a) La crisi
La crisi econòmica actual respon en primera instància als cicles del capitalisme i s'emmarca en una progressiva línia especulativa que ens els darrers 20 anys ha estat responsable de 3 crisis econòmiques: la gran recessió de principis dels anys 90, la crisi financiera asiàtica i de les .com (1997-2001) i la de financiero-immobiliària actual (2007-). No obstant això, la crisi actual té un valor acumulatiu suplementari coma conseqüència de la dimensió global de la mateixa, perquè afecta de manera important el sistema monetari internacional i les correlacions de forces a escala global de les principals potències econòmiques i industrials. Com tota crisi, l'actual és una crisi de sobreproducció però centrada en el deute financer que es vincula a la propietat immobiliària, per la qual cosa, es tracta d'una crisi especulativa definida precisament pel seu aspecte abstracte i convencional, pel caràcter immaterial i simbòlic del valor d'allò amb que s'ha especulat, per la insubstancialitat burocràtica mateixa de la mercaderia que s'ha sobreproduït.
b) L'atomització de la classe treballadora
L'evolució del capitalisme industrial i bancari en capitalisme financer i informacional és un procés en marxa que transforma els mitjans de producció i, en conseqüència, la composició i característiques de la classe treballadora. La terciarització de l'economia, els majors requisits tècnics i la professionalització dels llocs de treball en tota la cadena productiva, la inconsistència i varietat dels marcs laborals, la internacionalització de la producció i la immediatesa de les comunicacions han transformat la naturalesa formal del treball i de la classe treballadora. D'una classe obrera industrial uniforme i compacta, hem passat a una multitud de casos individualitzats, dispersos, heterogenis i particularistes. No obstant això, a diferència del que sostenen els post-industrialistes, aquesta transformació és molt més superficial del que pugui semblar a primer cop d'ull i no ha afectat de manera determinant les característiques del capitalisme, del seu mode de producció i de la seva opressió de classe. L'extracció de recursos naturals i el segon sector continuen en el centre estratègic del mode de producció capitalista, essent tota la resta (els serveis) una superestructura més dèbil agregada a l'antic edifici, que és precisament la que menys resisteix els sotracs cíclics de l'economia. La transformació de la classe treballadora respon doncs, no tant a la transformació mateixa del mode de producció, que també, sinó a la percepció ideològica d'ella mateixa en un context d'absolut domini dels mitjans de comunicació de masses.
c) L’hegemonia ideològica liberal
El context actual s'ha d'entendre com el de l'absoluta hegemonia de la ideologia liberal i el de major extensió del poder del capital financer. Una hegemonia que cal entendre posant l'atenció en l'importantíssima inversió que la classe capitalista ha portat a terme en l'àmbit dels mitjans de comunicació de masses en els darrers 50 anys. Aquest context representa la progressiva liberalització i dretanització de tot l'espectre polític occidental. Les democràcies cristianes han assumit postulats feixistes, les socialdemocràcia ha assumit els portulats liberals, els comunistes han assumit els postulats socialdemòcrates. Aquest procés ha estat possible per la caiguda del referent soviètic i per una renúncia oberta als principis bàsics de la lluita de classes per part d'una àmplia corrent pseudo-marxista, que ha deixat veritablement orfes de líders revolucionaris els sectors més conscients de la classe obrera. L'abandonament de la pròpia experiència socialista no ha suposat només una actualització formal dels símbols o el discurs dels partits comunistes, sinó que ha comportat una renúncia als molts postulats propis del marxisme. Aquesta feblesa ha permès la penetració de conceptes ideològics d'invenció liberal: l'admissió de les definicions burgeses de conceptes com democràcia, ciutadania, dictadura, revolució o justícia han pervertit els mateixos fonaments del discurs marxista des de la seva base i han fet aflorar contradiccions internes entre la teoria i la praxis de les organitzacions.
d) La deriva ideològica de la classe treballadora
L'agreujament de la crisi comporta polarització social i agreujament de les tensions de classe. Desproveïda d'una ideologia i amb desconfiança de les estructures orgàniques, la classe treballadora involuciona a marxes forçades cap a fòrmules d'organització pre-tradeunionistes. La mateixa dissolució de la consciència de classe i la manca d'una direcció revolucionària, ha creat una situació paradoxal: tot allò que la classe treballadora oposa al capitalisme actual són conceptes ideològics del capitalisme original, no de la tradició socialista ni del moviment obrer. En renunciar a l'única alternativa ideològica capaç d'oposar-se a la ideologia liberal, la classe treballadora combat en defensa d'un liberalisme teòric ben intencionat, lluny ja de qualsevol aspiració socialista.
e) La sectorialització de la lluita i la desorganització democratista
Incapaç de formar-se per ella mateixa una imatge global de la situació, l'organització de la classe treballadora es dissol en fronts sectorials davant de problemàtiques concretes, cada cop més especialitzades i allunyades de la centralitat de la lluita de classes. La sectorialització de la lluita comporta la impossibilitat de la formulació d'un discurs global que acaba essent sempre un collage de fragments revolucionaris o reaccionaris i reivindicacions ben sovint contradictòries i ingènues, que no resisteixen cap confrontació intel·lectual. Aquest fet es veu agreujat per una estesa concepció individualista i una concepció purament burgesa de l'organització política, democratista, assembleària i federalista, que esdevé, en el millor dels casos, una desorganització sense obectius i, en el pitjor, una organització jeràrquica, còmplice i legitimadora del sistema mateix.
f) La crisi de les estructures sindicals i partidistes
Diversos factors amenacen la capacitat mobilitzadora i la representativitat dels sindicats de classe i els partits de l'esquerra amb activitat parlamentària. El context d'hegemonia de la ideologia liberal és citat habitualment com a responsable d'aquesta crisi dels models organitzatius de la classe treballadora. Una visió crítica molt visceral però no tan justificada amb les estructures sindicals i partidàries s'ha estès al conjunt de la classe treballadora i és alimentada pels mitjans de comunicació. Una part important d'aquesta crítica és fonamentada i es refereix al conservadurisme d'aquestes estructures organitzatives, la seva excessiva institucionalització i el seu burocratisme. Altres argumentacions crítiques fan referència a l'estructura i funció d'aquestes organitzacions. En el cas dels sindicats, per exemple, es podria dir que en bona mesura les seves estructures organitzatives i les seves formes de lluita responen més als interessos d'una classe treballadora industrial, de l'administració pública o de les grans corporacions, que a la d'altres sectors importants de la classe treballadora com els professionals autònoms, els treballadors de la petita i mitjana empresa o els treballadors eventuals. Bona part de la crítica a les organitzacions tradicionals de la classe treballadora fan referència precisament al seu allunyament de les formes organitzatives tradicionals del moviment obrer però es manifesten en termes sovint reaccionaris. Així ens podem trobar amb crítiques al finançament per part de l'Estat a determinades activitats sindicals, però no es fa mai refefència a la manca de caixes de resistència, quan aquestes suposen el pilar històric fonamental de la mateixa activitat sindical. Una cosa similar succeeix amb les crítiques al model organitzatiu dels partits polítics obrers per manca de transparència: resulta que aquests han adoptat les formes organitzatives dels partits polítics burgesos.
No obstant això, cal considerar el paper defensiu, no ofensiu, el caràcter essencialment resistencialista de l'acció sindical i institucional. Qualsevol ofensiva ideològica de la classe treballadora ha de sorgir necessàriament de l’àmbit de la política i de l’organització dels quadres militants més conscients per a poder estendre’s a la resta de fronts de lluita.
g) L'ascens del feixisme
El buit d'una alternativa sòlida que representi els interessos de la classe treballadora no només suposa un retrocés per a aquests interessos, sinó que ha permès la penetració d’un feixisme identitari i populista precisament en el centre de la classe treballadora, la classe obrera. L'abast social d'aquest front d'extrema dreta ha quedat en evidència en les recents eleccions municipals. La gran abstenció ha castigat els partits d'esquerra amb molta duresa i ha permès guanyar presència a partits obertament feixistes que han basat la seva campanya en un discurs xenòfob. La victòria del PP de Garcia Albiol a Badalona, ciutat obrera, antic bastió del PSUC, amb una campanya centrada en la incitació a l'odi social, ha anat acompanyada de l'aparició del partit feixista Plataforma per Catalunya a la majoria de consistoris del cinturó industrial de Barcelona. Aquest fet ha de ser vist com el punt d'inflexió d'una tendència a la que assistim des de les darreres dècades: la progressiva penetració de la ideologia feixista en relació directa amb la degradació del discurs socialista de classe. Plantar cara a l’avenç del feixisme significa denunciar públicament qualsevol desviació feixista, amb independència de la seva procedència ideològica o partidista. No és el moment encara d’emprendre fronts democràtics antifeixistes que diluiran encara més el discurs de classe, sinó d’enfrontar el feixisme de manera oberta i amb contundència a qualsevol lloc on es manifesti, en aliança amb les forces progressistes, desenvolupant el Front d’Esquerres.
h) La volatilitat dels grans moviments polítics de masses
Tres grans manifestacions polítiques de masses han sacsejat la darrera dècada a Catalunya: el No a la Guerra, pel Dret a Decidir i l'actual 15M. Seria precipitat emetre sentències de valor sobre aquest darrer, però estem en disponibilitat de fer algunes consideracions sobre el 2 primers. La primera lliçó que podem extreure'n és la volatilitat dels dos moviments ciutadans en proporció directe al seu caràcter massiu. El moviment No a la Guerra va desinflar-se amb una velocitat vertiginosa després de la catarsi col·lectiva que va suposar l'atemptat del 11M, la caiguda del govern d'Aznar i l'arribada al poder del projecte liberal-populista de Zapatero. El nou govern va mantenir, a grans trets, el gruix de la política militar d'aliances de l'estat espanyol, després d'un parell de grans operacions propagandístiques com la retirada de les tropes d'Irak. No obstant això, el moviment No a la Guerra no va reactivar-se ni va ser capaç d'emetre judicis crítics amb l'entrada de l'estat espanyol a la guerra d'Afganistan, ni amb el tema dels vols de la CIA i els presos de Guantànamo o amb tants altres. Tan bon punt els mass mèdia van haver girat full, el moviment massiu va dissoldre's com si mai hagués existit. De manera semblant, la qüestió nacional i les tensions entre el govern català i les posicions centralistes de l'Estat semblen haver entrat en un punt de teatralitat totalment condicionada pels mitjans de comunicació de masses. És clar que existeix una gran base social nacionalista, independentista, catalanista, però la seva direcció i oportunitat sembla determinada pels cicles mediàtics. El moviment pel Dret a Decidir va assolir el seu sostre més alt amb unes manifestacions massives que van ser animades per la gran majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya. Cal recordar que, fins i tot, vam poder veure una editorial conjunta de la premsa catalana. Tanmateix, tota aquesta base social s'ha evaporat, disgregat i atomitzat en les darreres municipals, tocant de mort les principals organitzacions independentistes catalanes. Com és possible que cap organització hagi estat capaç de capitalitzar i gestionar les aspiracions sobiranistes d'un sector tan ampli de la societat? Precisament perquè són els mass media els qui gestionen aquestes aspiracions, són els mitjans d'agitació i propaganda del liberalisme català els qui marquen els cicles i capitalitzen en el seu benefici aquest sentiment nacional, no les organitzacions populars o de classe.
i) Teledirigisme i control social
No és convenient menysprear la influència de les agències d'intel·ligència (tan estatals com privades) en els moviments polítics de masses. Per tot arreu podem trobar evidències de les encaixades relacions entre les agències d'intel·ligència i molts actors socials o empresarials que condicionen i determinen les tensions socials. Aquestes evidències apunten a l'existència d'estratègies de teledirigisme i control social a través de les eines tecnològiques que es desenvolupen sota estricte secret. Cal estudiar a fons aquestes relacions i les seves implicacions per a la lluita de classes, allunyant-nos de l'optimisme tecnològic acrític liberal que actualment domina les organitzacions de classe. Concretament cal fixar els ulls en les anomenades xarxes socials, veritables teranyines privatives i opaques, rera les quals no només hi ha interessos econòmics i empresarials.
j) La imminència dels esclats socials
La polarització social provoca ja esclats socials de signe contrari en funció de la combinació de dinàmiques locals i tendències globals. L'espontaneïtat i el teledirigisme són característics d'aquests esclats. Un important component anticapitalista també n’és un tret distintiu. Es tracta d’un anticapitalisme de signe llibertari i interclassista que no posa l’accent en la confrontació de classe. Es tracta d’un anticapitalisme que no gosa ni tan sols proclamar-se com a alternativa real al sistema, sinó que aspira només a atenuar les seves nocives conseqüències. Es tracta d’un anticapitalisme amb un innegable component ideològic anticomunista. No obstant, es tracta d’un anticapitalisme que impugna molts dels axiomes del liberalisme actual i que obre el pas a la incisió ideològica del discurs comunista en la classe treballadora. Es tracta d’un anticapitalisme que debilita sòlids fonaments del capitalisme actual i que ens permet incidir per a reobrir reflexions que semblaven tancades. L’anticapitalisme és un punt dèbil del sistema ideològic liberal, un tal·ló d’Aquiles, que els i les comunistes hem de ser capaços d’aprofitar amb intel·ligència i audàcia.
Etiquetes de comentaris: Acció Política, Catalunya, Comunisme, Crítica a l'Idealisme, Democracia Real Ya, Política, Propaganda, Socialisme
Publica un comentari