·lelament a la Roigesfera, un projecte engrescador (en la construcció del qual vaig participar activament) amb el que preteniem fer arribar a l'esquerra d'aquest país la idea que la informació és la més preciada font d'activitat militant, la matèria primera de l'activitat revolucionària. Pensàvem per aquell llavors que l'esquerra (la no liberal) del nostre país havia renunciat a construir uns mitjans de comunicació alternatius veritablement sòlids i que aquest era el principal tal·ló d'Aquiles de qualsevol projecte transformador. Pensàvem que l'esquerra, en general, i els comunistes, en particular, no estaven aprofitant les possibilitats dels nous mitjans, el desenvolupament de les TIC, Internet. En resum, pensàvem que arribavem tard però que encara estavem a temps de fer-hi alguna cosa.
Ja fa dos anys i mig del primer article publicat i cal assenyalar que aquest bloc, com el 99% dels blocs de la xarxa, ha estat força irregular. Escriure en un bloc no és tan senzill com sembla i el qui escriu en un, també acostuma a escriure en més d'un. No només es tracta de redactar el que un pensa: cal documentar, llegir, rumiar, corregir, editar, publicar, moderar comentaris, intercanviar mails, promoure els articles a les xarxes socials, fer manteniment de les plantilles...
Ben aviat, l'experiència positiva de la Roigesfera i els primers blocs militants ens va portar a adonar-nos que calia centralitzar recursos i així és com es va anar gestant la idea de Sírius, una agència catalana alternativa de notícies, un bloc col·lectiu, una agència contrainformativa, inspirada en tants altres projectes ja antics com Rebelion, Kaosenlared, Voltaire,... Teníem clar que, a la xarxa, s'imposava una forma de treballar cooperativa, no competitiva. És la cooperació desinteressada de la ciutadania en exercir el seu dret a informar i a ser informat el que ha construit Internet: des dels servidors Linux que la sostenen, fins a la Viquipèdia, els blocs, les xarxes socials... Així aquest bloc va passar a un segon terme per dedicar-me a projectes col·lectius, molt més valuosos i enriquidors en tots els sentits. No obstant això, penso que val la pena mantenir viu un bloc, encara que sigui dedicant-s'hi amb menor intensitat. La feina del blocaire sempre queda.
La militància cibernètica és avui ja una realitat, no un conte de ciència ficció. La feina de blocaire militant és entregada i laboriosa, però malauradament és sovint menyspreada injustament, com una feina menor. En primer lloc, s'enfronta als perjudicis dels qui creuen que escriure un bloc es pretendre fer la revolució des del menjador de casa. Lligat a això, la militància blocaire és constantment estigmatitzada: escriure en un bloc segueix essent per a molts, com a mínim, sinònim de solitari, "freak", "geek", "hacker", pirata, lector de còmics, cinèfil, sonàmbul, "trekkie", defensor de les teories de la conspiració, aficionat als llibres antics, els artilugis estranys i el sushi. És veritat. Però encara que sigui menystinguda, la cibermilitància és una activitat que requereix molta disciplina, és clar, si es vol fer bé. Ningú no valora que la cibermilitància és, a més, un activisme fins a cert punt experimental i, precisament per aixó, requereix d'una formació constant: treballem amb unes eines que evolucionen cada dia. Fa dos anys cap blocaire tenia notícia de Facebook o Twitter. I escriure en un bloc requereix anar guanyant coneixements en diversos camps: redacció, HTML, CSS, disseny gràfic, fotografia, vídeo,...
La tasca cibermilitant és complexa, indefinida, està infravalorada, es considera secundària,... Les causes del menyspreu de les organitzacions polítiques per la tasca cibermilitant són òbvies: la fractura digital per causes socials, generacionals, culturals,... Però també, ben evident, la mateixa organització de les estructures partidàries, totalment oposada a les organitzacions adaptades al medi digital. El partit jeràquic (per democràtic i representatiu que sigui) xoca frontalment amb la militància en xarxa: són dues formes d'organització oposades, una en camí d'estingir-se, l'altra en ascens rotund. El partit de líders xoca frontalment amb la resistència anònima, un es va quedant sense quadres, l'altra es va nodrint de quadres insospitats. El partit institucionalitzat xoca violentament amb la creativitat imaginativa de la cibermilitància, un centrat en la parafernàlia, l'altra centrada en el missatge.
Avui, aquest bloc ja té dos anys i mig, la Roigesfera n'ha complert dos, Sírius, un. Cada dia són més els col·laboradors, els lectors. Em sento, en general força satisfet de totes les hores dedicades a cadascun d'aquests projectes. Tanmateix, lamento constatar que, en tot aquest temps, les estructures partidàries no han evolucionat notablement, ni s'han adaptat a la realitat. Tots els partits de l'esquerra catalana segueixen centrats en estratègies obsoletes, lligats a concepcions preconcebudes de la nostra societat acual, incapaços de veure el que succeeix al seu voltant. Institucionalitzats, acartronats o, en el pitjor dels casos, podrits, els partits mantenen vives les seves il·lusions d'esdevindre moviments de masses, de seguir mantenint les quotes de poder de les diferents famílies polítiques a través dels mateixos mecanismes de poder que fa 20 anys. Tothom s'adona de com deixen de ser efectives les antigues tàctiques i estratègies però ningú no vol veure l'efectivitat de les noves formes d'organització en xarxa de les classes populars. Davant dels nostres ulls, les revoltes s'estenen per tot el món des de la xarxa. Tuníssia i Egipte en els darrers dies, enceses en flames gràcies a la xarxa. Cal mirar i aprendre. La gent sí es mobilitza, potser només és que l'esquerra, aquí, no ha trobat les maneres. Article recomenat: Un cable de WikiLeaks señala el poder de influencia de los bloggers en Egipto
No. No és que volguem fer la revolució des de casa. Per conquistar la societat per la qual batallem, cal que prenguem el carrer. Però, potser, només potser, que aquest carrer que volem que el poble faci seu, sigui la immensa xarxa de carrers i autopistes de la informació a la quaul sí que s'arriba des del menjador de casa.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Lluita de Classes, Tecnologia
Publica un comentari