Oposem-nos
1.- Més i millor autogovern. Més qualitat democràtica.
2.- Un nou impuls econòmic per a Catalunya.
3.- Catalunya, una nació socialment avançada.
4.- Una nova política territorial i ambiental.Punts bàsics del Pacte del Tinell signats l'any 2003 per les formacions PSC, ERC i ICV-EUIA
Durant els dos primers anys en el govern, el primer Tripartit, liderat per l'olímpic Pasqual Maragall, va fer del Nou Estatut el centre de l'estratègia de l'esquerra catalana, per primera vegada al capdavant de la Generalitat des de la 2a República Espanyola de 1936. El procés va ser llarg i dolorós. L'Espanya que no escolta va alçar-se en armes contra la Catalunya que vol parlar. La brunete mediàtica que denunciava Arzalluz va deixar el País Basc per dedicar-se a assetjar Catalunya. Fruit de tot aquell rebombori, avui a l'Estat Espanyol, s'ha consolidat la imatge tòpica del nostre poble que el nou govern pretenia trencar. Fruit de tot aquell núvol de pols, es va despertar el vell malson idiota del lerrouxisme i, encara que la marca de Ciutadans no ha quallat electoralment, la seva pútrida pseudoideologia liberal i espanyolista s'ha estès com un virus repugnant entre les classes treballadores catalanes. La primera fase del que era conegut com a Estatut de Miravet, va acabar desvergonyidament el 2006 amb una encaixada de mans entre Mas i Zapatero, i el text que havia de salvar-nos com a poble ha passat a la història com l'Estatut de la Moncloa. Llavors en van fer votar si ens agradava o no ens feia el pes el text resultant: després de passar-lo per les tisores d'aquells que havien afirmat en públic recolzar el text original que havia redactat el Parlament de Catalunya. Més de la meitat dels catalans (un 51%) van pronunciar-se sense votar: i van dir (encara que ningú va voler-ho entendre) que els fastiguejaven les formes falsament democràtiques del procés i tot el resultat final. Del 49% restant, una quarta part va pronunciar-se en contra de la pantomina. Però, com que aquesta és l'absurda manera de funcionar de la nostra tan aclamada democràcia, el text es va aprovar. No obstant això, queden altres esculls en matèria d'autogovern: els recursos d'inconstitucionalitat i el maleït finançament.
No sabien o no van voler veure, que el nou impuls econòmic que volien donar a Catalunya encaixava en el temps amb les primeres fases d'una crisi financera internacional. El govern progressista va voler desenvolupar totes aquelles iniciatives que veia necessàries en un període altament especulatiu, quan estava a l'oposició. El llarg procés de desindustrialització que alguns babaus havien somiat, s'ha convertit en un malson ràpid i curt. Les deslocalitzacions s'han accelerat. L'impuls econòmic es va convertir en una empenta sense gràcia, cap un endavant indefinit en l'espai i en el temps. I el finançament? Nari nant, nari nant (com deia la Trinca).
No es van saber veure els símptomes dels que se'ns venia al damunt, ni es van prestar atenció als grans límits que assetgen el nostre parlament: som només una colònia ploramiques de l'Imperi cutre d'Espanya, al seu torn sotmès a l'Europa Britànica del Capital. La nació avançada que pretenia ser, s'ha consolidat com una província castigada, la Taifa renegada de la caixa i la guardiola, el país de la línia de Tren d'Alta Velocitat més lenta del món.
Vam canviar comarques per vagueries i quan ens vam quedar mirant el mapa ens va semblar que quedava molt bonic amb tants de colors. Però sobre el terreny, els colors es traduïen en hectàrees de cultius transgènics: raïm blau de l'Empordà, arròs magenta de les Terres de l'Ebre i blat de moro negre de la Cerdanya. Que ecologistes es sentien alguns mentre passejaven amb les bicicletes (per descomptat del Bicing) per alguna central nuclear, a cops de pet, agafant impuls.
No en teníem prou que aquestes setmanes s'ha esgarrat la LEC i s'ha rebutjat debatre al parlament la iniciativa legislativa popular contra els cultius transgènics que comptava amb més de 100.000 signatures.
Alguns, quan mirem enrere, ens adonem que fa temps que estem a l'oposició d'aquest mal govern.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Crisi, Govern, Qüestió Nacional
Ho haveu vist?
La mare que els va parir!el català emprenyat
3º Codecidirán y compartirán un mismo grupo parlamentario en el que participarán los diputados y diputadas elegidos.Pacte entre les formacions IU i ICV per a la candidatura unitària a les eleccions europees de 2009
L'eurodiputat d'ICV formarà part del Bureau del grup, que exerceix la direcció executiva del grup, el cinquè de l'eurocambra amb 55 escons.Pàgina web d'Iniciativa per Catalunya, 26 de juny de 2009, després de les eleccions
La dada: ICV trenca el pacte amb IU al parlament europeu en acceptar formar part del Grup Verd Europeu. El xoriço és verd, tal com diu l'entès. Com que un bon camarada ho ha expressat amb un lirisme insuperable jo, gos com sóc, bordaré el que opino tal com em raja, a la manera desbocada del bon català que s'ha deixat el seny a casa.
Els camps de Catalunya són un mar de transgènics; el govern del país un oceà de capellans post moderns i ecologistes. Les cues de l'atur són plenes de treballadors; el govern del país, ple de partits obrers legislant l'esclavisme. Els polígons industrials s'omplen de fàbriques buides, el govern del país respon amb paraules buides poligonals. Els centres socials mantenen cada dia a més gent sense casa per l'especulació hipotecària, el govern del país se centra en hipotecar la societat i mantenir plenes les butxaques a casa dels qui especulen.
Les clavegueres estan plenes de coherència; el parlament, a vessar de merda. Aquesta gent menteix i ens enganya. Uns es diuen Partit Socialista i són un lobby de burgesos neocons. Els altres s'anomenen republicans sobiranistes i són cacics de taifes provincians. Els últims s'arroguen eco-socialistes i són tòxics socials i arrogants.
A fora del concili de saltimbanquis, hi ha tot un poble fastiguejat que ja no vota, que acumula la còlera dels humiliats, que anota tots els pactes trencats, que recorda totes les promeses falses, que té memòria de com s'atura una fàbrica, de com s'organitza una vaga, de com es denuncia un complot, que sap per a què serveix la protesta i quina és l'essència del sabotatge.
Que ICV es passa pel cul el pacte amb IU?
Digueu-me malastruc: jo ja ho deia.
Etiquetes de comentaris: Denunciem, Eco-Socialisme, Política
La paciència iraniana
La paciència és un arbre d'arrel amarga però de fruits molt dolços.Proverbi persa
..., Els jueus van ser sotmesos pels babilonis, que no van fer amb ells el que ells havien fet amb els cananeus. A la caiguda de Babilònia van passar sota dominació persa. Però Ciro els va deixar en relativa llibertat, conforme al principi Persa.Georg Wilhelm Friedrich Hegel, filòsof alemany
L'any 2000, Madeleine Albright, secretaria d'Estat dels EUA, va reconèixer públicament que l'administració Eisenhower va organitzar i finançar l'operació de derrocament del govern d'Iran l'any 1953. El motiu: el primer ministre, per recomanació d'un líder religiós, havia decidit nacionalitzar els recursos petroliers. Van explicar que ho van fer d'aquesta manera: van pagar a 8.000 extres per a que es manifestessin a Teheran en contra del primer ministre i van enviar a cobrir la notícia als mitjans occidentals. Després van fer creure a tothom que hi havia un gran moviment de descontent fins que el govern es va veure abocat a una crisi i el primer ministre va dimitir. Però no els va sortir bé.
El poble iranià va rebel·lar-se contra el govern titella del sha imposat per occident, un govern terrible i repressor que permetia l'espoli dels recursos nacionals per part de potències estrangeres. L'any 1978 un ampli moviment popular va derrocar el govern del sha i va fer fora d'Iran totes les petrolieres britàniques, franceses i nord-americanes. Encapçalava aquest moviment un respectable líder religiós molt popular, l'aiatol·là Khomeini. Aquest home auster i seriós, s'havia convertit per als iranians en la figura de la resistència del seu poble contra l'Imperialisme occidental.
La revolució va instaurar una nova forma de govern a l'orient mitjà: la República Popular Islàmica, un intent de síntesi entre l'economia socialista i els preceptes espirituals de l'Islam des de la perspectiva xiïta majoritària a Iran; un exercici magistral de supervivència en una guerra entre dos gran potències com la URSS i l'occident capitalista.
L'imperialisme va reaccionar amb ferocitat i va finançar i promoure que Iraq, país veí governat amb mà de ferro per Sadam Hussein li declarés la Guerra a la República Islàmica. Alimentar la guerra va ser senzill: Hussein, amb un projecte nacional laïc i una visió més occidental de l'Estat temia que la República Popular Islàmica es convertís en un referent i que això donés empenta als moviments islàmics al seu país. Tenía com a pretext un antic litigi fronterer per la província del Khuzestan i, a més a més, era temerari. Armat fins a les dents pels nord-americans va tirar-se al camp de batalla, però milions de morts i més de vuit anys de guerra no van debilitar la Revolució Islàmica, sinó que la van consolidar i van fer d'Iran una mena de Cuba per al món islàmic. Després, els aliats occidentals la van emprendre amb Iraq, quan Hussein es va haver adonat de quina mena d'amic és occident. No van tenir cap problema moral en envaïr el país, ni quan van assassinar en directe per la tele el president. Mentrestant a Iran, la Revolució Popular Islàmica es va consolidar encara més, es van estendre polítiques socials, es van fer increïbles avenços en matèria d'alfabetització i cobertura sanitària i el país va assolir un nivell de vida mitjana comparable al dels països occidentals. Tots aquests progressos, però, es van portar a terme fonamentalment a les grans ciutats on es concentra la majoria de la població.
L'any 2005, va pujar al govern Mahmud Ahmadinejad, un enginyer de llarga activitat política que s'havia tornat popular com a alcalde de Teheran. Ahmadinejad va guanyar les eleccions amb una crida a fer arribar els beneficis de la Revolució Islàmica als sectors més pobres del camp, amb un discurs molt agressiu contra les polítiques imperialistes i amb una denúncia contundent de la subordinació de l'ONU als EUA i la Gran Bretanya. A nivell internacional, la política d'Iran sota el control d'Ahmadinejad ha estat molt activa: Ahmadinejad ha convidat a Rússia, a Xina, a Pakistan, a l'Índia, a Veneçuela i els nous governs populars de sud-amèrica a estrènyer aliances comercials, polítiques i militars per fer front a l'Imperialisme financer de l'eix Londres-Washington-Jerusalem. Ahmadinejad encapçala el moviment per la reforma de l'ONU i els organismes Internacionals. Ahmadinejad ha tingut la intel·ligència de fer allò que ningú s'atrevia però molts veien necessari: demostrar a tothom que la vella Guerra Freda continua i que els dos blocs enfronten el vell imperialisme de sempre amb les aspiracions de sobirania de tota la vida.
Aquests fets històrics determinen en gran mesura l'actual situació d'Iran. No obstant això, comprovem com alguns sectors de la pretesa esquerra vacil·len en relació a l'actitud que prendre en aquest context. Sembla que molts hagin perdut la vella qualitat de documentar-se sobre qualsevol cosa abans d'opinar. Es condemna el govern sobirà d'Iran amb una frivolitat sorprenent, com si visquéssim en la panacea de les democràcies a occident, incapaços de sortir de l'europocentrista concepció de la realitat que envolta aquests pèssims discursos. Es recolzen de manera oberta suposats moviments contraris al govern, més sospitosos que dos guàrdies civils d'incògnit en una mani, s'obvien les fonts de procedència de les informacions i es pretén que és el govern iranià qui vulnera els Drets Humans, menystenint el dret fonamental a la sobirania nacional i a la no ingerència. Tot plegat, encara molt lluny, de l'amplitud de mires necessària i de la obligatòria solidaritat internacionalista que, en aquest cas, hauria d'haver sabut encapçalar l'esquerra a occident, davant d'aquesta evident maniobra de l'Imperialisme a Iran.
Etiquetes de comentaris: Història, Iran, Política, Qüestió Nacional
De formalismes i deformitats
És cert que un got mig buit de vi és també un got mig ple. Però una mentida a mitges de cap manera és una mitja veritat.Jean Cocteau
Hi ha ha qui pensa, sense embuts, que el poble és beneit i que així ho demostren els resultats de les darreres eleccions. Si la dreta va inventar la demagògia, l'adulació del poble, alguns sectors de l'esquerra acaben de treure's de la màniga la demofòbia, el pànic al poble, una massa deforme de zombis lobotomitzats que, segons ells, ni tan sols té opinió política. Les formes amb les que alguns s'han acostumat a analitzar els resultats electorals, aquest catastrofisme, paradoxalment triomfalista fins al final, és una de les maneres que allunyen els ciutadans més intel·ligents de la participació electoral. Contràriament al que molts pensen, molts dels qui no han votat no ho han fet per beneits, sinó perquè estan farts de que entre tots plegats ens prenguin el pèl. És obvi que no és sincer aquell que no és capaç d'admetre una derrota quan és evident.
Apunta un lector anònim en un comentari a l'article anterior que la Coalició IU-ICV ha obtingut el seu millor resultat a Catalunya. No menteix si ho mirem en percentatge, és una lectura legítima i optimista. Però cal reconèixer que és tendenciosa perquè obvia moltes altres dades significatives. Per exemple, obvia que també és la segona Comunitat Autònoma on la coalició ha perdut més vots, tant en percentatge com en vots totals, només superada per Euskadi. Obvia que no és la primera en vots. Obvia que aquesta tendència a la baixa està totalment consolidada, gairebé podríem dir que des de la transició. Obvia que no es tracta d'una baixada conjuntural, sinó d'una gran caiguda que s'accelera a mida que acumula inèrcia. Obvia, d'altra banda, que hi ha 6 Comunitats Autònomes on IU no ha baixat, sinó que ha pujat. Obvia que, a grans trets, IU ha resistit força bé l'embestida de la baixa participació i mostra símptomes de recuperació després del procés assambleari del 2008, on EUiA va tenir un paper força important. Per tot això, no es desprèn de les dades que IU-EUiA no hagués obtingut el segon parlamentari europeu de no haver comptat amb el vot dels ecosocialistes catalans, a diferència del que afirma rotundament el nostre comentarista anònim. En realitat, hauria de reconèixer que a Catalunya és impossible determinar quin vot és d'ICV i quin d'EUiA, però que curiosament allà on més vots hem perdut és en aquelles Comunitats Autònomes en les que que hem participat en governs amb partits que practiquen polítiques liberals. També sabem, per un altre costat, que en número d'afiliats EUiA supera a ICV; no, és clar, en nombre de càrrecs institucionals, és aquest l'únic as a la màniga de què disposa ICV per imposar les seves estranyes clàusules.
Estic convençut que la gent d'IU no va signar aquest pacte per tontos, sinó per bons (pensava que la ironia era evident). Allò que és cert és que molta gent hagués castigat a la coalició, a tots els partits que la integren, si aquesta no hagués estat capaç d'arribar a un acord entre les parts per tal de concórrer junts a les eleccions. I aquest temor és el que pot haver forçat un pacte que òbviament, per als votants d'EUiA-IU, és un mal pacte, un pacte gens representatiu i injust: otorga a més d'un 80% d'electors només un 50% dels representants. Perquè allò que es greu en aquest pacte, no és que el número dos de la llista sigui d'ICV, sinó que el senyor Romeva vagi al grup Verd Europeu amb el vot dels votants d'IU, que voten pel grup de l'esquerra europea. La intenció d'Iniciativa per Catalunya de treballar per un grup unitari entre Verds i l'Esquerra Europea, en defensa de polítiques d'esquerres i el foment de mesures democràtiques de participació, és molt bonic, però la bona voluntat es pot demostrar des del principi, a casa, enlloc de deixar-la sempre per l'endemà. És un gest, de moment, res més. Esperem que prosperi.
La desfeta electoral de la socialdemocràcia europea, a qui li estranya? Tants anys moderant el discurs socialista per atreure el vot de centre i liberal, que al final s'han confós amb els liberals i les seves bases han deixat de votar-los. El poble no és tan beneit, encara que el sistema ens intenti imposar la seva Idiocràcia, on els republicans són monàrquics i els tertulians que es pretenen intel·lectuals, sovint, no saben ni llegir, ni escriure, ni parlar. La mateixa lògica senzilla i eficaç serveix al poble per a castigar tots els partits d'esquerres que no fan la seva feina. Perquè la pregunta que molta gent es fa és: perquè els partits d'esquerres moderen el seu discurs per cercar el vot socialista, enlloc de mantenir-se ferms i cercar el vot de tanta gent que s'absté de manera crítica, quan aquesta estratègia s'ha demostrat repetidament fallida i inútil?
És per això que molta gent que conec, no vota, malgrat ser d'esquerres i tenir clares algunes coses. No perquè siguin tanoques, sinó perquè no toleren que els prenguin per beneits. Perquè els fastigueja que les seves crítiques a algunes formes de fer de les direccions polítiques, obtinguin per resposta una manipulació evident de les dades, un joc de mans propi de prestidigitadors aficionats, cansats de criticar formalismes i obtenir deformitats.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Europa, Política, Socialisme
El poble no juga, la banca guanya
Si surt cara, guanyo jo, si surt creu, perds tu.Estafa popular
No hi ha quòrum: una veritable democràcia que sigui digne d'aquest nom ha d'establir uns mínims higiènics de participació electoral. La baixa participació a les eleccions europees, consolidada per sota del 45% és símptoma d'una malaltia crònica. Aviat votaran només aquelles persones que tinguin un vincle directe amb algun partit polític. La desmobilització és total. És tan gran que ja es manifesten més sovint els capellans que els partits polítics.
Els dos principals partits, populars i socialistes, disposen de molt poc recolzament real. En realitat, cap dels dos pot dir que compti amb més d'una cinquena part del cens total de votants per a portar a terme les seves polítiques. Com que, a efectes pràctics, proposen la mateixa línia econòmica liberal per a Europa, 7 de cada 10 vegades, podem dir que més de la meitat de votants, 3 de cada 5, no recolzen activament el rumb actual de les polítiques europees.
A Europa no hi ha bipartidisme. Contra tot pronòstic, els partits minoritaris es mantenen i els independents pugen del 3% al 12%. Laboristes, socialdemòcrates i liberals moderats retrocedeixen significativament. Passa el mateix amb l'esquerra unitària. Això pot ser descriptiu del desencantament progressiu de les classes populars que veuen com el sistema absorbeix els discursos progressistes fins a dissoldre'ls. El desengany ciutadà vers les solucions col·lectives implica una consolidació de les solucions individuals i la supervivència dels més forts.
Els verds, tot i retrocedir en nombre de vots, augmenten el seu percentatge d'escons, esperem que aquest cop deixin de recolzar majoritàriament les polítiques dels populars europeus. A Catalunya i a l'Estat Espanyol, els Verds perdrien els seu diputat si no fos que el grup IU-EUiA els ha regalat un diputat, no se sap molt bé si per bons o per tontos. El pacte entre aquests dos partits és un cas d'engany polític digne d'estudi, un frau evident als votants d'IU que hauria obtingut un diputat més per al grup de l'Esquerra Unitària Europea.
Iniciativa Internacionalista no ha aconseguit el diputat esperat. Les polítiques repressives de l'Estat Espanyol han estat d'una eficàcia contundent. L'esquerra abertzale es troba desmobilitzada, en un procés de replegament i replantejament evident de les seves estratègies, davant del nou context creat a Euskadi per l'aliança PP-PSOE. No són menyspreables els resultats d'aquesta candidatura a Catalunya però mostren un clar estancament de l'independentisme radical a arreu.
Esquerra Anticapitalista-Revolta Global ha punxat amb totes les de la llei. L'atenció desproporcionada amb què ha estat obsequiada pels mitjans de comunicació no ha tingut gaires efectes en l'electorat. De poc o de res han servit els recolzaments de Chomsky o molta altra gent interessant que no votava en aquestes eleccions. No ha servit de res la imatge radical. No han entès que la gent que va a votar a partits d'esquerres és la més conscient i que la gent més conscient vota a aquells que sap que estan al capdavant en els fronts de lluita, en els sindicats que ells critiquen per entreguistes, en les institucions que ells temen per infantilisme, en els moviments socials que consideren subvencionats. El seu rebuig a nodrir amb la seva energia un projecte unitari de l'esquerra anticapitalista que ja existeix ha rebut un càstig sever en l'única forma d'expressió ciutadana mesurable que desgraciadament existeix: les urnes.
Fins aquí la reflexió sobre els resultats, ara passem a les estratègies. Europa s'aboca a un sistema capitalfeixista, a la consolidació d'un nou ordre mundial controlat pel capital financer, si populars i socialistes mantenen la seva aliança de facto en les polítiques liberals. A partir d'ara sentirem a parlar només de la necessitat de la unitat de les esquerres contra el nou monstre inevitable: la crisis. Però que no ens enganyin: no és el moment encara de la gran aliança antifeixista, sinó el moment de denunciar als qui per passiva o activa donen suport a les polítiques liberals, bàsicament socialistes i ecologistes. No és el moment encara de rebaixar els continguts per a fer possible l'aliança amb els més moderats, sinó de forçar que els moderats despertin i assumeixin les conseqüències d'haver deixat fer a la dreta més reaccionària mentre ells es perdien amb aspectes secundaris sobre drets civils i medi ambient, enlloc de plantar-se i exigir polítiques socials i control dels capitals, enlloc de lluitar per la igualtat davant de la llei i contra els cultius de transgènics al nostre país.
La coalició IU-EUiA-ICV té un problema seriós. Serà necessària molta intel·ligència i seny per part de tots per tal de tornar a formular les maneres i els continguts d'aquesta aliança electoral sense perdre la correcció, però la confusió actual és perniciosa per a totes les parts, especialment per a EUiA. És cert que ICV surt beneficiada en termes electorals però la constant pèrdua de suport s'ha de situar al límit de la caiguda lliure. I el pitjor de caure, diu la dita, no és la caiguda, sinó l'impacte.
Etiquetes de comentaris: Ciutadania, Crisi, Eco-Socialisme, Europa, Política
El meu mig vot per a l'Esquerra Unida Europea
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Estambul.Canción del pirata, José de Espronceda
S'apropa el dia d'anar exercir el nostre dret democràtic per a escollir els nostres representants a les institucions europees. Després del desenvolupament de la campanya electoral, a les portes del gloriós dia de reflexió, força gent d'esquerres es pregunta encara què votar. El panorama és esquerp, no n'hi ha dubte. Qui hagi seguit amb atenció els principals debats televisius s'haurà endut una imatge amarga del govern europeu i de les seves formes democràtiques. Al debat català es van poder veure estratègies maquiavèl·liques i moltes contradiccions van quedar al descobert. L'alineació de CiU amb el PP en defensa dels fonaments liberals que han provocat la crisi financera actual va ser terrible. El candidat de Convergència va apostar sense embuts per un desenvolupament més agressiu encara del liberalisme: reforma laboral, privatitzacions,... Va ser curiós veure a Vidal-Quadras centrat en un atac a ICV-EUIA, posant en un mateix calaix a a aquesta coalició electoral amb el PSC, com si fossin la mateixa cosa. Maria Badia es defensava del PP com si fos ella l'atacada enlloc d'Iniciativa. L'estratègia del PSC va ser evidentment la de tota la campanya: pintar-se de vermell, el més vermell possible, no deuen haver deixat vermell a les botigues. Per la seva banda, en Romeva també intentava pintar-se de vermell, més vermell del que tothom sap que és en realitat. Però està clar que la capacitat adquisitiva d'ICV no és la mateixa que la del PSC, perquè quan van arribar a la botiga ja només quedava granate i rosa. Sort que a Romeva se'l veia infinitament més sincer que a Maria Badia. El pitjor moment per a l'ecosocialista va ser quan, després de retreure a la senyora Badia que els socialistes haguessin votat el 70% de vegades d'acord amb els populars, aquesta li va retreure que el grup Verd Europeu (al que Romeva pertany) ho hagués fet en un 80%. És senzill aprofitar-se d'aquestes debilitats i resulta tan complexe justificar aquestes incongruències... Per si això fos poc, ens vam assabentar també que la coalició encapçalada per ERC, s'afegirà al grup Verd Europeu, juntament amb el candidat d'Iniciativa. Quines coses? Per què no es presenten junts, doncs? Doncs perquè no. Per què Iniciativa per Catalunya es presenta amb Izquierda Unida, els candidats de la qual pertanyen al grup de l'Esquerra Unida Europea. Sembla una bogeria, veritat? I és que ho és.
La paradoxa: els partits nacionals que suposadament es troben a l'esquerra del PSC, en el parlament europeu, aniran al grup Verd Europeu, una agrupació que a l'hora de les votacions es troba a la dreta del PSC, més pròxima a les posicions dels liberals. Quin embolic. (El bloc de la Casa Europa ha publicat informació de l'Humanité força reveladora del paper dels Verds Europeus).
Com pretenen després els polítics que ens creguem els seus discursos de lluita contra la desmotivació ciutadana i l'abstenció quan fan tot el possible per a que ens emboliquem com babaus. No només la classe política s'ha professionalitzat, és que s'ha de ser un veritable investigador per a saber a qui estàs votant. Abans era més senzill. Hi havia molta gent que, sense saber llegir ni escriure, votava els comunistes o els socialistes només pel logotip de la papereta. Avui, molts d'aquests acaben votant el Partido Comunista Reconstituido Enésima Asamblea Escisión Cuarta de la Novena Internacional, que són els únics que encara porten una falç i un martell.
Les alternatives als grans partits són també espinoses. Aquests comicis ha despertat a Barcelona l'experiment francès de l'Esquerra Anticapitalista. És un projecte legítim que aplegarà molts dels crítics amb la progressiva institucionalització i socialdemocratització del projecte d'Esquerra Unida. No obstant això, el simple fet que ells mateixos assumeixin que no està entre els seus objectius assolibles aconseguir ni tan sols un euro diputat, converteix la candidatura en una llista fosca. Perquè siguem sincers: algú que sap que ni aconseguirà entrar al parlament, no pot tenir altre objectiu que debilitar les úniques forces que sí tenen possibilitats i aquesta és una conducta francament irresponsable. L'altra possibilitat és que el narcisisme d'alguns pocs hagi ennuvolat la capacitat d'anàlisi sobre la realitat o que, més enllà de quatre consignes molt radicals, aquesta gent no tingui cap coneixement de com funcionen les reaccionàries institucions pretesament democràtiques del capitalisme. En realitat, el vot radical que Revolta Global intenta rapinyar amb aquesta candidatura compta amb una opció de vot molt més contundent, atractiva i rupturista amb les institucions: Iniciativa Internacionalista. Després de l'intent repugnant d'impedir la candidatura, són molts els qui optaran per Iniciativa Internacionalista com a vot de càstig al sistema. No deixa de ser curiós que després de l'atenció que els mitjans han tingut per Esquerra Anticapitalista (el mateix diari Público li ha donat un tracte sobredimensionat mentre ha mantingut una actitud de menyspreu vers IU), aquesta hagi centrat una part important de la seva campanya en la denúncia de la llei de partits i la defensa de la candidatura de Sastre.
El que la gent d'esquerres ha de considerar és que aquestes eleccions no són unes eleccions locals. Molt bona part de les intencionalitats que la gent diposita en el seu vot no tenen cap repercussió a les elevades instàncies europees. Allà només hi ha 6 o 7 grups importants i els únics que s'han oposat fermament al model liberal d'Europa han estat els partits agrupats sota l'Esquerra Unida Europea. Tota la resta són minúcies i ridiculeses. Aturar el tractat de Lisboa, la reforma laboral o la privatització de sectors estratègics, garantir la intervenció pública en defensa dels sectors més dèbils de la societat i fer front a les aspiracions de domini de l'OTAN només serà possible si el grup de l'Esquerra Europea és prou fort com per a forçar els socialistes a distanciar-se de liberals i conservadors.
El vot a Esquerra Unida no és segurament el més radical però és en el fons el més intel·ligent. És una estafa i una vergonya que Iniciativa per Catalunya manipuli d'aquesta manera els votants i hagi forçat un pacte que desacredita ambdues formacions, però quan anem a votar demà, hem de pensar si volem que a Europa hi hagi algú que pugui plantar cara a les polítiques liberals-feixistes que les oligarquies financeres ens volen imposar, hem de votar per l'Esquerra Unida europea, en clau europea. Ja tindrem temps de castigar els nostres partits a les eleccions municipals, autonòmiques o estatals. Ara ens hi juguem massa. Denunciem i denunciarem els qui han fet possible que els nostre vot s'hagi convertit en mig vot, però ho farem amb més força després d'aquesta batalla. Ara cal resistir a Europa. El meu mig vot, castigat per cínic, serà per Willy Meyer.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Europa, Política, Socialisme
Injuriar els cràpules és delicte
Se puede medir la salud democrática de un país evaluando la diversidad de opiniones, la libertad de expresión y el espíritu crítico de sus diversos medios de comunicación.Mario Vargas Losa, mercenario intelectual
Etiquetes de comentaris: La Tira
Tots els ismes: fronts, unitats i altres tacticismes
¡Dissident! (Front Popular de Judea a la Unió Popular de Judea)Monthy Python, Brian's Life
Portem anys debatint sobre la necessitat de la Unitat de l'esquerra i debatirem molts anys més. Per a tothom és obvi que en qualsevol estratègia política és necessària una estratègia d'aliances. Ningú pretén ja assolir el govern en solitari, fa molt de temps que es va abandonar aquesta pretensió impossible. Cadascuna de les organitzacions polítiques compta amb la seva visió de les aliances. Ja el segle passat, vam veure néixer el Front Popular per a enfrontar-se al Feixisme. Des de llavors, hem vist i sentit estratègies amb noms molt diversos: Front Patriòtic, Esquerra Unida, Unitat Popular, Esquerra Nacional, Unitat Comunista, Eurocomunisme, Ecosocialisme, Front d'Esquerres... No pretenem tancar el debat, falsament altre cop, amb solucions magistrals, sinó continuar-lo amb una mica de lubricant, des de la perspectiva del context actual.
Des de la perspectiva dels qui pretenem transformar la societat capitalista (i no només edulcorar-la), les diferències en els marcs teòrics són, molt sovint, qüestions de matisos en els anàlisis i és gairebé sempre en l'estratègia que aquests matisos es converteixen en grans diferències. Un pot trobar grans similituds en diversos enfocaments polítics de les diferents estratègies perquè, òbviament, totes reflecteixen la mateixa realitat. Si un lector imaginari, sense cap coneixement dels contextos, hagués de llegir-se les estratègies polítiques de l'esquerra catalana trobaria, amb perplexitat, que a grans trets totes poden resumir-se en el mateix: unitat de l'esquerra per a fer front el capitalisme, unitat de les classes populars en els diferents fronts de lluita, combinació de la lluita a les institucions amb la lluita de base amb els moviments socials, acceptació de les normes del joc democràtic burgès amb un esperit crític i amb capacitat d'assumir responsabilitats de govern, incorporació de les lluites sectorials a la lluita global, definició de la societat socialista que es pretén assolir per oposició als defectes de la societat capitalista que es pretén superar i aprofundiment en les aliances internacionals. Afegint a aquesta definició la qüestió nacional en major o menor grau i un parell de matisos en un sentit o en un altre, només ens fa falta remoure-ho tot de manera desigual i servir-ho en diferents gots per obtenir l'Esquerra Unida, la Unitat Popular, l'Esquerra Nacional, el Front d'Esquerres, l'Ecosocialisme i tota la resta. Deixarem fora el Front Patriòtic per considerar que ja no el defensa ningú que es reclami d'esquerres. I el nostre lector imaginari, segurament es preguntaria (perquè no coneix els contextos), com pot ser que dient coses tan semblants, no es posin d'acord? Però és clar, existeixen els contextos i han donat lloc a tots els ismes. Sorprenentment, però, els qui realment coneixem els contextos (i no som lectors imaginaris), tendim sempre a magnificar la importància dels matisos. El pes de la història ens aboca sovint al cercle viciós de centrar-nos en els ismes i oblidar-nos de com coincidim en alguns punts de les nostres estratègies.
Totes les Unitats són compatibles i necessàries. La Unitat dels comunistes, dels socialistes, dels llibertaris (si és possible), la Unitat de les classes treballadores, de les classes populars, dels independentistes, dels revolucionaris,... Les Unitats són clarificadores i permeten avançar. Les Unitats no són contradictòries, sinó complementàries. Les Unitats són bones, quan més junts, més forts tots: és tan antic com elemental.
La Unitat mai és excloent: s'exclouen només els qui estan contra la Unitat. Si proposes a algú anar junts al cinema i et diu que no, òbviament no hi ha Unitat. De vegades, encara que tan obvi, cal recordar-ho. Només hi ha Unitat si hi ha voluntat.
La Unitat ha de ser sincera. L'enemic de la Unitat no és el partidisme sinó la manca de sinceritat i la incoherència. El partidisme és inevitable i enriquidor. No em fa res compartir el front de lluita unitari amb anarquistes, esquerranistes, troskystes, ecosocialistes i socialdemòcrates, al contrari. El que ningú tolera és que és que després a l'hora de signar el cartell unitari un logotip surti més gran que un altre, això divideix (i és molt molest i entorpidor).
La Unitat és una cosa pràctica. No es construeix la Unitat en reunions, ni en articles teòrics (com aquest), ni en despatxos, sinó quan s'actua allà on toca. Parlar és un pas previ necessari, de vegades, però ni de bon tros imprescindible. Quan es camina cap a la Unitat amb sinceritat sempre s'acaba per reconèixer els qui són els teus companys i companyes de viatge. En la lluita conscient contra l'enemic comú, és on s'identifiquen els aliats i les aliances.
La Unitat no es fa per dalt sinó per baix. De res serveixen les propostes unitàries quan responen exclusivament a interessos conjunturals del sistema electoral. La Unitat és estructural i profitosa quan es produeix en els fronts de lluita: als sindicats, a les organitzacions populars, a les bases militants, al teixit social. Llavors i només llavors adquireixen un veritable sentit les Unitats de caràcter electoral.
La Unitat es construeix amb consens, no amb majories. Sense consens, no es pot assolir la plena representativitat de tots els sectors. Les majories sempre sorgeixen a desgrat de les minories, és una simple qüestió matemàtica que sovint oblidem: quan hi ha una minoria, algú queda al marge.
En la Unitat, les debilitats de cadascú s'han de convertir en les seves fortaleses. N'hi ha que tenen preferència amb la lluita sindical, altres amb l'ecologia, altres amb la qüestió nacional. En els fronts unitaris és lògic que cadascú se centri en el seu tema, perquè tots els temes són importants i paral·lels. Determinar prioritats no és el mateix que menystenir les qüestions secundàries.
La Unitat uneix els qui estan dividits en els detalls però estan d'acord en els termes generals. L'esquerra unitària que volem construir aplegarà gent que avui pertany a organitzacions molt diverses, la qual cosa no vol dir que hagi d'aplegar els postulats de totes aquestes organitzacions.
La Unitat sorgeix en negatiu però la seva victòria depèn de la seva capacitat per construir-se en positiu. La Unitat actual naixerà contra els excessos de les teories liberals en forma d'un moviment anticapitalista, però només aconseguirà avançar si aconsegueix transformar-se en un discurs en positiu per la construcció del Socialisme.
La Unitat només és probable si som generosos. Orgulls, egoismes i protagonismes són enemics de la Unitat. La Unitat sol·licita de líders invisibles, silenciosos, discrets. Els líders forts sempre neixen del consens posterior a la Unitat.
Etiquetes de comentaris: Acció Política, Comunisme, Socialisme
Ser capellà, somni de pedòfils i violadors
Els pobres passen per sota la llei, els rics per damuntXavier Robert Raventós
Un dia que la meva àvia sortia de missa, la seva cunyada la va recriminar: "Tu mai et confesses". La meva àvia li va respondre: "No tinc pecats per confessar. Quins pecats confesses tu? Pensava que eres una bona cristiana". Des de llavors, no he tingut cap dubte que la religió catòlica era un club on els hipòcrites s'aprofiten dels innocents. La hipocresia de L'Església catòlica és il·limitada. No hi ha any que no demanin perdó per algun crim comès en el passat: la Inquisició, la persecució de Copèrnic i Galileu, la col·laboració del Vaticà amb el nazisme, el recolzament a Franco,... Demanen perdó per haver col·laborat en genocidis i exterminis, en camps de concentració i assassinats col·lectius, en tortures i persecucions, amb la mateixa tranquil·litat que es demana perdó per un cop de colze en un ascensor ple de gent. I mentre demanen perdó pels crims comesos en el passat segueixen els crims en el present pels que d'ací uns anys tornaran a demanaran perdó.
Darrerament estem descobrint esgarrifats que els abusos sexuals a menors per part de capellans no són casos puntuals, sinó que formen part d'una dinàmica sistemàtica que porta molts anys en marxa. Sembla que L'Església és plenament conscient que s'ha convertit en la major organització criminal dedicada a la pedofília de tota la història i que ha decidit fer tot el possible per a seguir dedicada a aquesta pràctica criminal. Amb total impunitat, els capellans pedòfils són protegits pel Vaticà, els fiscals pressionats a abandonar les investigacions, les víctimes comprades o amenaçades... El cas recent d'Irlanda és només la punta de l'iceberg. Més de 50 milions de nens i nenes a tot el món es troben a l'empara d'institucions catòliques, sota el pretext de portar a terme una tasca social que haurien de fer els Estats, però en realitat dedicats a les més vergonyoses activitats criminals.
Existeixen entre els capellans, veritables manuals de com portar terme abusos sexuals a menors, en els que es descriuen amb detall les millors víctimes (pobres, orfes de pare i sense vincles familiars sòlids), els millors mètodes per atreure-les (fer regals a les víctimes, guanyar-se les famílies,...) i altres terribles perversions que farien vomitar qualsevol estómac delicat. Compten amb tal seguretat en la impunitat dels seus crims que s'atreveixen a dir que és molt més criminal fer un avortament que sodomitzar un menor de 10 anys. Però no ens hauria d'estranyar: si l'anterior Papa era un manipulador repugnant d'obsessió anticomunista, l'actual Papa és un veritable feixista, membre del Partit nazi quan era jove, no ha deixat de treballar activament en l'extermini dels més pobres de tot el món, fent més estrets els vincles de L'Església amb la indústria farmacèutica, condemnant l'ús del preservatiu mentre és propietari d'accions en empreses de condons, invertint en Viagra mentre recomana l'abstinència sexual, pregonant la pobresa cristiana i la humilitat, mentre acumula riqueses amb opulència, sense cap vergonya.
El cristianisme s'ha convertit en la religió de la hipocresia: tots els crims són perdonats per la confessió. Ser cristià i tenir ètica, avui, ha de ser força difícil. Tenir fe en l'existència històrica de Crist, quan cap historiador ha aconseguit trobar probes fiables de que es tracti de res més que d'un personatge literari, ha de ser complicat. Però si a més, els representants de Crist a la terra són especuladors, criminals, hipòcrites, pedòfils, violadors, llavors ser cristià és pitjor, perquè significa ser còmplice de tots aquests crims. O és que Déu portarà al regne dels cels a tota aquesta cort de miserables feixistes?
El consolador dels catalans
El fútbol es popular porque la estupidez es popular.Jorge Luis Borges
Etiquetes de comentaris: La Tira
Per on continuar?
Per acabar amb la pobresa, s'ha de redistribuir el saber.Soledad Real, revolucionària
En l'article titulat "L'essència leninista" abordàvem la qüestió de teixir estratègies alternatives als models actuals de l'esquerra europea recuperant els aspectes fonamentals dels postulats de Lenin a la seva obra "Què fer?". En aquest sentit vam analitzar de quina manera els mitjans de comunicació havien de situar-se en el centre de l'estratègia revolucionària de lluita contra el capitalisme. Vam intentar trobar un sentit contemporani al raonament de Lenin sobre la importància d'un diari revolucionari d'abast nacional per a tota Rússia i vam concloure que calia adequar els conceptes d'agitació i propaganda a les possibilitats tècniques proporcionades pel desenvolupament de les xarxes computacionals d'informació i la popularització de la comunicació audiovisual.
Malgrat anomenar-lo el quart poder, per a l'Imperialisme capitalista els mitjans de comunicació són la peça fonamental de la gran maquinària que fa possible el manteniment d'un mode de producció basat en l'explotació i l'espoli, sota la façana d'una democràcia representativa. Els mitjans són molt més que un poder secundari, són, de fet, la principal eina de poder i manipulació ideològica contemporània. Tots els altres poders burgesos tradicionals (el legislatiu, l'executiu, el judicial, el policial,el tradicional,...), superades les presumptes sobiranies nacionals per organismes supra-estatals i corporacions multinacionals, han esdevingut a la pràctica instruments dependents dels mitjans de comunicació, eines secundàries que funcionen, cada cop més, com a simples productors d'informació útil per als mitjans.
Des d'una perspectiva revolucionària leninista, la lluita classes és una lluita ideològica que es porta a terme en tots els àmbits de la vida, una guerra oberta on, no obstant això, les armes principals són els mitjans de comunicació de la informació. Si la tesi leninista de principis de segle XX va ser una crida a la organització d'un diari de classe per a tota Rússia, la tesi revolucionària d'avui ha de ser una crida a l'organització de tot tipus de mitjans de comunicació de la informació d'abast internacional i de classe, que aprofitin el gran desenvolupament tecnològic, sobretot en l'àmbit de la comunicació, d'aquest darrer mig segle.
La lluita pel control de la informació com una manifestació de la Lluita de Classe
El control de la informació i el coneixement ha estat sempre el requeriment imprescindible per al control del poder per part de les classes privilegiades. Des del final de la segona Guerra Mundial, el capitalisme ha invertit tota mena de recursos en el desenvolupament d'una immensa maquinària de control de la informació, un progrés tècnic realitzat a marxes forçades sense cap altre objectiu que el control de les classes treballadores i populars. Aquesta orientació estratègica va ser la resposta del liberalisme a la consolidació de les democràcies representatives formals a occident i la derrota de la solució feixista que s'havia promogut per acabar amb el problema de la Unió Soviètica. La intel·lectualitat nazi derrotada, sota l'empara dels serveis d'intel·ligència nord-americans, va aportar al liberalisme de la Guerra Freda, tota l'experiència acumulada en matèria de control i manipulació de la informació. Fruit d'aquesta col·laboració terrorífica contra l'enemic comunista, la intel·ligència liberal va ser pionera en matèria de mitjans de comunicació: la televisió, el cinema, les computadores, Internet,...
Actualment, l'aferrissada carrera pel control de la informació i la vulneració constant dels drets humans més elementals per aconseguir aquesta fita, han posat al capdavant del debat polític una sèrie de problemàtiques amb profundes implicacions econòmiques i socials. Conceptes com la Llibertat d'Expressió o els Drets Humans són constantment manipulats en funció dels interessos estratègics de les oligarquies, des de fa vàries dècades. El gran debat sobre l'objectivitat periodística és una falsa discussió que treballa com a cortina de fum de la parcialitat dels mitjans: no ens enganyem, tot mitjà de comunicació és una eina de propaganda que serveix a uns interessos polítics. El debat pesat sobre la pirateria i els Drets de Propietat Intel·lectual és, en realitat, una gran farsa per amagar la defensa dels privilegis d'unes multinacionals en matèria de distribució i control de la informació. El debat amagat sobre la Neutralitat d'Internet és una conspiració tenebrosa per acabar amb la lliure circulació de la informació a la xarxa. La Propietat del Coneixement s'ha convertit en un dels principals camps de batalla de la lluita de classes contemporània. Una lluita que ha originat nous focus de resistència popular com ara el moviment pel programari lliure, les xarxes ciutadanes, el moviment d'internautes, el moviment contra l'agricultura transgènica, el moviment pels medicaments genèrics en la indústria farmacèutica,... La lluita contra la Propietat Intel·lectual abasta l'àmbit cultural, el científic, l'acadèmic, el tecnològic, el sanitari, l'econòmic, i és essencialment una manifestació més de la lluita de la classe treballadora contra els mecanismes de control social desenvolupats pel liberalisme.
És necessari crear instruments per una discriminació qualitativa de la informació
Tot esdeveniment, tota acció o opinió individual o col·lectiva és susceptible de ser informació. No obstant això, des d'un punt de vista revolucionari, la informació que ens interessa i que ha de ser objecte del nostre treball és tota aquella que posa de manifest les contradiccions ideològiques entre els valors que diu representar el liberalisme econòmic i la realitat del seu sistema de producció basat en l'explotació, tota aquella informació que deixi en evidència la veritable naturalesa històrica de la lluita entre les classes privilegiades i les desposseïdes, tota aquella informació que destaqui el fonament progressista del mètode científic de coneixement davant totes les supersticions conservadores, que constati que són les classes treballadores les veritables dipositàries del poder i que és, per tant, imprescindible prendre consciència, prendre partit. Els instruments de comunicació de tota organització política treballen amb dues menes d'informació òbvies segons la seva procedència: les internes i les externes. Quan parlem de fonts d'informació internes ens referim a les generades pròpiament pel moviment revolucionari (activisme, posicionaments públics, actes de denúncia, campanyes), mentre que per externes entenem tota la resta. Establim aquesta diferenciació només per remarcar que tot moviment revolucionari ha de ser un generador constant d'informació, una font regular de notícies en sí mateixa.
La societat capitalista viu immersa en una guerra a múltiples bandes pel control de la informació i els mitjans de comunicació. Una guerra salvatge que enfronta a empreses, estats, nacions i pobles sencers. La informació s'ha convertit en mercaderia, es produeix i s'intercanvia, circula a una velocitat vertiginosa, s'emmagatzema, s'acapara i s'especula amb ella. El desplegament del mitjans de comunicació de masses ha creat una societat sobrecarregada d'informació inútil i insignificant, un laberint de dades i opinions, un caos que satura la capacitat de processament dels individus i incapacita tot anàlisi crític. Cal dotar les classes populars d'instruments de discriminació qualitativa de la informació que permetin l'estructuració de discursos alternatius al desordre liberal. És fonamental que els revolucionaris, centrin la seva activitat en el camp dels mitjans de comunicació, amb una estratègia intel·ligent i ambiciosa.
L'educació crítica i pràctica de la joventut contra l'individualisme idiotitzant i el neutralisme
Els intel·lectuals soviètics de finals de la dècada dels 60 del segle XX ja van cridar l'atenció sobre com el capitalisme havia determinat que era la joventut l'objectiu principal de la seva propaganda ideològica (V. Tokman: "Ascensió a la Idea"). En estudis més recents, Naomi Klein, en la seva obra No Logo, va demostrar la propaganda capitalista tendia a dirigir-se a públics cada cop més joves i començava a enfocar el seu discurs ideològic a la infància. Si durant els anys 60 i 70, la propaganda ideològica manipulava els sentiments de rebel·lia de la joventut per a mostrar com a conflictes generacionals allò que, en realitat, eren conflictes de classe, actualment, el liberalisme ha especialitzat la seva maquinària amb una propaganda específica per a totes les edats, i la seva estratègia es troba centrada en el període més determinant de la formació del caràcter de les persones: l'adolescència.
Una estratègia revolucionària de comunicació contra el pensament únic del liberalisme ha de tenir un esperit fonamentalment pedagògic i divulgatiu. La tasca de construcció d'una nova societat socialista és bàsicament una gegantina empresa educativa, un gran esforç col·lectiu per a la formació de ciutadans i ciutadanes conscients amb capacitat crítica, veritablement lliures, és a dir, proveïts del coneixement necessari per a ser responsables dels seus actes. En aquest sentit, cal concentrar esforços en l'establiment d'estratègies específiques de propaganda ideològica entre la joventut, que oposin als valors de l'individualisme, el narcisisme superficial i el neutralisme, valors com la cooperació, la formació crítica i el compromís. Així mateix és imprescindible, acompanyar el discurs ideològic amb l'acció pràctica, fent especial incís en els mètodes de participació, en l'experiència pròpia com a font de coneixement, en l'auto-organització de la joventut i en l'assumpció de responsabilitats. L'esperit pedagògic de l'empresa socialista ha de manifestar-se en tota la seva activitat, hem de recuperar l'essència de la il·lustració que va fonamentar l'esperit revolucionari de la Revolució Francesa de 1789 i que va alimentar tantes revolucions històriques: alfabetitzar de les classes populars, elevar el nivell cultural de les classes treballadores, estendre el coneixement i la raó i combatre la ignorància i les supersticions.
Etiquetes de comentaris: Acció Política, Agitació, Política, Propaganda, Socialisme, Tecnologia
L'Apartheid a la espanyola: si votem, som còmplices
Democracia: es una superstición muy difundida, un abuso de la estadística.Jorge Luis Borges
A l'Estat Espanyol es pot votar a la Falange Feixista però es prohibeix la candidatura d'Iniciativa Internacionalista. La Llei de Partits és un veritable càncer per a la Democràcia. És una Llei que atempta contra els Drets Humans de les persones, que és arbitrària i subjectiva i que es va redactar a mida, ad hoc, vulnerant tots els principis del Dret i del sentit comú. Però tal com van advertir algunes veus silenciades i ignorades, il·legalitzar Batasuna podia ser només el principi. No només ha servit per deixar fora de les institucions democràtiques a un percentatge molt important de la societat basca, també s'ha utilitzat per a portar a terme un frau electoral a la vista de tothom al País Basc i ara, amb la il·legalització d'Iniciativa Internacionalista, ha quedat clar que la Llei s'utilitza de manera interessada per impedir l'exercici dels drets fonamentals a conveniència dels interessos del franquisme sociològic que representen tan bé el PP i alguns sectors del PSOE.
Els lligams que Iniciativa Internacionalista té amb l'entorn abertzale, lligams que serveixen per a sol·licitar-ne la seva il·legalització, són força menys clars que els que el Partit Popular manté amb el Franquisme, responsable d'un Cop d'Estat il·legal contra les institucions democràtiques, una guerra fraticida contra el poble amb l'ús de mercenaris, d'una terrible repressió que ja es pot qualificar de Genocidi, de Crims contra la Humanitat i de més de 40 anys de terrible Dictadura repressiva. Els lligams que Iniciativa Internacionalista té amb l'entorn d'ETA són molt menys obvis que els vincles que el PSOE mantenia amb una organització criminal com els GAL durant els anys 80. La Llei és un terreny empantanegat, plena de llacunes, que permet ser interpretada en sentits molts diversos. Amb la Llei de Partits a la mà, i amb una cort d'interpretadors pagats a sou, per poder, podríem il·legalitzar sense cap problema el PP i el PSOE, a ERC, al PNV i al BNG, qui sap sinó podríem arribar a colar a CiU, però no ens costaria gens il·legalitzar EUiA, IU o qualsevol opció política que hagi tingut res a veure amb el comunisme. La Llei de Partits comença a semblar-se a un sofisticat Apartheid. Està creant un nou tipus de figura ciutadana, la dels qui no es poden presentar ni votar a les eleccions. I tot això ho estan fent en nom d'una Democràcia cada dia més podrida.
S'ha arribat a un punt intolerable en la vulneració de drets i llibertats i un no pot seguir essent còmplice d'aquesta farsa. Des de qualsevol punt de vista ètic i raonable, no es pot votar en unes eleccions en la que es nega la participació a minoritaris però importants representants de les classes treballadores i populars i es permet que sí participin grups que obertament fan prosselitisme de la violència feixista i que conviden a la bel·ligerància amb la població immigrada. Cal que la societat es planti. Partits, sindicats, representants del teixit social han de pronunciar-se per la derogació de la Llei de Partits.
Per ètica, per convicció, per solidaritat, per principis, si no podem votar tots i totes, jo no voto.
Etiquetes de comentaris: Denunciem, Política, Repressió, Socialisme, Transició
La grip "Rumsfeld" o un perillós virus anomenat "Influenza Capitalista"?
Que ve el llop! Que ve el llop!
Èsop, a les faules
El millor metge és aquell que coneix la inutilitat de la major part de les medecines.Benjamin Franklin
Ja està. Un es desperta i li diuen que un perillós virus ha matat a centenars de persones i que s'estén de manera descontrolada per tot el món . De seguida, s'activen en la nostra ment les senyals d'alarma. Posem la tele, el canal 24 hores, i efectivament: allà està. És l'Apocalipsi: un virus incontrolat, una epidèmia mortal que acabarà amb tota la humanitat, a conseqüència dels seus pecats. No només ens assalten tots els complexes judeocristians de culpabilitat hipòcrita, sinó que ens venen a la ment imatges de tantes pel·lícules magnífiques per cagar-se de por: Virus, 28 días Después, 28 Semanas Después, Resident Evil 1, 2 i Soy Leyenda... Ens imaginem ja en un món dominat per la massa uniforme de zombis brètols i caníbals i comencem a plantejar-nos que irremeiablement algun dia hem de morir, quan ens sorprenem a nosaltres mateixos assumint el fet com una cosa inevitable: "algun dia havia de passar, està clar que així no podia seguir el món, és un càstig diví, un destí fatal o una venjança de la natura pels nostres excessos, quan no un senzill i necessari re-equilibrament de l'harmonia universal"...
Però passada la primera fase d'assimilació, un decideix informar-se i llegint els diaris l'expectació generada es converteix en decepció: "jo quina merda d'epidèmia mundial, ni tan sols 100 morts a tot el món, i a més resulta que la gent no es converteix en zombi, sinó que es tracta d'una grip cutre, com la de cada any...". I llavors, un comença a preguntar-se coses òbvies, però generalment rebutja les respostes perquè resulten inversemblants. De vegades guanya aquest esperit de curiositat que habita a l'interior de nosaltres i decidim investigar una mica, per formar-nos una opinió pròpia, per tenir mantenir el criteri i alimentar l'esperit crític. Com que tots els diaris proporcionen la mateixa informació, un es posa a buscar a través del Gran Germà Google i què troba? Òbviament, troba que tot és una conspiració. Però podria ser d'una altra manera? Recopilem les dades.
Els virus de la grip, originals de les aus, conviuen amb la humanitat des de temps immemorials però llevat de comptades ocasions mai han suposat una seriosa amenaça per a la població. Els seus riscos van associats a la capacitat del virus de mutar estacionalment i, en ocasions, passar-se entre espècies, bàsicament de passar de les aus als porcs i d'aquests als humans. Si bé els mateixos metges assenyalen que la manera com aquests virus muten en la naturalesa és molt difícil de determinar, totes les investigacions coincideixen en assenyalar que en cadascuna d'aquestes mutacions el virus pot esdevenir especialment virulent i prendre una forma que sigui molt difícil d'identificar per al nostre organisme, de manera que provoqui una pandèmia.
Deixant de banda la coneguda com a Grip Russa, de la qual no està clar que es tractés del mateix virus, el primer cas de pandèmia greu ocorregut a causa d'una mutació del virus de la grip fou el de la coneguda com a Grip Espanyola, l'any 1918 que, en realitat va ser documentada per primera vegada a Ford Riley, a l'estat de Kansas dels EUA i que és considerada com el "més greu holocaust mèdic de la història". La pandèmia de 1918 va coincidir amb la 1a Guerra Mundial, va afectar a un 20% de la població de tot el món i va ser mortal per a entre 40 i 100 milions de persones. L'origen de la mutació del virus de la grip que va causar l'elevada mortalitat de 1918 segueix sent molt polèmic i en el debat s'hi entremesclen importants interessos polítics. Mentre que alguns estudiosos han assenyalat que la grip podria tenir el seu origen a l'antiga Xina, que va ser la primera cultura en domesticar les aus (i més concretament als ànecs que són els millors hostes del virus), altres consideren que la mutació expecífica de la grip de 1918 va sorgir als EUA, què és el lloc on es van documentar els primers casos.
La segona gran pandèmia fou la de 1957-1958 originada a l'estat xinès de Guizhou, veïna de Vietnam que, per aquell llavors es trobava en plena guerra antiimperialista contra els EUA. La coneguda com a Grip Asiàtica va matar entre 1 milió i un milió i mig de persones a tot el món.
La tercera gran pandèmia gripal del segle XX va ser la coneguda com a grip de Hong Kong l'any 1968, que en aquell temps era un protectorat britànic en ple context de la Guerra Freda. La pandèmia va causar entre 0,75 i 1 milió de morts a escala mundial.
L'any 1976, una mutació de laboratori del virus de la grip porcina infectava a 13 soldats dels EUA, causant la mort d'un d'ells a Fort Dix, New Jersey. El mateix any el president Ford, a instància del seu Secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, iniciava una controvertida campanya de conscienciació popular per la televisió sobre la necessitat d'una vacuna preventiva contra la grip porcina (podeu veure l'anunci televisiu en aquest mateix article). Diversos metges de prestigi van denunciar la crida al pànic i el gran lucre de les indústries farmacèutiques arran d'una campanya que convidava a vacunar-se de manera innecessària.
Anys més tard, la més recent pandèmia gripal, coneguda com a SARS o popularment Grip Aviar, des del 2003 amenaça tot el món. Altre cop es situa el seu origen a la Xina (encara que aquest ho nega) i ha causat fins a dia d'avui l'esgarrifós nombre de 100 persones! Però no hi ha coincidència en les dades, hi ha organismes que eleven la quantitat de les persones mortes per aquest virus a 774!
Seguim investigant i descobrim que des de l'aparició de la mortífera grip aviar de 2003, els Estats Units pressionen l'Organització Mundial de la Salut (OMS, en anglès WHO) per a que s'adopti una suposada vacuna a escala mundial contra la grip.
L'esmentada vacuna, coneguda com a Tamiflu, és propietat dels laboratoris Roche, que van comprar la patent a l'empresa de recerca Gilead Sciencies, quan el seu president era Donald Rumsfeld. El mateix senyor era un altre cop Secretari de Defensa dels EUA quan va esclatar la grip aviar el 2003 i actualment segueix essent propietari d'un 10% de les accions de l'empresa aproximadament. La matèria prima de la que s'extreu el Tamiflu és l'anís estrellat, de la qual l'empresa Roche n'ha monopolitzat el 90% de la seva producció mundial. Molts estudis mèdics s'han mostrat escèptics amb les virtuts d'aquest medicament que té com a efectes secundaris molts símptomes que es confonen amb la mateixa grip i que, fins ara, la comunitat científica internacional i la mateixa OMS seguien sense avalar com a medicament eficaç contra la grip comuna. No obstant això les ventes del medicament van passar de 254 milions en el 2004 a 1.000 milions només en el 2005.
L'amenaça real de la Nova Grip o Grip 2.0 està essent sobredimensionada per interessos econòmics i polítics. És molt difícil atendre sense escepticisme qualsevol resolució de la OMS, a la vista de la gran pressió que exerceixen sobre aquest organisme les poderoses corporacions farmacèutiques. És inacceptable la connivència, la complicitat dels organismes responsables de la salut mundial amb la indústria farmacèutica i amb els mitjans de comunicació de masses, sense els quals no seria possible crear l'actual sentiment de pànic generalitzat. Alguns diran que veiem sempre conspiracions ocultes en tot el que succeeix, però si veiem conspiracions, no pensem que siguin ocultes perquè es desenvolupen a la llum del dia i obertament a través dels mitjans. Els principals promotors de l'adopció del Tamiflu com a vacuna contra la grip són precisament el principals beneficiats d'aquesta adopció. Voleu que creguem que es casualitat?
Aquí ens quedarem, a l'espera que la Grip Rumsfeld ens converteixi en zombis o que el seu antídot ens salvi. Mentrestant, el que queda clar és que hi ha un perillós virus mortal que amenaça la humanitat i es diu Capitalisme. És una perniciosa "Influenza" la de les patents farmacèutiques.
Etiquetes de comentaris: Crisi, Història, Política, Propaganda
Una Iniciativa arrogant
No caminis davant meu, potser no et segueixo. No caminis darrera meu, potser no et guio. Camina al meu costat i sigues el meu amic.Albert Camus
Deixant de banda el dret legítim de qualsevol organització a destacar allò que li és beneficiós i a ometre allò que li crea molèsties en la seva propaganda, l'actitud d'Iniciativa en relació a la coalició electoral que manté de manera regular amb Esquerra Unida i Alternativa i amb la confederació estatal de Izquierda Unida deixa molt que desitjar. Si observem les diferències de tractament que aquestes formacions han donat al pacte que han signat de cara a les properes eleccions, constatem una divergència cada cop més notable en els discursos fins al punt que sembla que parlin idiomes diferents. La primera imatge correspon a la notícia publicada a la web d'Iniciativa, la segona és la de la pàgina d'Izquierda Unida. Mentre que a la web d'Izquierda Unida se'ns explica que aquesta formació ha arribat a un acord amb ICV, a l'igual que amb altres formacions com Izquierda Republicana, amb la ratificació prèvia d'EUiA, per a concórrer plegades a les eleccions, la web d'Iniciativa ens parla de que el candidat Romeva ha estat proclamat cap de llista pel Partit Verd Europeu a l'Estat Espanyol. Per a Iniciativa la coalició no existeix, no es menciona a la seva web el pacte realitzat, ni en cap dels seus òrgans de propaganda. Però en realitat, fan referència a les mateixes eleccions, no? Pretenen que l'electorat es torni boig o senzillament els prenen per tontos? En la mateixa nota de premsa d'IU se'ns informa de que el cap de llista serà Willy Meyer (d'IU) mentre que el segon serà Raül Romeva (de ICV) i que "la Mesa de la Coalición Electoral estará compuesta por 5 representantes de IU, 3 de ICV y 1 de EUiA". És estrany. Sembla ben bé que Iniciativa s'avergonyeixi dels seus pactes amb les classes més baixes o que pugui pensar que el seu electorat de classe mitjana i una gran sensibilitat ecològica es podria sentir ofès només de saber que concórren junts amb aquests "sindicalistes ortodoxes i els grenyuts radicals". Enlloc d'enorgullir-se dels seus pactes, els amaga. Per què?
Situem-nos en l'actualitat: Iniciativa per Catalunya Verds és un partit o una coalició política (no està molt clar per algú que no és a dins) sense referent a l'Estat Espanyol que només té implantació a Catalunya. D'altra banda Esquerra Unida i Alternativa és una coalició electoral que té com a referent a l'Estat Espanyol a Izquierda Unida a través d'una relació federal. ICV i EUiA concórren juntes a les eleccions de manera habitual en coalició. La qual cosa està molt bé.
Si repassem les dades de les darreres eleccions generals, comprovem que, en el conjunt de l'Estat, Izquierda Unida en coalició amb ICV va obtenir un total de 963.040 vots, mentre que a Catalunya la coalició formada per ICV i EUiA van obtenir 181.753 vots.
Independentment de la dificultat de demostrar quin percentatge de vot a Catalunya pot atribuir-se a ICV i quin a EUiA (i al seu referent estatal, IU), no hi ha dubte que els 780.000 votants de fora de Catalunya que van votar també per IU-ICV, van votar més per IU que no pas a ICV. Això és impepinable. Per l'altre costat, a cap sociòleg se li escapa pel que fa a la correlació de forces ICV-EUiA, el fet que en l'entorn mundial el bloc representat per l'esquerra unitària sigui força més gran que no pas el que representen els verds. Es pot alegar com sempre que Catalunya és un oasi, però només es convencerà amb aquest argument a un català cec.
A la vista d'aquestes dades, a molts ens assalten les preguntes. Quina estranya manera de pactar és aquesta? De quina manera el partit minoritari obté aquesta (sobre)representació en els instruments electorals? No és difícil per a IU federal justificar aquesta representació tan poc exacte de la correlació de forces? No és escandalós que en aquestes circumstàncies tan generoses per a ICV, aquesta no tingui vergonya en seguir menyspreant el seu soci imprescindible i majoritari en els seus instruments de propaganda? Això no deixaria de ser una anècdota lletja si no fos perquè s'ha tornat tan habitual que ja ningú no s'ho para a pensar. Iniciativa per Catalunya Verds ha perseguit obertament l'objectiu d'esdevenir el referent d'IU a Catalunya i eliminar la molesta EUiA, però per això era necessari un gir ecosocialista de tota IU que no s'ha produit i també era necessari que els diferents sectors que conformen EUiA es deixessin portar per les seves divisions internes i sembla que tampoc ha passat. No hi ha res millor que acceptar la realitat si es pretén transformar-la.
Tothom sap que Iniciativa és hereva, com altres partits polítics catalans, del projecte unitari que va suposar el PSUC, però actualment ha reorientat totalment la seva estratègia cap a un projecte ecosocialista i ha abandonat obertament i orgullosa la major part dels preceptes ideològics marxistes i revolucionaris del PSUC original sense cap complexe, fins al punt que alguns dels seus dirigents són obertament anticomunistes i amb això no hi ha cap problema. D'altra banda, EUiA amb tots els seus encerts i errors, és també hereva del PSUC, però no renega del seu passat i manté obertament el mateix esperit transformador i anticapitalista, d'essència comunista. Ho vulgui o no la gent d'Iniciativa, bona part dels votants que aposten per la coalició ICV-EUiA ho fan perquè la consideren encertadament l'hereva del PSUC i de la tradició comunista, altres per convicció militant, perque són comunistes, socialistes radicals o senzillament progressistes i intel·ligents, però són molt pocs els que voten la coalició perquè aquesta sigui ecologista o ecosocialista. En realitat, aquesta (sobre)representació de ICV en els òrgans de representació de la coalició electoral i en les institucions és un frau a l'electorat i, molt especialment, a l'electorat amb més consciència de classe. Nosaltres votem per un projecte de classe però per cada obrer que aconsegueix treure el cap al final del camí, ells han col·locat a un parell de petit burgesos ecosocialistes que no defensen exactament el mateix projecte ni representen en absolut les mateixes tradicions ideològiques. Pel bé de tothom, en l'actual context involutiu del capitalisme, és necessari que l'esquerra més a l'esquerra que la socialdemocràcia es replegui amb un discurs valent que suposi una alternativa radical i veritablement democràtica i representativa. I aquestes no són maneres apropiades: sobretot quan els números no quadren. L'arrogància d'Iniciativa no fa cap servei a les classes treballadores i populars catalanes, ni al projecte polític mínim comú que manté amb EUiA i IU. Ja va sent hora que les coses comencin a canviar, no?
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Denunciem, Eco-Socialisme, Política, Propaganda
L'art d'empassar
La vida es agradable. La mort es tranquila. El que és dolent és la transició.Isaac Asimov
Canvi de sinistres i continua l'espectacle
"Teatro, lo tuyo es puro teatro,
falsedad bien ensayada, estudiado simulacro"La Lupe
Inquiet pels darrers sondejos d'audiència, el departament de màrqueting del canal PSOE, ha decidit portar a terme un espectacular canvi de sinistres. Per aturar l'avenç en les estadístiques del PP, un avenç que preveu com a conseqüència del creixement de l'abstenció entre els votants d'esquerra, ha decidit fer un gir simbòlic a la dreta amb l'esperança de recuperar un segment del vot espanyolista que se li està escapant de les mans. El departament de màrqueting havia valorat aquesta possiblitat des de feia temps, però havia quedat en suspens fins després de les eleccions basques, perquè això els hauria fet perdre un percentatge de vots important que podria haver estat decisiu per a la realització d'aquest cop espanyolista en les institucions autonòmiques. Un cop doblegada l'hegemonia nacionalista, i sobradament traspassada la línia que separa la lluita contra el terrorisme del doblegament de la llei als interessos polítics, el PSOE pot dir amb orgull que ha estat capaç de portar a terme l'aspiració franquista de dissoldre els nacionalismes perifèrics en lluites folklòriques minoritàries, tant a Catalunya, com a Euskadi, els dos principals focus de conflicte.
Els mateixos sondejos confirmen al PSOE que l'augment de l'abstenció que castigarà l'esquerra serà molt més severa amb els blocs IU-ICV-EUiA i ERC que no pas amb ells. L'estratègia del PSC català, que es va iniciar ja en el primer tripartit, ha resultat totalment encertada. D'una banda, la gestió de les institucions desgasta molt més als seus socis minoritaris que no pas al mateix PSC, que com a pal de paller del projecte tripartit, és molt més capaç de capitalitzar el vot pràctic i disposa de millors i més potents instruments de propaganda per a emportar-se els mèrits. D'altra banda, els principals punts del programa pel qual es va formar el tripartit eren inassolibles i, mentre que per al votant del PSC eren aspectes secundaris, per als votants d'aquestes organitzacions eren aspectes fonamentals: Estatut, finançament, Memòria Històrica, control democràtic del cos policial, gestió sostenible dels recursos,... D'aquesta manera, el descontentament per l'esquerra de la gestió del tripartit portarà al PSC a convertir-se en el partit hegemònic de les grans ciutats catalanes, on es dipositen la major part dels centres de poder econòmic i administratiu, amb l'única oposició d'una dreta dividida entre catalanistes i espanyolistes. Així mateix, el resorgiment del lerrouxisme representat per Ciutadans i promogut constantment amb declaracions ambigües de representans del PSOE, ha estat molt oportú perquè ha permès al PSC representar l'escena dràmatica típica del català ferit en l'orgull i fer bandera d'un catalanisme que fins llavors pertanyia històricament al PSUC i a ERC. Hem de reconèixer l'absoluta victòria del departament de màrqueting del PSOE, del franquisme clientològic i dels seus assessors nordamericans, davant les ingènues especulacions estratègiques que han portat a terme les maquinàries de la resta de partits d'esquerra que s'arrisquen a desaparèixer del mapa per sempre més.
Ara era necessari, per al PSOE, assegurar posicions simbòliques i què millor que introduir actors nous en l'escena per reafirmar el final de les concessions autonomistes? Per a posar un espanyolista radical com Chávez al capdavant de les polítiques territorials, el departament de màrqueting va valorar, a més a més, la necessitat de donar sortida positiva a aquest senyorito que portava 19 anys com a President de la Junta i que va consolidar el model subsidiari que el PSOE ha determinat per a Andalusia i les bones relacions dels buròcrates de Ferraz amb la casa aristocràtica dels Alba. Es va acordar concedir a Andalusia el deute històric de 780 milions, amb coneixement del greuge que això suposa especialment per a Catalunya i Chávez es va retirar com un heroi del seu poble per elevar-se a instàncies més supremes.
La quota catalana en el govern de l'Estat és sensacional, Carme Chacón i Celestino Corbacho, el mateix Guifré el Pilós no podria estar més orgullós. La crisi serveix d'excusa per a tot i també evidentment és pretext per posar en suspens qualsevol desenvolupament nacional o social que s'hagués promès als socis petits. L'any i mig de legislatura que queda a Catalunya, es preveu de gran desgast tant per a ERC com per a ICV-EUIA. Mesures de protecció de l'empresariat encara més generoses, privatització progressiva de la gestió pública, repressió policial de protestes populars, involució centralista, estancament de tots els projectes socials i culturals que marquen diferències qualitatives (memòria històrica, gestió mediambiental, innovació, universitat,...) L'actual context de crisi imposarà les tesis majoritàries conservadores i serà també l'excusa de la inevitable sociovergència, que se'ns presentarà com un govern d'emergència nacional. Tots aquests factors són responsables de la preocupant propagació del "Síndrome de Cassandra" entre les classes populars.
Etiquetes de comentaris: Ciutadania, Crisi, Política
Coneix-te a tu mateix
"Vaig estar en un terrissaire, entre dos-mil cantis,
que es murmuraven confidències sigilosament.
De sobte, un d'ells a plena veu començà a cridar:
Qui ens va vendre, qui ens va comprar, qui ens va fer?"Omar Khayyam, Rubayyat
Etiquetes de comentaris: La Tira
Govern miserable
Les manades necessiten líders, els ramats, representants.Manuel Delgado, a La Ventana de la Ser (1 d'abril de 2009)
Després de tot el que hem parlat sobre el pla Bolonia, aturem-nos un moment amb aquesta notícia. El govern Zapatero ha recompensat amb 1200 euros els tres millors estudiants de Formació Professional de tot l'Estat Espanyol. La notícia passa desaparcebuda en el marc de l'habitual promoció de la Cultura del Mèrit, tan divulgada per aquests intel·lectuals liberals que ens governen. Resulta que a Dinamarca, per posar un exemple, l'Estat concedeix una renta de 630 euros mensuals a tots els i les estudiants i no només als millors. Enlloc de la Cultura del Mèrit, hauriem de parlar del Mèrit de la Cultura, perquè no és gens fàcil tenir-ne en aquesta idiocràcia. Vivim en un país on els grans líders tracten d'idiotes els seus electors.
Us recomanem les reflexions de Manuel Delgado a la Ventana de la Ser. Escolteu-les aquí o aquí.
Descarrega l'arxiu del programa
Etiquetes de comentaris: Acció Política, Catalunya, Ciutadania, Política
Voluntarisme interessat o militància coherent
Ama Nesceri
(Estima no ésser conegut)Imitació de Crist, Tomàs de Kempis
Es diu molt sovint a la lleugera que l'esquerra pateix d'una manca de lideratge. Tampoc la dreta disposa de cervells privilegiats al capdavant de la seva maquinària ideològica, sinó tot el contrari: sempre són els cosins tontos de la banca els qui es dediquen a la política liberal. En general, tots estarem d'acord que els líders polítics actuals són mediocres, grisos, insubstancials, desmotivadors, xerramecs. De fet, un anàlisi sincer de la militància dels partits d'esquerra a Catalunya (i segurament a Europa) destaparia que la immensa majoria dels militants actius, dels quadres polítics, són persones que s'hi dediquen laboralment, és a dir, que treballen per als seus partits, ja sigui amb un sou institucional o com a alliberats dels partits i sindicats. No és d'estranyar que molts s'ho prenguin amb desgana i una mentalitat conservadora, per a ells és la seva feina. D'acord, és obvi que no tothom pot dedicar-se a la política al mateix nivell que algú que cobra per fer-ho, però no és de rebut que la militància de base hagi quedat relegada a un paper totalment anecdòtic en la vida interna dels partits. De fet, la seva existència és tan incòmode per a les maquinàries de tots els partits que alguns no han tingut complexes en eliminar la figura del militant de base i s'han tret de la màniga la figura de l'adherit, una nova modalitat d'associació el menys compromesa possible amb el club al que es pertany. Altres han preferit recórrer a la figura del voluntari, un ésser entregat al treball sense recompensa, una mena de militant d'un sol ús que quan es crema es llença a les escombraries o que, en el pitjor dels casos, treballa gratuïtament amb l'objectiu d'alguna promesa interessada. Les organitzacions que encara arrosseguen la militància, han hagut de construir-se estratègies variades per eliminar la capacitat crítica de la base: n'hi ha de tots els colors, és tan fàcil com no convocar a les reunions els militants incòmodes, celebrar el mínim de reunions possibles per mantenir les formalitats democràtiques i teixir una xarxa d'interessos a través de l'amiguisme més antic (quan no directament del vincle familiar o conjugal) i l'obscurantisme informatiu.
Però en realitat, no tot és culpa de les direccions, també tenen la seva part de responsabilitat les bases, perquè la militància s'ha tornat molt poc exigent. Hi va haver un temps, potser més primitiu i menys elegant, en què la militància era una qüestió de coherència i compromís i el lideratge era una simple delegació. Per aquell llavors, els líders responien a la militància perquè aquesta exigia comptes de tot. En aquell temps es feien coses tan estranyes a dia d'avui! Per exemple, tots els militants sabien quant cobraven els càrrecs institucionals i la part que es donava al partit estaba determinada per tota la militància a través d'una normativa interna. També quan un militant anava a un congrés o a unes jornades en representació del partit, donava comptes, no només dels seus gastos econòmics, sinó també del debat polític que s'havia portat a terme i de la intervenció que havia fet en nom dels seus camarades. I ho feia per escrit. Hi havia la mania de fer arribar als càrrecs institucionals totes les lluites que es portaven a terme des de la base, per insignificants que semblessin, perquè es considerava que aquell representant tenia l'obligació d'utilitzar el seu càrrec per fer d'altaveu de les reivindicacions. Així mateix, quan es redactava l'organigrama del partit es posava en primer lloc, com a òrgan suprem de decisió, el congrés de tots els afiliats, on el vot de cada persona valia per igual i no hi havia delegacions de cap mena. Quin temps aquell que els líders sindicals eren més radicals que els treballadors i no defensaven propostes per salvar els empresaris sinó per salvar els obrers! Aleshores, els camarades més valorats no eren els líders, sinó aquells i aquelles militants que en silenci, sense afany de protagonisme, mantenien viu el moviment amb el seu dia a dia. Per aquell llavors no s'havia confós la dedicació política professional amb la dedicació laboral a la política, que no tenen res a veure. En aquell temps els militants eren militants tot el dia i a tot arreu, estaven tan implicats amb el partit que qualsevol insult al partit era un insult a ells mateixos. Avui, en canvi, els militants de base ja hem deixat de justificar els nostres líders cada cop que es posa en dubte la seva coherència: és una batalla perduda. Hem acceptat amb resignació la mediocritat dels nostres líders.
La mediocritat, aquest complexe petit burgés de insignificància, és inherent als nostres temps: el miratge de la classe mitjana s'ha estès fins a l'últim racó de la classe obrera i ha arribat amb els seu poder hipnòtic fins a la centre neuràlgic del pensament revolucionari. No obstant això, què és la mediocritat sinó el temor a la mediocritat mateixa? No són els més mediocres els qui s'esforcen en no ser-ho?
Les nostres àvies eren més revolucionàries que els líders de l'esquerra actual, més valentes, més combatives, més resistents. Mai les va preocupar la mediocritat, arrancaven la vida amb les ungles, es donaven les mans contra l'adversitat. Van afrontar la història amb coratge, van mirar la mort als ulls i van resistir, van véncer. Hi ha tota una generació de dones heroines al nostre país que tot just ara comença a valorar-se. Milers de dones anònimes que van sobreviure a la barbàrie, que van lluitar activament contra el feixisme, que van arriscar-ho tot per convicció, plantant cara als perjudicis i les supersticions, fent valer la seva veu a través de la seva virtud, és a dir, de "l'adequació dels seus actes a les seves paraules". Són dones de les que no s'escriuran biografies, els noms de les quals es perdran en els arxius de la història, la majoria no han rebut encara l'homenatge que el poble els hi deu. Hi ha alguns noms propis que s'han conseguit esgarrapar a l'oblit, com Soledad Real, Lina Òdena, Trinidad Gallego i Neus Català. Però n'hi va haver moltes més, van ser milers d'heroines i cadascuna d'elles es mereix pel que van fer molt més reconeixement del que es mereixeran mai els grans líders de la nostra esquerra post moderna en decadència.
Sentim sovint: "No podem ser optimistes. L'esquerra atravessa una crisi de referents, viu una allunyament de la classe treballadora, pateix d'una manca de lideratge, necessita d'una renovació ideològica". Però, en definitiva, l'única cosa que hi ha de veritat en aquests tòpics és que no podem ser optimistes. En realitat, siguem sincers, l'esquerra no és que tingui una crisi, és que ha abandonat els seus referents a les escombraries dels despatxos institucionals. No és que s'hagi allunyat de la classe treballadora, és que molt sovint s'han convertit en una classe buròcrata amb interessos oposats als de la classe que diu representar (ho hauriem d'anomenar la Paradoxa de l'Eurocomunisme Antisoviètic). No és que hi hagi manca de lideratge, és que hi ha un tap que impedeix qualsevol crítica, qualsevol proposta, qualsevol iniciativa i cal tombar-lo. No és que hi hagi necessitat d'una renovació ideològica és que és imprescindible tenir alguna ideologia més enllà que la simple defensa dels xiringuitos.
Si existeix l'esquerra revolucionària avui, a Catalunya, segurament no es troba entre els líders de cap partit polític que visqués la transició activament. Molt pocs, comptats d'aquella generació van mantenir viva la coherència com per sobreviure en el càrrec. Si existeix l'esquerra revolucionària avui, segur que es tracta de gent humil, que treballa en silenci sense fer-ne ostentació, a l'estil d'aquelles dones de nom Sole, Trini o Neus, que encara amb timidesa neguen l'honor que mereixen en favor de totes les seves companyes que no van sobreviure. Són gent que mai voldran ser líders de cap faràndula esquerranosa per coherència. Si existeix l'esquerra revolucionària avui, ben segur que és una minoria, una minoria silenciosa que treballa per sota dels partits polítics, al marge dels interessos sistèmics d'unes estructures rígides i inadequades, sense fraccionalisme, ni aspiracions de domini de les maquinàries inútils dels partits polítics. Si existeix l'esquerra revolucionària avui, per descomptat que les seves armes són les més primitives de totes: el boicot, el sabotatge, la resistència, la solidaritat i, sobretot, la contrainformació.
Etiquetes de comentaris: Acció Política, Comunisme, Crítica a l'Idealisme, Política, Propaganda, Transició
Comunistes, afgans i prosoviètics: un altre cop de Guerra Freda
"No podeu barallar-vos aquí dins, això és la sala de guerra!Dr. Strangelove, d'Stanley Kubrick
Els qui, en algun moment de les seves vides, hagin estat adjectivats, a mode d'insult, amb els qualificatius que encapçalen aquest article, poden sentir-se veritablement orgullosos. Si en un altre temps, van sentir-se pressionats a amagar-se'n, ja és hora que tornin a portar el cap ben alt. Hi va haver un temps gris en la nostra història recent, quan la major part dels comunistes catalans van ser expulsats del seu propi partit, tot i ser majoria i haver guanyat democràticament les eleccions internes. Se'ls va fer fora del lloc que els pertanyia per mèrit propi i en contra d'ells es va utlitzar tots els mitjans disponibles i es va argumentar, senzillament, que eren comunistes ortodoxes, afgans i prosoviètics (!). Es pretenia amb això, estigmatitzar-los amb etiquetes simplistes (d'aquestes que tan profundament marquen l'inconscient col·lectiu) i deixar clar que eren propis de temps passats, països exòtics o actituds radicals.
En poques paraules, tot l'argument de l'anticomunisme de llavors es podia resumir en:
"1.- Els comunistes ortodoxes no accepteu la transició i no us n'adoneu que ja no hi ha cap revolució a fer aquí. Ara el que volem tots plegats és l'Estat del Benestar, la Comunitat Europea i totes les promeses que ens han fet els nostres amics americans. L'OTAN és dolenta però inevitable. Visca l'Eurocomunisme.
2.- Defenseu que la URSS intervingui a l'Afganistan quan en aquest país no hi ha cap intervenció encuberta dels interessos americans, no. El que hi ha és un grup d'escoltes voluntaris molt morenos que lluiten contra l'stalinisme dirigits per un tal Ivan, volem dir, un Taliban.
3.- Teniu com a referent la URSS i aquesta ha fracassat. El bloc soviètic és un mal més gran que el mateix imperialisme ianqui. Teniu tics autoritaris perquè exigiu que la vostra opinió prevalgui sobre la nostra. És veritat que sou majoria però nosaltres som més moderns i no tenim imatge de treballadors de la SEAT, sinó d'intel·lectuals progressistes, que ven més. Parlem de la Perestroika."
Vist amb perspectiva, per algú que era massa jove per entendre què passava quan tot passava, tot aquell procés que va portar la la desaparició del PSUC va ser una cosa difícil de qualificar sense deixar-se temptar per l'insult. Però cal reconèixer que, dues dècades més tard, el pas del temps ha acabat donant la raó, finalment, als comunistes, afgans i prosoviètics, més que no pas a la resta d'ecos del socialisme que van sorgir de tot aquell procés degeneratiu.
En primer lloc, tots ja som plenament conscients a Catalunya, que aquella Transició no va ser, ni de bon tros, la que haguéssim volgut. El franquisme segueix dictant l'Estat Espanyol per la Gràcia de Déu. Només hem canviat el "caudillo" pel "campechano". Res més. De fet, avui, l'Eurocomunisme no és res més que un folletó arrugat a la deixalleria de la història, una excusa oportunista que va servir molt bé els interessos del capital contra la classe treballadora organitzada. De la mateixa manera, Europa, avui, no és res més que una sucursal dels interessos econòmics britànics i americans, amb una França vençuda, una Alemanya més partida que mai i sense cap sobirania nacional a efectes militars, totalment ocupats per tropes d'exèrcits estrangers sota bandera de l'OTAN. Cal que parlem de Sarkozy? I el trio de las Azores? És necessari mencionar els vols de la CIA? I l'Estat del Benestar? No està més lluny que mai després d'haver-nos-en allunyat durant els darrers 10 anys d'hegemonia neocon i amb la crisi econòmica que tenim al damunt?
D'altra banda, si el problema era llavors l'Afganistan, perquè simbòlicament era per als comunistes una manifestació més de la lluita Imperialista internacional, resulta que, després de 25 anys, el problema segueix sent Afganistan. I ara que ja hi hem buscat, fins i tot a l'Osama Bin Laden, qui s'atreviria a dir que els nordamericans no van alimentar i finançar els assassins talibans contra la Unió Soviètica? Hi ha algú tan ignorant que encara sostingui els postulats estúpids i ingenus que sostenien els progres en els anys 80 sobre l'Afganistan? Tan babaus som que no hem entès encara la senzillesa de l'estratègia desestabilitzadora de la CIA a través de les seves Revolucions Taronges?
En tercer lloc, el pas del temps també ens ha demostrat que tot aquells que van atacar el model soviètic per manca de democràcia, van treballar de peons per a l'imperialisme financer, conscientment o sense adonar-se'n, defensant, a efectes pràctics, un model que tenia de democràtic poca cosa més que la façana. Potser a principis dels 90, tots aquests progressistes anticomunistes van pensar que la caiguda del mur demostrava que tenien raó. Els mitjans ens van vendre la moto què l'antiga URSS havia optat per la Democràcia i pel Capitalisme, que tot el bloc soviètic s'havia col·lapsat per la seva mateixa ineficàcia inherent. No obstant això, ara sabem que no eren res més que mitges veritats o mentides. Sabem que l'antiga URSS es va col·lapsar a conseqüència de la insostenible escalada armamentística de la Guerra Freda. Sabem que la Perestroika va ser un intent ingenu d'aturar l'escalada bèlica i que quan, Gorbachov i Reagan van signar l'acord de no proliferació nuclear, els ianquis, d'amagat, se'l van passar pel cul. Fins que un dia els soviètics es van adonar que mentre ells havien deixat de fabricar bombes, els seus enemics les havien modernitzat fins a extrems insospitats. I tot i així, el Capitalisme encara no ha vençut a l'antiga URSS, la guerra segueix, ara més calenta que mai, i l'Imperialisme ianqui encara aspira a dominar les reserves naturals asiàtiques que, casualment, segueixen en un 70 % en mans de l'Estat Rus. Quin capitalisme més estrany, no? Dit d'una altra manera, ho volguem o no, l'antiga URSS, amb tots els seus errors, era un referent importantíssim per a tota la classe treballadora internacional i la seva derrota mediàtica només va afavorir les oligarquies, ni el poble rus, ni cap altre poble va treure'n res de profit.
I si el Capitalisme era el més bo dels mals existents, tal com sostenen encara personatges ombrívols com Felipe González, llavors, què és el que ha passat? Com es pot justificar des de l'esquerra tot aquest raonament pueril, sense recórrer a malabarismes grotescos i silencis interessats, en el context d'aquesta crisi criminal que amenaça amb retornar la humanitat 80 anys enrera? Ara podem dir ja, amb proves a les mans, no només que el Capitalisme ha fracassat, sinó que també ho han fet la socialdemocràcia, els eurocomunistes i, per descomptat, la seva versió moderna, els ecosocialistes. De fet, la primera potència mundial en tots els indicadors, ja no és els Estats Units d'Amèrica, amb el seu capitalisme arrogant i salvatge, sinó la Xina amb el seu socialisme d'Estat, tan controvertit, i el seu capitalisme indefinible.
Teníem raó, en definitiva, aquells que denunciàvem que tot aquest gir cap a la postmodernitat no era res més que un engany. Estem farts de sentir, cada vegada amb una màscara diferent, el mateix discurs brètol sobre la mort del marxisme revolucionari, per part d'aquells que han portat l'esquerra transformadora a la posició més dèbil de tota la seva història. Diguem les coses pel seu nom: la seva estratègia ja s'ha demostrat fallida, potser ja és hora que l'esquerra transformadora catalana accepti que s'equivocava en Guti i encertava en Pere Ardiaca.
Sobre el retorn a la Guerra Freda, adjuntem dos vídeos molt interessants publicats a la Xarxa Voltaire.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Comunisme, Crisi, Eco-Socialisme, Socialisme, Transició
I si acabem la transició d'una vegada?
La transició va ser una donada pel cul a l'esquerra i això està "claro y definitivo".Pepe Rubianes
La degeneració de l'esquerra europea que assenyalàvem en l'article anterior sobre l'essència del discurs leninista, en favor del que pretenen anomenar "Pacte Social", ha estat a l'Estat Espanyol especialment trista. A la tendència de l'esquerra internacional, les esquerres de les espanyes van aportar-hi el seu especial condiment afegit, una bona dosi d'esperpèntica renúncia dels principis més bàsics a la recerca d'una imatge més europea i moderna, més esnob. Els republicans van acceptar la monarquia, els socialistes van acceptar el capitalisme, els comunistes van acceptar que el vot d'un obrer valgués menys que el dels botiflers i els "señoritos", els sindicats van acceptar no tenir caixes de resistència, els catalans, els gallecs, els vascos (i també els castellans i els andalusos) van renunciar al seu dret a l'autodeterminació, els demòcrates van acceptar il·legalitzar partits polítics incòmodes, els defensors dels drets humans van acceptar que els cossos policials torturessin sempre que no esquitxessin massa, els laics van acceptar que l'esglèsia seguís robant, i totes les víctimes van acceptar que mai es fes justícia. Talment com si Valle-Inclan i Lampedusa s'haguessin posat d'acord per escriure el guió, el franquisme va saber-se inventar la Transició, una mena de de dàdiva miraculosa caiguda del cel per la gràcia del cor diví de nostre senyor i Caudillo. I Amén.
El pacte es va posar tan de moda que durant 30 anys les esquerres (a excepció dels qui tots ja sabem, al cim de les muntanyes) no van fer res més que pactar. I tant van pactar que van acabar pactant amb el diable. El temps va passar i un bon dia un ex-militant comunista es va despertar en una manifestació, vestit d'antidisturbis, fotent-li cops de porra a un estudiant grenyut, com ho havia estat ell.
Potser, caldrà esperar a que l'esquerra s'enfonsi definitivament, a que ja no quedi ningú amb poltrona, a que els ciutadans hagin expulsat dels parlaments a l'últim tanoca-socialista ingenu que quedi, per a què l'esquerra de veritat desperti. Però no va sent hora ja de que donem per tancada la maleïda transició? No han estat prou aquests 30 anys de modernització del règim franquista per a que ens n'adonem que hem comès errors? No és que tot segueixi igual, és que ha anat a pitjor. Ara als ex-grisos els dirigeix un ex-comunista. S'ha perdut tota la coherència i l'humanisme de l'esquerra ara que la necessitem més que mai? No ha arribat l'hora ja de que les esquerres trenquin la baralla, perquè, en definitiva (com diu el lúcid professor Delgado) les cartes sempre han estat marcades?
Els lamentables fets del 18 de març de 2009 a Barcelona, en el context d'una crisi tan profunda del sistema com la que estem vivint, haurien de marcar un punt d'inflexió per a l'esquerra catalana. La fractura entre els militants i les cúpules dels partits d'esquerres és tan gran, que massa vegades es troben en trinxeres oposades quan comença la batalla. Però que no ens enganyin: els qui estan equivocats són els qui estan a dalt, no els qui estem a baix. Són ells els qui han perdut tota l'empatia per aquests estudiants, perquè els seus fills sí que es podran pagar els màsters de la Universitat Privada que ens estan muntant. Per a ells la Transició va estar molt bé perquè es van col·locar i d'això han viscut tots aquests anys. Per a ells no va ser una renúncia, sinó un pacte. No va ser un procés perfecte, però va ser exemplar. No va ser una gran ruptura, però va ser un petit canvi. I, per damunt de tot, va ser el que va voler el poble, diuen. Si, home sí, la Transició podria haver estat pitjor, però ja està bé de cercar herois en aquella generació que no va saber ser ni la mitat de valenta que les que les van precedir.
Els qui tenim menys de 40 anys, que som moltíssims, no vam tenir ni veu ni vot en tot aquell pacte, ja ens ho vam trobar tot lligat i ben lligat. No podem comprendre que les esquerres del nostre país facin coses tan estúpides com les que es fan aquí, en nom del Pacte de la Transició. Si no en saben més, que deixin pas a una altra generació, que es jubilin al PSOE o allà on els faci més gràcia. Que deixin de parlar en nom de l'esquerra tots aquests gestors de deixalles, políticament tant correctes, que no es despentinen ni quan es taquen les mans.
L'esquerra es troba ja totalment fora del govern d'aquest país. Els qui queden a dins amb dignitat, el millor que poden fer és sortir. Sortir de les institucions per reivindicar que aquestes no són representatives ni legítimes. Per a que els republicans tornin a ser antimonarquics, els socialistes tornin a ser anticapitalistes, els comunistes recuperin el lema "una persona, un vot", els sindicats tornin a fer la seva feina enlloc de pactar amb les patronals les quatre migues que sobren del pastís i no s'apallissi als estudiants amb el vot de la Classe Treballadora.
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Ciutadania, Denunciem, Política, Repressió, Transició
Col·laboracionisme o revolta?
"We declare our right on this earth to be a human being, to be respected as a human being, to be given the rights of a human being in this society, on this earth, in this day, which we intend to bring into existence by any means necessary." ("Declarem el nostre dret en aquesta terra a ser un ésser humà, a ser respectat com un ésser humà, a rebre els drets d'un ésser humà en aquesta societat, en aquesta Terra, i en aquest dia, que intentarem dur a terme per tots els mitjans necessaris")Malcom X
Justificar l'aplicació de mesures encobertes de privatització de la universitat pública, com ho fa el conseller d'Innovació, Universitat i Empresa, el senyor Huguet, en nom d'una major eficiència, no és nou, és la mateixa mentida interessada de sempre.
Justificar una reforma saltimbanqui de l'educació que només pretén retallar gastos, amb l'argument que el fet que els professors s'hi oposin demostra la seva necessitat, com ho fa el conseller Ernest Maragall, és un insult a la ciutadania.
Justificar la repressió brutal d'estudiants indefensos que es mobilitzen per la universitat pública, i a més fer-ho en nom de l'esquerra hereva del PSUC, com ho haurà de tornar a fer el senyor Saura si no vol renunciar a la seva cadira, és col·laboracionisme, per no dir un atemptat criminal contra la intel·ligència.
Si ja semblava clar que el tripartit no tenia massa futur de cara a repetir l'experiència en la propera legislatura, ara cal que ens plantegem com castigarà la ciutadania l'ecoprojecte policial dels senyors Saura, Herrera, Romeva i companyia, si els qui haurien de ser els seus votants, reben porres com a incentiu.
I si la cosa no pinta bé, cal afegir a la consideració global, que aquestes són només les primeres mobilitzacions que se'ns venen a sobre, amb tota una senyora crisi per davant, més gran que la del 1929. I si la del 29 va portar al món el feixisme, no aconsegueixo imaginar quin isme ens depara el futur per acabar amb el pocs drets que teníem. Però ha començat ben calent, tot plegat.
El vaixell s'enfonsa. I va sent hora de decidir. I seguir col·laborant en aquest suicidi col·lectiu de la nació sencera, amb el somni d'obtenir un miserable diputat en el Xerrament, no és un bon panorama. Als qui hem estat crítics amb aquest tripartit ens han dit fins i tot gossos, però no ens importa: n'hi ha que som fidels a uns principis i n'hi ha uns altres que els imposten per mamar de la garrafa.
Vaig votar per aquest tripartit a través d'Esquerra Unida i Alternativa. I em venen ganes de retirar el meu vot. La merda esquitxa. Se molt bé quin és el meu bàndol i la porra és l'arma de l'enemic. Mori el mal govern!
Etiquetes de comentaris: Catalunya, Denunciem, Eco-Socialisme, Política
L'essència leninista: Què fer?
Vivire militare est. ("Viure és lluitar")Séneca
"Què fer" ha estat sempre la pregunta clau de tots aquells i aquelles que durant tota la història s'han enfrontat al repte de transformar l'ordre social imperfecte que regeix la vida de les persones, derrocar els privilegis i les supersticions que impedeixen el progrés, erigir una societat més igualitària que sigui capaç de garantir els drets humans reals i no només de paraula. V. I. Lenin no va ser el primer en enfrontar-se a aquesta qüestió però ho va fer sense embuts, sense adornaments, de manera sintètica però magníficament raonada i va titular la seva obra, adequadament i de manera humil: "Què fer?" Es tracta d'una obra mestra de la literatura política, d'una vigència aclaparadora, el perfecte manual revolucionari contra el capitalisme que ha servit i inspirat la major part dels moviments revolucionaris que amb millor o pitjor fortuna han estat els únics de plantar cara al capitalisme i construir veritables alternatives durant el segle XX. No és una obra densa, ni massa erudita, ni massa històrica, ni massa econòmica, ni massa filosòfica. És un equilibri magistral entre la teoria i la praxi, entre l'anàlisi i la proposta d'acció.La repercussió del "Què fer?" de Lenin i de les idees que s'hi exposen a Europa durant la primera meitat del segle XX va ser molt important, no obstant això, després de la IIa Guerra Mundial, amb l'establiment de la política de blocs, l'estratègia revolucionària plantejada per Lenin va quedar en suspens a Europa i, encara que molts dels partits comunistes europeus no van deixar de ser leninistes obertament, si que van deixar de ser-ho a efectes pràctics en favor de l'anomenat Pacte Social. La transformació política de l'antiga URSS durant els anys 90, imposada pels mitjans de comunicació com el triomf d'un nou paradigma liberal, va debilitar les ja dèbils estructures socials d'uns partits comunistes que, immersos en els processos naturals d'una política de pactes, s'havien acomodat en posicions absolutament resistencialistes. Actualment, en aquest context de crisi del liberalisme, els partits comunistes europeus, relegats a un paper testimonial en les societats europees ens plantegem el repte de recuperar la nostra essència i obertament i per tot arreu podem sentir una altra vegada: "Què fer?"
A l'obra "Què fer?", Lenin exposa els eixos argumentals bàsics de totes les forces d'esquerra del seu temps i és sorprenent comprovar com, passat un segle, les postures ideològiques i estratègiques que Lenin descriu a principis de segle XX segueixen sent a grans trets, els termes del debat contemporani sobre la transformació de la societat capitalista postpostmoderna (no és un error). El principi de l'obra és una crítica plenament vigent de la socialdemocràcia europea i de com aquesta corromp i utilitza de manera perversa el concepte de llibertat de crítica per diluir tota possibilitat d'organització política dels treballadors.
Diu Lenin:
En efecte, si la socialdemocràcia és, en essència, ni més ni menys que un partit de reformes i ha de tenir el valor de reconèixer aquest fet amb franquesa, un socialista no només té dret a entrar en un ministeri burgès sinó que fins i tot ha de sempre aspirar a això. Si la democràcia implica, en el fons, la supressió de la dominació de les classes, per què un ministre socialista no ha de captivar a tot el món burgès amb discursos sobre la col·laboració de les classes? Per què no ha de seguir en el ministeri, tot després que els assassinats de obrers per gendarmes hagin posat de manifest per centèsima i mil·lèsima vegada el veritable caràcter de la col·laboració democràtica de les classes? Per què no ha de participar personalment a la felicitació al tsar, al qual els socialistes francesos no donen ara un altre nom que el d'heroi de la forca, del fuet i de la deportació ( "knouteur, pendeur et déportateur")? I a canvi d'aquesta infinita humiliació i aquest autoempobriment del socialisme davant el món sencer, a canvi de pervertir la consciència socialista de les masses obreres- única base que pugui assegurar el triomf -, a canvi de tot això oferir uns rimbombants projectes de reformes tan miserables que era més el que s'aconseguia obtenir dels governs burgesos!
100 anys més tard d'aquestes paraules, podem constatar que el Capitalisme Financer i Monetari és avui més fort que mai i que 50 anys de governs i polítiques socialdemòcrates a Europa han demostrat que no s'ha assolit ni un sol avenç social, ni cap conquesta remarcable en drets de la Classe Treballadora. La jornada de 40 hores setmanals, el mes de vacances, la Seguretat Social, el Dret a Vaga i tots els Drets dels treballadors i treballadores, tots els beneficis socials que gaudim en l'Estat del Benestar Europeu són conquestes socials anteriors a les polítiques i als govern socialdemòcrates, guanyades de la lluita directa dels treballadors amb governs reaccionaris o liberals i, a més a més, concessions del capitalisme davant l'existència d'un element de pressió tant potent com la Unió Soviètica, precisament aixecada i feta possible gràcies a les tesis leninistes. Contràriament al que sempre han sostingut els socialdemòcrates, la història ens ha ensenyat que les reformes que poden portar-se a terme des de les institucions creades per gestionar el capitalisme no poden en cap cas transformar els veritables fonaments de l'opressió d'una classe sobre una altra. Només en els casos que la Classe Treballadora ha aconseguit unir-se en un moviment organitzat contra el sistema, ha aconseguit avenços en matèria social. I ho ha fet sempre que ha estat capaç de deixar enrere els perjudicis socialdemòcrates sobre les llibertats civils i ha articulat un discurs polític.
Sobre l'organització i objectiu d'un partit revolucionari
El debat que Lenin posa damunt de la taula és sobre com s'han d'organitzar els partits revolucionaris i podria considerar-se l'inici del procés de ruptura de la IIa Internacional, o Internacional Socialdemòcrata, que va donar lloc a la IIIa Internacional, o Internacional Comunista. La crítica de Lenin als plantejaments revisionistes de Bernstein i de tots els seus posteriors seguidors, neix com a resposta a les acusacions de "dogmatisme, doctrinarisme i fossilització del pensament marxista" que rep Lenin de part dels seus detractors. Lenin càrrega contra els qui en nom de la Llibertat de Crítica posen en dubte el mètode marxista d'anàlisi de la societat i els procediments revolucionaris mateixos, i contra els qui sostenen posicions moderades i plantejaments pactistes amb les institucions burgeses. Les reflexions de Lenin sobre la Socialdemocràcia europea se centren en el paper dels partits dels treballadors en l'assoliment del poder per part de la classe obrera. La defensa del marxisme que fa Lenin i la contrargumentació als plantejaments exposats pels òrgans de propaganda socialdemòcrata moderats, és essencialment una defensa del mètode marxista com a mètode científic de comprensió i transformació de la societat, així com un atac directe als qui l'aborden com una doctrina conjuntural i pròpia del passat. Lenin defensa la necessitat d'una lluita teòrica activa contra el capitalisme i no només d'una lluita de resistència a través dels sindicats i la participació en les institucions burgeses, fonamentals, també, però no suficients. Pren de referència la formula plantejada per la Socialdemocràcia a Alemanya en la que es combinen tres fronts: la lluita teòrica i ideològica, la lluita política i la lluita econòmica (o de resistència). Considera que el revisionisme suposa una renuncia a la lluita teòrica, un abandonament de la lluita política i una completa dedicació a la lluita econòmica (ja sigui des dels sindicats obrers o des de les institucions burgeses parlamentàries amb la introducció de mesures correctores i plans de reforma).
Seguidament Lenin repassa el concepte d'espontaneïtat de les masses, defensat de manera sorprenent tant per sectors socialdemòcrates moderats com per sectors de l'extrema esquerra més propera a la tradició llibertària i que ha estat adoptat de manera més recent per molts corrents trotskistes. La espontaneïtat de les masses fa referència a la capacitat de la Classe Treballadora de prendre consciència de la necessitat d'una transformació de la societat a partir de la lluita econòmica de resistència dels Trade Unions. Dit d'una altra manera, Lenin es mostra contrari a la concepció que les masses vagin adquirint consciència política a través de la lluita sindical. Argumenta que aquesta lluita, necessària i imprescindible, és en el fons una lluita de resistència i, com tal, és en essència, conservadora. Els sindicats no es plantegen ni es plantejaran mai l'assoliment del poder per part de la classe treballadora, es limitaran a defensar els drets laborals i a aconseguir millores en els llocs de treball. Així mateix, Lenin és molt crític amb les actituds dels qui anomena "economicistes", partidaris d'una puresa de classe que es mostra contrària a la presència d'intel·lectuals burgesos en la direcció dels partits revolucionaris obrers.
La història de tots els països demostra que la classe obrera està en condicions d'elaborar exclusivament amb les seves pròpies forces només una consciència tradeunionista, és a dir, la convicció que és necessari agrupar-se en sindicats, lluitar contra els patrons, reclamar al govern la promulgació de tals o quals lleis necessàries per als obrers, etc. En canvi, la doctrina del socialisme ha sorgit de teories filosòfiques, històriques i econòmiques elaborades per intel·lectuals, per homes instruïts de les classes posseïdores. Per la seva posició social, els propis fundadors del socialisme científic modern, Marx i Engels, pertanyien la d'intel·lectualitat burgesa. D'igual manera, la doctrina teòrica de la socialdemocràcia ha sorgit a Rússia independent per complet del creixement espontani del moviment obrer, ha sorgit com resultat natural i ineludible del desenvolupament del pensament entre els intel·lectuals revolucionaris socialistes.
Lenin aborda també el Culte a les Masses per part dels partits d'esquerra, culte perniciós que segueix viu a l'esquerra europea contemporània i s'ha demostrat un aliat ideològic dels plantejaments socialdemòcrates. Encara que en aparença distants, els qui prediquen intervenir a les institucions capitalistes amb reformes i els qui defensen la capacitat espontània del poble per prendre consciència i exigir aquestes reformes, conviuen molt bé i s'adapten de manera còmoda a posicions conservadores. Només cal observar el constant apropament dels partits Socialdemòcrates als "moviments populars espontanis sense direcció política", com les ONG, els moviments de caritat o els moviments sectorials que es mouen en la defensa de reivindicacions molt concretes sense oferir una alternativa global al sistema. Des d'una perspectiva leninista, tant els partits socialdemòcrates com els moviments socials espontanis constitueixen una il·lusió d'alternativa al sistema que afavoreix i legitima el mateix sistema que diuen combatre. Aquest és un fet perfectament contrastat i mostra com qualsevol alternativa real al capitalisme ha de construir-se i fonamentar-se en una visió molt diferent dels agents socials i les masses populars que l'actualment vigent en l'esquerra europea.
Pel que respecta al Terrorisme, la posició de Lenin és clara. Tota forma de lluita de la Classe Obrera és legitima, fins i tot, la violenta, perquè les classes privilegiades mai no han renunciat a l'ús de la violència en el manteniment de l'opressió. Però des del punt de vista dels comunistes, la qüestió no és té que abordar des del debat ètic o moral de la legitimitat, sinó des del sentit pràctic i estratègic de l'oportunitat. La lluita dels treballadors i les treballadores del món és en si mateixa violenta perquè és una lluita contra l'opressió, una guerra entre classes que es manifesta en tots els àmbits de la vida quotidiana. No obstant això, una estratègia únicament militar d'assoliment al poder és absurda sempre que estigui descoordinada dels altres fronts de lluita política i econòmica i, a més a més, és en la majoria dels casos, contrària als interessos de la Classe Obrera, perquè comporta implícitament un augment de la repressió de l'Estat contra les forces polítiques populars.
Lenin aborda de manera intel·ligent molts dels problemes actuals de l'esquerra que es pretén revolucionària. En definitiva, Lenin es posiciona a favor d'una organització política revolucionària que no només recolzi i sostingui les lluites econòmiques dels sindicats, que no només utilitzi les institucions burgeses per introduir reformes que permetin una millor qualitat de vida per a la Classe Treballadora, que no només es mantingui a l'expectativa de què les Masses de manera espontània prenguin consciència i actuin, que no s'obsesioni amb concepcions militars de la lluita de classes; sinó que, a més a més, treballi de manera activa i amb una estratègia clara, sòlidament raonada a nivell teòric, per derrocar el sistema capitalista i construir el socialisme.
L'aplicació de l'essència del discurs leninista a la realitat contemporània, no podria ser més que crítica amb la involució revisionista dels partits comunistes europeus durant la segona meitat del segle XX. No seria oportú ni profitós cercar culpables d'aquesta deriva, ni és convenient incidir en els errors comesos sinó és per aprendre'n i adaptar-nos al present. Però el que hem d'assumir és que la victòria mediàtica del liberalisme després de la caiguda del mur només va ser possible per l'abandonament dels postulats leninistes i l'adopció sistemàtica de posicions absolutament revisionistes, i que aquest procés va accelerar-se de manera vertiginosa durant els anys noranta i els primers anys del segle XXI, portant al capitalisme financer al col·lapse, paral·lelament a la irrupció de la computerització i el desplegament absolut dels mitjans de comunicació de masses. Els partits comunistes actuals, perduda la seva essència leninista en qualsevol de les seves desviacions, han errat precisament en tot allò que el "Què fer?" assenyalava.
Enlloc de a la Llibertat de Crítica, ens enfrontem avui a una absurda crida desmemoriada a la Renovació de l'Esquerra. Hem assistit impàvids a tota mena de manipulacions ideològiques sota la tapadora de Drets Humans, Llibertats d'Expressió i altres desviacions perverses de conceptes com Democràcia o Igualtat. No només hem acceptat el joc institucional burgès, sinó que ho hem fet amb una posició totalment resistencialista, en la majoria dels casos a través de plataformes electorals totalment descafeïnades en els aspectes ideològics i polítics, absolutament centrats en la lluita econòmica i renunciant a la introducció de reformes veritablement transformadores. No només s'han imposat les tesis economicistes i han conduït el moviment revolucionari al fracàs, sinó que els sindicats han renunciat a bona part de la lluita econòmica, plenament absorbits per la prestació de serveis i la gestió de subvencions, abandonant en molts llocs, fins i tot, les caixes de resistència. No només ens hem deixat emmirallar per l'espontaneïtat de les masses, sinó que seguim parlant dels moviments socials com a subjectes revolucionaris, patèticament a la seva rereguarda en les reivindicacions sectorials i convertint els fronts de lluita en base del discurs teòric, com ho han fet els ecosocialistes. No només hem renunciat a la possibilitat de processos revolucionaris violents sinó que s'ha convertit en habitual que fins i tot es censurin revolucions i processos transformadors al Tercer Món precisament perquè són violents. Tot plegat ha estat un doble procés d'assimilació: el capitalisme ha assimilat les eines de lluita tradicionals del moviment obrer a Europa i els partits comunistes europeus han assimilat de tal manera els procediments i els valors burgesos que han quedat totalment desvirtuats com a avantguarda de la Classe Treballadora.
Fem front, a més, en l'actualitat, a noves versions dels revisionismes clàssics que, en base als mateixos errors argumentals, tendeixen a desenvolupar tesis liquidacionistes i situen els comunistes en el marc d'un corrent d'opinió minoritari dins d'una gran plataforma electoral d'abast europeu que ha d'agrupar els moviments socials, els partits socialdemòcrates i els sindicats. O sigui que Renovació de l'Esquerra Transformadora s'està convertint en un eufemisme de la Dissolució de l'Esquerra Revolucionària! Totes les tesis revisionistes criticades per Lenin se'ns plantegen ara per determinats sectors, un altre cop juntes i més mal mesclades que mai, com l'estratègia dels comunistes per seguir existint, quan en realitat ens hem d'enfrontar a l'estratègia dels comunistes per tornar a situar, al capdavant del moviment obrer, una alternativa racional i científica a la barbàrie capitalista.
El derrotisme de tots els plantejaments dels partits comunistes europeus és inherent a tots els seus postulats. Frases com les que criticava Lenin, sobre "l'escassetat de forces revolucionàries per a l'acció", s'han estès fins al punt que la socialdemocràcia tradicional ha abandonat tota aspiració de transformació social, i els comunistes han acceptat de manera resignada un estrany paper de veu de la consciència del sistema, un paper que la Classe Obrera ha castigat molt durament en la implicació militant.
No, la societat promou un número extremadament gran de persones aptes per a la "causa", però no sabem utilitzar-les a totes. En aquest sentit, l'estat crític, l'estat de transició del nostre moviment es pot formular de la manera següent: ens falta gent, i gent n'hi ha moltíssima. Hi ha infinitat d'homes perquè tant la classe obrera com sectors cada vegada més diversos de la societat proporcionen any rere any, i en nombre creixent, descontents que desitgen protestar i que estan disposats a contribuir quant puguin a la lluita contra l'absolutisme, el caràcter insuportable no comprèn encara tot el món, encara que masses cada dia més vastes ho perceben més i més. Però, al mateix temps, no hi ha homes, perquè no hi ha dirigents, no hi ha caps polítics, no hi ha talents organitzadors capaços de realitzar una tasca àmplia i, alhora, indivisible i harmònica, que permeti emprar totes les forces, fins a les més insignificants.
Un partit leninista per al segle XXI?
Ens enfrontem a una doble qüestió: què és un partit comunista sinó un partit leninista i quines són les característiques essencials que determinen la naturalesa d'aquest partit en l'actualitat?
Dit d'una altra manera, què ha de ser un partit comunista del segle XXI, segons una concepció leninista? Ha de ser un partit que es presenti a les eleccions? Ha de ser un club nostàlgic d'antigues teories humanistes? Ha de ser un corrent d'opinió en els sindicats? Ha d'aspirar a dirigir els moviments socials, ONG, antiglobalització? Ha d'aspirar a derrocar el capitalisme via militar? No, segurament no. Quina ha de ser la seva organització, reduïda o de masses? Quin el perfil del seus militants: obrers manuals, tècnics especialitzats? Quins han de ser els seus mecanismes d'organització i quin el grau d'equilibri entre democràcia interna i direcció cohesionada? Quina la seva política d'aliances: àmplia o cenyida? Ens equivocaríem si pensessim que es tracta de preguntes noves. Són les mateixes que assenyalava Lenin a Què fer?
Diu Lenin:
De la mateixa manera (i com a conseqüència d'això), l'organització d'un partit socialdemòcrata revolucionari ha de ser inevitablement d'un gènere diferent que l'organització dels obrers per a la lluita econòmica. L'organització dels obrers ha de ser, primer, professional; segon, el més àmplia possible; tercer, el menys clandestina possible. Per contra, l'organització dels revolucionaris ha d'agrupar, abans que res i sobretot, a persones la professió de les quals sigui l'activitat revolucionària (per això parlo d'una organització de revolucionaris, tenint en compte als revolucionaris socialdemòcrates). Davant d'aquest tret comú dels membres d'aquesta organització ha de desaparèixer en absolut tota diferència entre obrers i intel·lectuals, sense parlar ja de la diferència entre les diverses professions d'uns i altres. Aquesta organització ha de ser necessàriament no molt àmplia i el més clandestina possible.
L'essència leninista d'un partit revolucionari és la d'un partit petit, pròxim a la clandestinitat o que assumeixi que aquesta és una possibilitat real (i es tracta d'una possibilitat no tan descabellada a la vista de les polítiques practicades per l'Estat Espanyol a Euskadi). Un partit format tant per obrers com per intel·lectuals que comparteixin una absoluta dedicació a la lluita revolucionària, que s'hi dediquin professionalment. Tot al contrari d'una organització de masses a l'oposició, tal com ho van pretendre ser el PCI o el PSUC a principis dels 80. Res a veure. Però com? Un partit de conspiradors?
Molts no comprenen bé la polèmica que sempre han sostingut els socialdemòcrates contra la concepció de la lluita política com una lluita "de conspiradors". Hem protestat i protestem sempre, per descomptat, contra la reducció de la lluita política a les proporcions d'una conjuració, però això, és clar, de cap manera significava que neguessim la necessitat d'una forta organització revolucionària. I, per exemple, en el fullet esmentat en la nota, al costat de la polèmica contra els qui volen reduir la lluita política a una conjuració es troba l'esquema d'una organització (com l'ideal dels socialdemòcrates) prou forta per poder recórrer tant a la "insurrecció" com a qualsevol "altra forma d'atac" a fi de clavar el cop decisiu a l'absolutisme. Per la seva forma, una organització revolucionària d'aquesta força en un país autocràtic pot anomenar també organització "de conspiradors "perquè la paraula francesa" conspiration "equival a" conjuració ", i el caràcter conspiratiu és imprescindible en el grau màxim per a semblant organització. El caràcter conspiratiu és condició tan imprescindible de tal organització que les altres condicions (nombre, selecció, funcions, etc. dels membres) han de concertar amb ella. Seria, per tant, extrema candidesa témer que ens acusin als socialdemòcrates de voler crear una organització de conspiradors. Tot enemic dels "economicistes" s'ha d'enorgullir d'aquesta acusació, així com de la acusació de ser partidari de Llibertat del Poble.
I quines són les tasques que han de portar a terme aquest grup de persones dedicades professionalment a l'activitat revolucionària? Segons Lenin, l'Agitació i la Propaganda, definides com les tècniques específiques de comunicació revolucionàries i focalitzades en un doble sentit molt diferent: l'agitació, entesa com la difusió d'una idea senzilla a un ampli grup de persones, i la propaganda, entesa com la difusió d'un gran número d'idees complexes a poques persones, però molt qualificades. Potser ens havíem oblidat que, segons Lenin, la principal tasca dels partits comunistes era la d'organitzar a la Classe Treballadora a través de la creació de mitjans de comunicació? És possible que Lenin sostingués que el seu pla d'estratègia comunista per derrocar l'absolutisme era senzillament la publicació d'un diari per a tota Rússia que portés a terme les tasques organitzatives de la Classe Treballadora? Sí, era exactament això. Un pla estratègic de construcció de mitjans de comunicació que permetessin als professionals revolucionaris fer arribar les tesis comunistes d'alternativa al capitalisme a tot el poble rus, de manera general en forma d'agitació, i a l'intel·lectualitat tècnica concretament, en forma de propaganda. Una estratègia totalment abandonada pels partits comunistes europeus en favor de les fallides estratègies socialdemòcrates i una concepció burgesa dels processos socials.
Aturem-nos per reflexionar sobre un exemple concret i molt gràfic. L'enorme base social del PCI a l'Itàlia dels anys 80 era de referència per als comunistes europeus. Com va poder sucumbir al més barroer dels liberalismes que representa Berlusconi, sinó tenim en consideració l'imperi mediàtic que va construir-se al voltant de Tele 5? Se'ns acusarà potser de simplificar, però ningú no s'atrevirà a negar que els vincles tradicionals de solidaritat obrera, que els economicistes defensen com a pilar de la lluita revolucionària, poca cosa tenen a fer davant del poder desorganitzatiu i individualitzador dels mitjans de comunicació. Ningú que disposi d'un mínim criteri podrà negar que les fòrmules de participació institucional previstes per les institucions pretesament democràtiques del capitalisme, són instruments de poder ridículs davant la gran maquinària comunicativa desplegada pel liberalisme més reaccionari en les darreres dècades.
Totes les teories neoliberals sobre la post modernitat s'han inspirat en el desplegament dels mitjans de comunicació i han tingut en consideració la creixent importància de la comunicació de la informació en els processos de producció i intercanvi de capital. Els filòsofs del lliure mercat porten dècades teoritzant sobre la societat del coneixement, mentre que els comunistes, que van ser els primers en copsar la importància del control del coneixement i la informació per a l'elaboració de tota estratègia política, ens n'hem oblidat totalment. Les classes dominants han dedicat els seus esforços al control dels obrers tècnics qualificats i, els comunistes, que vam ser els primers en determinar que que eren els subjectes revolucionaris imprescindibles, no hem sabut mantenir els vincles de comunicació mínims per introduir propostes alternatives en els veritables punts de decisió.
L'organització d'un periòdic polític central per a tota Rússia ha de ser el fil fonamental al qual podríem agafar-nos per desenvolupar, aprofundir i ampliar incessantment aquesta organització (és a dir, l'organització revolucionària, sempre disposada a recolzar tota protesta i tota explosió). Facin vostès el favor de dir: quan uns paletes col·loquen en diferents llocs les pedres d'una obra grandiosa i sense precedents, és una tasca "sobre el paper" estendre el cordill que els ajuda a trobar el lloc precís per a les pedres, que els indica la meta final de l'obra comuna, que els permet col·locar no sols cada pedra, sinó cada tros de pedra, el qual, al sumar-se als precedents i als que segueixin, formarà la filada recta i completa? ¿No vivim potser un moment d'aquesta mena en la nostra vida de partit, quan tenim pedres i paletes, però ens falta precisament el cordill, visible per a tots i en el qual tots puguem atenir-nos?
I de quina manera les idees o alternatives expressades en un diari o en qualsevol mitjà de comunicació poden esdevenir eines d'organització de la Classe Obrera en una alternativa global al sistema capitalista? Aprofundint no només en l'elaboració de conceptes polítics i ideològics alternatius als valors burgesos per a que siguin difosos, sinó també en els mateixos canals de distribució de la informació entre la Classe Obrera, en els mitjans en si mateixos.
El diari no és només un propagandista col·lectiu i un agitador col·lectiu, sinó també un organitzador col·lectiu. En aquest últim sentit es pot comparar amb les bastides que s'aixequen al voltant d'un edifici en construcció, que assenyalen els seus contorns, faciliten les relacions entre els diferents paletes, els ajuden a distribuir la tasca i observar els resultats generals assolits pel treball organitzat ". Oi que això s'assembla molt a la manera com el literat, l'home de gabinet, exagera la importància de la seva funció? La bastida no és imprescindible per a l'habitatge mateixa: es fa de materials de pitjor qualitat, s'aixeca pro un breu període, i després, un cop acabat l'edifici, encara que només sigui en brut, va a parar a la foguera. Pel que fa a l'edificació d'organitzacions revolucionàries, l'experiència demostra que a vegades es poden construir sense bastides (cal recordar la dècada del 70 del segle XIX). Però ara no podem ni imaginar la possibilitat d'aixecar sense bastida l'edifici que necessitem.(...) Els qui ens dediquem a tota Rússia a trenar els fils de l'organització que arrenqui un periòdic central per a tot el país, lluny de que ens agafessin desprevinguts els successos de la primavera, ens han ofert la possibilitat de pronosticar-los. Tampoc ens han agafat desprevinguts les manifestacions descrites en els números 13 i 14 de Iskra; al contrari, hem pres part en elles, amb viva consciència que el nostre deure era sortir en ajuda de l'ascens espontani de la multitud, contribuint al mateix temps, per mitjà del diari, que tots els camarades russos coneguessin aquestes manifestacions i utilitzessin l'experiència.(...) Només una organització semblant asseguraria la flexibilitat indispensable a l'organització socialdemòcrata combativa, és a dir, la capacitat d'adaptar l'acció a les condicions de lluita més variades i canviants amb rapidesa; saber, "d'una banda, defugir les batalles en camp obert contra un enemic que té superioritat aclaparadora de forces, quan concentra aquestes en un punt, i per saber d'altra banda, aprofitar la malaptesa de moviments d'aquest enemic per llançar-se sobre ell en el lloc i en el moment en què menys esperi ser atacat . Seria un gravíssim error muntar l'organització del partit xifrant les esperances només en les explosions i lluites dels carrers o només en la "marxa progressiva de la lluita quotidiana i monòtona". Hem de desplegar sempre la nostra tasca quotidiana disposats a tot, perquè moltes vegades és gairebé impossible preveure per anticipat com alternaran els períodes d'explosions amb els de calma i, tot i que fos possible preveure'ls, no es podria aprofitar la previsió per reconstruir l'organització, perquè en un país autocràtic aquests canvis es produeixen amb sorprenent rapidesa, a vegades com a conseqüència d'una incursió, nocturna dels genízars tsaristes. De la revolució mateixa no s'ha un forjar la idea que sigui un acte únic (com, pel que sembla, se la imaginen els Nadiezhdin), sinó que és una successió ràpida d'explosions més o menys violentes, alternant amb períodes de calma més o menys profunda. Per tant, el contingut fonamental de les activitats de l'organització del nostre partit, el centre de gravetat d'aquestes activitats ha de consistir en una tasca que és possible i necessària tant durant el període de l'explosió més violenta com durant el de la calma més completa , és a dir: en una tasca d'agitació política unificada en tota Rússia que llanci llum sobre tots els aspectes de la vida i que es dirigeixi a les més grans masses. I aquesta tasca és inconcebible en la Rússia actual sense un periòdic central per a tota Rússia que aparegui molt sovint. L'organització que es formi per si mateixa al voltant d'aquest diari, l'organització dels seus col·laboradors (en l'accepció més àmplia del terme, és a dir, de tots els que treballen al seu voltant) estarà precisament disposada a tot, des de salvar l' honor, el prestigi i la continuïtat del partit en els moments de major "depressió" revolucionària, fins a preparar la insurrecció armada de tot el poble, fixar data per al seu començament i portar-la a la pràctica.
Com es situa un partit leninista, que no ha aconseguit consolidar un òrgan d'expressió propi en els darrers 50 anys que arribi a una audiència mínimament digna de ser tinguda en compte, en l'estratègia de construir un mitjà de comunicació en ple segle XXI? Hem de prendre al peu de la lletra la consigna leninista de crear un diari? No. Fer tal cosa seria, no només, absurd, sinó que estaria lluny de qualsevol estratègia basada en la raó i en un mètode de treball mínimament científic. El que hem de fer és aplicar el mètode, analitzar la realitat, conèixer el temps i el lloc abans d'actuar. Un diari d'abast nacional no seria útil actualment. Ens en fan falta més d'un, necessitem diverses publicacions periòdiques, canals de televisió, pàgines web, blogs, producció de cinema, literatura, art, filosofia, ideologia, alternatives d'oci i un llistat infinit d'eines de comunicació de la informació de què el capitalisme disposa i que controla al seu servei. Estem parlant de mitjans de comunicació a l'any 2009, en plena efervescència de la computació i els sistemes informàtics en xarxa. Estem parlant d'una lluita que es porta a terme a través de sofisticades eines tecnològiques, que interrelacionen la informació més diversa dels més variats punts del planeta a una velocitat vertiginosa. Estem parlant de mitjans de comunicació en plena era post televisiva, amb els mitjans interconnectats a nosaltres i envoltant-nos per tot arreu com en la pitjor distòpia cyberpunk. No són en essència més leninistes els postulats del Moviment Hacker que els documents estratègics dels partits comunistes europeus? No són més revolucionàries les manifestacions del Moviment pel Software Lliure i la lliure difussió del coneixement que algunes de les reivindicacions que agiten els revolucionaris tradicionals?
Comprovem d'aquesta manera com els signes distintius d'un partit revolucionari des de la perspectiva de Lenin poc o res tenen a veure amb les estructures de poder institucional pressumptament democràtiques del capitalisme. Però com es tradueix la concepció leninista del partit a un sistema electoral com l'actual? En primer lloc, hem d'acceptar que, en el marc del jocs parlamentaris establerts, l'agenda i els temes de debat venen determinats per dinàmiques clientelistes i lobbies de poder extraparlamentari. En el context d'aquestes regles de joc i amb l'afegit de sistemes proporcionals poc representatius (és especialment greu el cas de l'Estat Espanyol), concebre un partit revolucionari que actuï com a tal en aquestes circumstàncies ve a ser com pretendre que un ateu defensi la inexistència de Déu (disfressat de capellà) en un Concili Vaticà. Això, no obstant, no significa que els comunistes no haguem d'actuar i participar activament en el joc electoral i parlamentari, sinó que ho hem de fer des d'eines de resistència similars a les emprades en la lluita econòmica, assumint la naturalesa objectiva d'aquest front de lluita. Molts vam somiar que el Partit Comunista del nostre país guanyava les eleccions, però després ens vam despertar, perquè només era un somni.
Tota estratègia comunista en l'àmbit de les estructures polítiques de la burgesia ha de ser àmplia, el més àmplia possible. Ha de ser fonamentalment popular, assembleària, allunyada d'ortodòxies i abocada a la pràctica. Els partits comunistes han de concórrer a les eleccions a través de coalicions electorals molt obertes i populars, sí, però no a qualsevol preu. L'objectiu de les aliances electorals dels comunistes ha de ser construir un ampli moviment polític anticapitalista a l'esquerra de la socialdemocràcia i, per tant, clarament distingida d'ella. Un moviment rupturista amb les estructures de l'Estat burgès. La socialdemocràcia actual forma part de l'aparell del sistema, el legitima i és, en si mateixa, el sistema. Podem arribar a pactes puntuals amb la socialdemocràcia? És clar. Podem arribar a formar part de governs en aquestes institucions? Sí. És clar. Però ho hem d'evitar sempre que poguem. S'ha de considerar i sospesar que la participació d'una coalició electoral anticapitalista en la gestió del govern capitalista és sempre contraproduent a efectes de percepció popular. És difícil o simplement impossible governar i ser oposició al mateix temps. A més a més, sabem que les estructures institucionals no són les veritables gestores del poder burgés, només són un aparador. I, per si tot això fos poc, sabem que aquestes estructures ni responen als sistemes naturals d'organització popular, ni són les que nosaltres voldríem desenvolupar per organitzar la societat socialista per la que treballem. Malgrat totes les objeccions que vulguin posar-s'hi, hem de participar-hi, perquè no fer-ho seria renunciar a un front de lluita en el que hauriem perdut la batalla. I quan ho fem, hem de fer-ho amb totes les conseqüències que comporti, demostrant el nostre compromís fins al final en els nostres aliances i vetllant especialment per no abandonar en cap moment els nostres objectius.
Així doncs, amb quins criteris i en quins contextos hem de participar en els governs burgesos? Bàsicament hem d'entendre els governs burgesos com a mitjans de comunicació, sistemes jeràrquics de transmissió de la informació, sistemes que funcionen per al capitalisme nodrint els mitjans de coses per explicar, cadenes de transmissió dels interessos capitalistes que van des del cim de la piràmide fins a cadascuna de les seves ramificacions administratives. La nostra participació ha de ser activa però més activa ha de ser quan més a prop de la base ens trobem. Molt més activa en les administracions locals que en les nacionals. En el cas de Catalunya, molt més actives en l'àmbit nacional que en l'estatal. Sempre molt més actives en l'àmbit nacional que en l'escenari europeu. La lluita municipal és un front de lluita estratègic de resistència contra la tendència globalitzadora del capitalisme, de la mateixa manera que les lluites nacionals. La importància estratègica de l'àmbit local és molt clara quan es tracta de la teoria però no tant quan s'ha de portar a la pràctica. La tendència propiciada pel sistema capitalista és a fer que predominin les qüestions generals a les qüestions locals i això es porta a terme decantant els recursos econòmics cap a les estructures centrals en detriment de les administracions locals. Per inèrcia, és molt més habitual que les agrupacions locals d'un partit d'esquerra aportin diners a l'aparell nacional que no a la inversa. I aquesta és una tendència que cal capgirar, desplaçant els recursos de dalt a baix, facilitant al màxim amb generositat les lluites locals i construint una gran xarxa de comunicació a partir de les informacions proporcionades des de la base. Una plataforma electoral anticapitalista ha de ser, per als comunistes, un centre neuràlgic més en una immensa xarxa de comunicació alternativa, una malla d'espais locals i persones físiques que recopilen informació sobre els conflictes de base i la traslladen a d'altres estructures per a que tinguin ressò i, simultàniament, un espai en el que els comunistes fem arribar les nostres propostes científiques per a que, un cop transformades en propostes legislatives, s'introdueixin en el debat als plens municipals o en el parlament. Només d'aquesta manera, aconseguiríem ser els comunistes els qui marquéssim l'ordre del dia del debat polític en els mitjans: utilitzant les coalicions electorals com a mitjans de comunicació amb capacitat organitzativa, com a plataformes amplificadores de ressonància de les demandes de la Classe Treballadora, com a altaveu de la suma de denúncies locals que fan evident que el problema, a tot arreu, és el sistema capitalista.
Sabem que aquesta democràcia és un teatre però, si pretenem participar-hi, amb l'objectiu d'il·luminar i donar el protagonisme al públic, llavors encara no hem sabut trobar el nostre paper en aquest escenari. Sabem que tot el que passa entre bastidors és molt més important que la representació que s'escenifica, però encara no hem trobat la manera de fer trontollar les bastides que sostenen el gran decorat capitalista. Hi ha gent entre el nombrós públic que també percep que tot plegat és espectacle, però si s'aixequen i ho criden, la mutitud els pren per bojos. La qüestió en aquest context està clara: cal que tant des del públic com des de l'escenari, coordinadament, es destapi la pantomima. Però, per a què sigui possible, és imprescindible que hi hagi una comunicació prèvia i còmplice entre els qui actuen damunt de l'escenari i els qui, des de el públic, contemplen l'espectacle. La qual cosa ens situa novament davant la qüestió central de la tesi leninista: els mitjans de comunicació.
Aturem-nos ara a reflexionar sobre la relació del partit comunista amb la resta de moviments socials de resistència de la Classe Obrera. Quina és la relació que proposa Lenin entre el partit revolucionari i la lluita econòmica que porten a terme els sindicats?
Les organitzacions obreres per a la lluita econòmica han de ser organitzacions sindicals. Tot obrer socialdemòcrata ha de, en la mesura que sigui possible, donar suport a aquestes organitzacions i actuar intensament en elles. D'acord. Però és contrari en absolut als nostres interessos exigir que només els socialdemòcrates puguin ser membres de les organitzacions "gremials", ja que això reduiria l'abast de la nostra influència entre les masses. Que participi en l'organització gremial tot obrer que comprengui la necessitat de la unió per lluitar contra els patrons i el govern. El fi mateix de les organitzacions gremials seria inaccessible si no agrupessin a tots els obrers capaços de comprendre, almenys, aquesta noció elemental, si aquestes organitzacions gremials no fossin molt àmplies. I com més àmplies siguin aquestes organitzacions tant més gran serà la nostra influència en elles, exercida no només per al desenvolupament "espontani" de la lluita econòmica, sinó també per l'influx directe i conscient dels membres socialistes dels sindicats sobre els seus camarades. Però en una organització àmplia és impossible la clandestinitat rigorosa (perquè exigeix molta més preparació que per participar en la lluita econòmica). Com conciliar aquesta contradicció entre la necessitat d'una organització àmplia i d'una clandestinitat rigorosa? Com aconseguir que les organitzacions gremials siguin el menys clandestines possible? En general, no hi pot haver més que dos camins: o bé la legalització de les associacions gremials (que en alguns països ha precedit a la legalització de les organitzacions socialistes i polítiques), o bé el manteniment de l'organització secreta, però tan "lliure ", tan poc reglamentària, tan "lose", com diuen els alemanys, que la clandestinitat quedi reduïda gairebé a zero per a la massa d'afiliats.
El partit revolucionari que ens cal organitzar és una cosa molt diferent a les formes organitzatives de la lluita sindical. La interconnexió de la lluita econòmica i la lluita política és tan òbvia que no cal aturar-se a reflexionar-hi. Allò que és imprescindible és construir eines de comunicació que afavoreixin i estenguin l'abast de les demandes dels sindicats i que tinguin la capacitat de mostrar obertament com tota la lluita econòmica és, en essència, manifestació de la lluita de classes global que cal afrontar amb alternatives polítiques. Cal abandonar actituds partidistes en el marc dels sindicats perquè es tracta de batalles estèrils. La lluita econòmica és un front de lluita en el que la Classe Obrera tindrà sempre les de perdre. El resistencialisme de la lluita sindical no és bo ni dolent, senzillament és propi a la seva naturalesa. Si el que pretenem és derrocar el capitalisme i edificar una nova societat socialista, cal abordar la lluita ideològica i política de front, és a dir, en els mitjans.
Per això hem d'orientar la nostra atenció principal a elevar els obrers al nivell dels revolucionaris i no a descendir indefectiblement nosaltres mateixos al nivell de la "massa obrera", com volen els "economistes", i indefectiblement al nivell del "obrer mitjà", com vol Svoboda (que, en aquest sentit, s'eleva al segon grau de la "pedagogia" economista). Res més lluny de mi que el propòsit de negar la necessitat de publicacions de divulgació per als obrers i d'altres publicacions de més divulgació encara (però, és clar, no vulgars) per als obrers molt endarrerits. Però el que em indigna és aquest constant ficar inoportunament la pedagogia en els problemes polítics, en les qüestions d'organització. Doncs vostès, senyors, que es desvetllen pro el "obrer mitjà", en el fons més aviat ofenen els obrers amb el desig de fer sense falta una reverència abans de parlar de política obrera o d'organització obrera. Poseu-vos de peu per parlar de coses serioses i deixeu la pedagogia als qui exerceixen el magisteri, doncs no és ocupació de polítics ni d'organitzadors! És que entre els intel·lectuals no hi ha també homes avançats, elements "mitjans" i "masses"? És que no reconeix tot el món que els intel·lectuals també necessiten publicacions de divulgació? No s'escriu aquesta literatura?
I aquest partit leninista per al segle XXI quina relació ha de tenir amb els moviments socials i populars de base, les expressions "espontànies" antiglobalització i la resta de moviments sectorials com els ecologistes, el moviment antipatriarcal, el moviment pacifista o les reivindicacions nacionals,...? Però centrem-nos: de qui nassos parlem quan parlem dels moviments socials? No sabem que darrera cada associació, cada entitat, cada Organització No Governamental, hi ha sempre interessos polítics, quadres polítics i, sobretot, mitjans de comunicació? Per exemple, aquí a Catalunya, les tres mobilitzacions més massives dels darrers 30 anys, la manifestació de la Diada Nacional el 1977, la manifestació contra la Guerra d'Iraq de 2003 o la mobilització unitària pel Dret a Decidir: algú tindrà l'atreviment d'assegurar que es tracta de moviments "espontanis" quan els principals dirigents polítics del país circulaven al capdavant de la manifestació i importants mitjans de comunicació de masses van donar-hi un suport explícit? No ens enganyem: els moviments socials, són expressions complexes dels moviments polítics, majoritàriament de caràcter conjuntural o sectorial i la seva expressió pública es realitza sempre a través dels canals, els mitjans de comunicació, perquè no hi ha ni pot haver-hi ni organització, ni mobilització, sense canal de comunicació. D'altra banda a l'igual que en el cas dels sindicats, els moviments socials són sempre moviments de resistència i, com a tal, són propensos sempre a posicions conservadores. Associacions de Veïns i Veïnes, d'Ecologistes, Feministes, Pacifistes, Sindicats d'Estudiants, o tot tipus de ONG, per vàlida que sigui la seva tasca, totes aquestes manifestacions de les lluites socials són manifestacions de resistència de la Classe Treballadora centrades en aspectes no centrals del debat polític i, per tant, assimilables per l'enorme maquinària comunicativa liberal, així com propensos al pacte per la naturalesa mateixa de les seves reivindicacions. Aquests moviments socials no són avantguarda de la lluita de la Classe Obrera, sinó reaccions naturals, legítimes i vàlides de les contradiccions internes del capitalisme. És per això que encarar la qüestió sobre relació que un partit revolucionari ha de tenir amb els moviments socials, és en el fons plantejar-nos com podem construir mitjans de comunicació multi-direccionals que no només tinguin capacitat de traslladar al partit les problemàtiques concretes d'aquests fronts de lluita, sinó que també portin als moviments socials l'alternativa comunista de construcció del socialisme.
L'essència leninista: Què fer?
Recapitulem amb paraules entenedores. Un partit revolucionari ha de ser avui una organització de treballadors i intel·lectuals que treballin analitzant científicament la societat i construint mitjans de difusió de la informació que permetin al conjunt de la Classe Treballadora organitzar-se i crear les seves pròpies estructures de poder, alternatives a les estructures del capitalisme. És en essència el motor d'una xarxa d'informació que té per objectiu la construcció d'un contra poder global al capitalisme, que s'ha de construir amb la suma de tots els fronts de resistència populars en els que els revolucionaris aconseguim difondre la nostra alternativa. Ha de ser en definitiva una xarxa de persones que actuem de manera coordinada en tots i cadascun dels àmbits en els que participem, difonent una alternativa científica a la barbàrie capitalista.
Fa poc circulava un cartell popular amb la cara de Marx i el lema: "No estaba muerto, estaba de parranda". Després d'una dècada i mitja d'hegemonia cultural neoliberal i uns partits comunistes a la resistència, la crisi econòmica actual obre un nou context que cal analitzar amb deteniment però també amb atreviment. "Crisi és sinònim d'oportunitat" segons el proverbi xinès. I el proverbi és vàlid tant per uns com per als altres. Igual que nosaltres, els revolucionaris, podem intentar aprofitar l'oportunitat per debilitar més el liberalisme, també, per la seva banda, les oligarquies capitalistes pretenen aprofitar el desastre econòmic per collar-nos una mica més i arrebatar tants drets conquerits com puguin a la Classe Treballadora.
El repte que tenim al davant, complexe i difícil, és també un repte fascinant. Quan Lenin va teoritzar l'organització del partit comunista com la d'un grup professional de revolucionaris centrats en la publicació i distribució d'un diari d'abast nacional, no podia ni imaginar l'exponencial poder comunicatiu d'una xarxa pública i computeritzada d'informació amb abast internacional com és Internet. El gran desplegament de mitjans que ha propiciat el capitalisme, l'abaratiment constant de la tecnologia, la necessitat obsessiva de la burgesia per estendre el seu sistema d'intercanvi i conquerir nous mercats, tota la immensa maquinària de control del coneixement construïda pel capitalisme per dominar la societat és precisament el seu punt més dèbil, el seu taló d'Aquil·les. Ha posat a les mans del poble eines que eren inimaginables fa un segle de difusió de la informació, instruments realment efectius de comunicació entre les persones, una xarxa tant immensa de dades estratègiques que escapa al seu control. El mateix Lenin va definir el cinema com la més revolucionària de les arts. Lenin no va conèixer, com ho van fer els nazis, el poder comunicatiu que podria tenir un invent com la televisió, però va tenir intel·ligència de reconèixer el gran poder que es podia exercir amb una eina tecnològica com aquella, talment com també ho van saber fer els Republicans als EUA amb Hollywood. Les eines que el capitalisme tecnològic ha posat al nostre abast ens permeten construir mitjans de comunicació útils amb molts menys recursos. Davant la progressiva introducció de la Xarxa d'Internet en els aparells de televisió, actualment estem en possibilitats de plantejar-nos projectes realment ambiciosos en matèria de comunicació, com ara canals de televisió, ràdio i tota mena de premsa escrita. Tenim a Catalunya algunes experiències concretes de com un mitjà de comunicació pot humilment des d'Internet organitzar militants comunistes dispersos i, més enllà del partit al que estan adscrits, fer-los entrar en debat i construir estratègies comunes. Tenim el cas de la www.roigesfera.org, el "planeta de blocs" rojos catalans. Els blocs i els portals temàtics com aquest, que per descomptat existeixen a molts països i poden ser de caire molt divers, són possiblement millors instruments organitzadors que moltes de les eines tradicionals de lluita que han quedat totalment obsoletes. Tenim a l'Estat la xarxa www.iloveiu.org que ha resultat una bona eina de treball en el marc de la coalició estatal. Tenim a escala internacional portals com www.rebelion.org, www.voltairenet.org que aporten informació immediata d'arreu del món i reflexions dels principals teòrics de l'esquerra internacional. Ja hi ha moltes coses inventades i no es tracta de descobrir la sopa d'all. Parlem de que un partit comunista ha de saber utilitzar tot aquest desenvolupament tecnològic del capitalisme en favor de l'emancipació de la Classe Treballadora.
Un dels fronts de lluita fonamentals de la lluita ideològica contemporània té molt a veure amb el desenvolupament de les noves tecnologies i és el de la Propietat del Coneixement. La Propietat del Coneixement és una qüestió transversal que afecta tots els aspectes de la vida contemporània però que és especialment problemàtica per al capitalisme en alguns àmbits molt determinats però importants perquè són precisament estratègics: la tecnologia i la cultura. Els comunistes s'han mostrat formalment a favor del Software Lliure o en contra de les lleis de Propietat Intel·lectual però fins ara aquest ha estat i segueix sent un tema totalment secundari en l'elaboració de l'estratègia i, ben al contrari, s'ha de convertir en un dels eixos centrals de la lluita ideològica i política. Estem assistint a un desenvolupament vertiginós de la tecnologia amb infinites implicacions polítiques i socials per a la Classe Treballadora i no podem deixar-ho de banda. Temes com la substitució del programari privat de l'empresa Microsoft en la gestió de les dades dels ciutadans en les administracions públiques per programari lliure, no són temes secundaris, són temes estratègics. Parlar de les patents farmacèutiques, de la Propietat Intel·lectual sobre molècules creades en laboratoris o d'aliments provinents de llavors transgèniques amb Copyright, no és parlar de temes perifèrics, sinó de l'essència de la lluita de classes conseqüència de la propietat privada dels mitjans de producció. Parlar del Cànon Digital, la SGAE i els Drets d'Autor, no és, ara mateix, ocupar-se de trivialitats, sinó d'aspectes fonamentals del funcionament del capitalisme contemporani que cap revolucionari pot menystenir. Debatre sobre la Neutralitat d'Internet i prendre partit en aquest debat no és una opció, és una necessitat. El moviment pel Software Lliure no és que sigui simpàtic, és que és tan important com la lluita pels drets laborals o contra la guerra imperialista. Estem parlant del control de la informació i el coneixement, què pot haver-hi més important que això?
Treballar activament pel Lliure Coneixement situa als comunistes al costat d'un nou conjunt d'aliats que poden aportar al conjunt de la Classe treballadora noves eines organitzatives i de comunicació que molts dels moviments socials d'aquest tipus han desenvolupat en els darrers anys. El Moviment dels Hackers, el Moviment pel Software Lliure, les Xarxes Ciutadanes, les Xarxes d'Accés Comunitari a Internet són diferents manifestacions de moviments populars de resistència als intents del capitalisme per controlar els mitjans de comunicació. I comparteixen amb nosaltres molt més que un enemic comú. Són igualement Classe Treballadora, precisament obrers tècnics qualificats i majoritàriament anticapitalistes.
Treballar activament pel Lliure Coneixement situa als comunistes al costat de tots els qui en l'àmbit de la cultura s'han posicionat en favor de la lliure distribució cultural i en contra d'organismes com l'SGAE a Espanya o la RIIA als EUA que actuen com a agents mafiosos del capitalisme més repugnant. Ens situa en favor d'una concepció de la cultura popular que té moltes implicacions en les que ens cal aprofundir i que afecta de manera directa els objectius pels que treballem. Ens situa en la defensa activa de la investigació pública i del control públic de la investigació científica. Ens situa al centre d'un debat que té implicacions per a l'agricultura, la indústria, els mitjans de comunicació, l'educació, el sistema sanitari, l'administració pública, i tots els aspectes de la realitat sobre la que pretenem incidir i aplicar el nostre mètode revolucionari de transformació social.
Els comunistes fa temps que reflexionem sobre totes aquestes qüestions. Mai hem deixat de fer-ho. En una conferència recent a Barcelona sobre Guerra i Liberalisme, organitzada per la sempre activa Fundació Pere Ardiaca, el gran pensador revolucionari Samir Amin feia una crida als comunistes del món a abandonar posicions resistencialistes (la qual cosa no vol dir abandonar els fronts de resistència) i passar a l'atac. Passar a l'atac de manera oberta, clara i sense complexes. No deixar-nos ensarronar per post ideologies barates i vells revisionismes, recuperar l'essència revolucionària leninista de la IIIa Internacional. Construir al voltant de les forces de resistència a l'imperialisme global un nou front de lluita per derrocar el capitalisme. La història ens ha demostrat que és possible que els pobles es rebel·lin contra la tirania i edifiquin sobre les seves cendres una nova societat igualitària. És aquest i no un altre el nostre compromís com a comunistes: portar-ho a terme.
Etiquetes de comentaris: Acció Política, Agitació, Capitalisme, Comunisme, Història, Política, Propaganda, Socialisme
Facebook subasta els seus usuaris a Davos
La publicitat ens fa desitjar cotxes i robes, tenim feines que odiem per comprar merda que no necessitem. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem patit una gran guerra, ni una depressió. La nostra guerra és la guerra espiritual, la nostra gran depressió és la nostra vida. Hem crescut amb la televisió que ens ha fet creure que algun dia seriem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock, però no ho serem, i, a poc a poc, ens n'hem adonat i estem, molt, molt enfadats .The Fight Club
Amb el tema de Facebook, sembla que hi hagi qui acaba de descobrir la sopa d'all. Existeixen al món centenars d'anomenades Xarxes Socials, és a dir, aplicacions web que permeten compartir i manipular informació multimèdia entre diferents usuaris, des de fa més de 10 anys. Facebook no és cap novetat, no és res diferent, ni res millor que Tuenti, Geocities, MySpace, Orkut, Skyblog, Bebo, Cyworld, LiveSpaces o Hi5. Facebook no és ni de bon tros la primera, ni la millor, ni la més utilitzada. Llavors perquè en parlen a tot arreu, tan a la tele, com a la ràdio, com a la premsa escrita, fins i tot a la d'esquerres, com si fos una panacea revolucionària?
Serà perquè Facebook és financiada per un membre de l'extrema dreta americana com el Sr. Thiel i per un fons d'inversió estretament vinculat a la CIA? O serà potser perquè Facebook és la única d'aquestes xarxes socials en la qual els seus usuaris cedeixen tot el material que allotgen al servei, és a dir, que entreguen a aquesta empresa un grapat de informació sobre les seves vides privades després d'haver acceptat unes condicions d'ús que permeten que puguin fer el que vulguin amb les seves dades, imatges, vídeos...? Prefereixo pensar que no és per això.
Però el pitjor del cas és que Facebook, amparant-se en la crisi econòmica que vivim, ha decidit vendre totes les dades dels seus usuaris a empreses de pubicitat de manera específica. Això vol dir que vendran a empreses terceres la teva informació privada per tal que aquestes et puguin dirigir publicitat personalitzada. D'aquesta manera, la teva edat, la teva professió, el teu estat civil, les teves preferències d'oci o la teva opció sexual seran divulgades a aquestes empreses per tal que t'inundin d'spam la bústia de correu i el contestador automàtic d'ofertes comercials. Quin gran negoci!
Aquells que ja són usuaris de Facebook, poca cosa podran fer-hi per evitar-ho, perque, a l'igual que passa amb els crèdits bancaris, si no s'han llegit la lletra petita, ja han acceptat aquesta possibilitat. Per promocionar l'"Operació Facebook", els seus ideòlegs van asistir al mateix Foro Econòmic de Davos per mostrar les possibilitats de Facebook com a generador de perfils socials. Van parlar dels 150 milions d'usuaris, les dades dels quals subasten al millor postor, i van negar aquells que els acusen d'ocultar als inversionistes la mala situació econòmica de l'empresa, que podria haver sol·licitat líquid a bancs creditors saudites per afrontar la crisi interna que atravessa. Segons analistes de Deloitte, l'empresa està sobrevalorada financerament i és incapaç de solventar els desequilibris entre els ingressos per publicitat i les despeses en emmagatzematge de dades.
Com en tots els àmbits, també en la tecnologia la majoria de persones caminen molt per darrera que aquells que s'hi dediquen professionalment. És normal que la majoria de nosaltres no tinguem una idea molt profunda sobre el que és la física cuàntica o la orbitació dels planetes, en comparació amb la que puguin tenir un físic o un astrònom. Tampoc se'ns exigeix que siguem licenciats en economia quan sol·licitem un crèdit i això pot comportar-nos seriosos problemes. Per això és tan important fer allò que sempre s'ha dit de "llegir-se la lletra petita. Així, quan en el 2006 els programadors i informàtics parlaven de la Web 2.0 i les Xarxes Socials, la majoria de la gent pensava encara que parlaven de coses de "geeks" o de freaks" sense cap mena d'interès. Ara que tothom parla de Xarxes Socials i Web 2.0, aquells informàtics llunàtics porten un any parlant de "Cloud Computing" i del "Núvol web", perquè aquest és ara mateix "el tema".
Més informació sobre l'"Operació Facebook":
Facebook censura informació sobre la massacre de Gaza però encara hi ha "progres" que el promocionen
Les teranyines socials 2.0 i l'"Operació Facebook"
Etiquetes de comentaris: Capitalisme, Ciutadania, Política, Tecnologia
Si Déu existeix, és un inepte criminal
No crec en déu perquè mai l'he vist.
Si ell volgués que jo creiés en ell,
segur que vindria a parlar amb mi
i entraria per la porta
dient-me: "Aquí estic"!
(...)
Però si Déu és els arbres i les flors
i les muntanyes i la llum de la lluna i el sol,
¿per a què l'anomeno Déu?"
Fernando Pessoa
La campanya d'ateus i agnòstics que aquests dies és motiu de debats i rèpliques en tots els mitjans és positiva perquè, en essència, és il·lustradora del fonament progressista que la motiva. Es tracta d'una aliança entre dues concepcions filosòfiques diferents del món però que coincideixen en denunciar un problema comú: els privilegis no fonamentats de les institucions religioses que es mantenen com a veritables lobbies de poder per damunt de les mateixes institucions democràtiques.
Tot i valorar-la amb simpatia, cal observar que es tracta d'una campanya excessivament moderada. Que gairebé en el 2010, "Odissea Dos", un grup de gent posi un anunci en un autobús amb el lema "Probablement Déu no existeix" no hauria d'escandalitzar cap ment brillant. Que probablement Déu no existeix, ja ho havien suggerit tots els filòsofs grecs i llatins clàssics, el sabi Gautama a la llunyana Índia, l'antiquíssim profeta Zarathustra i tots els pensadors gnòstics, mitraistes i maniqueus que hi ha hagut des de que existeix l'escriptura. Llavors va venir la Santa Inquisició Catòlica i va assassinar casa per casa tots els qui es mantenien ferms en la defensa dels seus principis, després d'acusar-los d'heretges i culpar-los de no reconèixer els evangelis (que ells mateixos es passaven per sota la sotana cada cop que els convenia). Van convertir els temples pagans en mercats de reliquies i de bocins de sants, mentre es feien propietaris de tot el que robaven per la (des)gràcia de Déu. Els il·lustrats francesos van arribar a constatar fins a tal punt la manipulació de l'esglèsia, que es van aliar amb el poble, armats amb guillotines.
Amb la Revolució Industrial, quan el capitalisme va monetaritzar i burocratitzar la religió fins a l'extrem del ridícul, el revolucionari Karl Marx va tornar a denunciar la religió com una institució que, malgrat anacrònica, havia sobreviscut al temps perque seguia sent un instrument rentable de manipulació ideològica. Friedrick Nietzsche no va matar Déu com molts pretenen, senzillament va constatar que, per a tota ment raonable, Déu va ser un avortament. La ciència moderna, amb la seva teoria del coneixement, plenament resolta com un mètode d'anàlisis que pressuposa l'evolució de tot coneixement, és perfectament capaç d'explicar tot l'univers de manera molt més exacta i útil que les religions, sense necessitat de Déu. I si l'única cosa que no sap explicar és el "per què de tot plegat", la intencionalitat de l'existència, és perquè potser l'univers no té cap objectiu més enllà que senzillament existir. Si la gent necessita Déu per què no és capaç de comprendre el motiu de les seves desgràcies és probablement perquè ningú no vol explicar-li que la major part de les desgràcies que patim els humans són responsabilitat d'altres humans, més concretament d'unes minories que s'han enriquit durant la història amb el comerç de la ignorància i la superstició. Es troben moltes més respostes sobre l'existència a Freud i Sartre, que en els evangelis.
Com a ateu i maniqueu, comprenc i recolzo el lema de la campanya perquè ha aconseguit que els agnòstics puguin identificar-se amb aquesta consigna. No obstant això, considero que la denúncia dels privilegis de les religions es mereix un discurs més rotund, perquè, en realitat, hi ha un gran argument que ha estat utilitzat per tots els filòsofs que, sense prejudicis, s'han apropat a la qüestió: si Déu existeix és un inepte criminal.
Si Déu és el Creador del món, ha demostrat ser força incompetent. Ha fet totes les coses sense planificar-les, ha anat improvitzant amb desinterès, sense cap mena de lògica, de la mateixa manera que un infant capriciós. La seva obra és un veritable desastre, un caos que en 100.000 anys d'esforços, la humanitat sencera no ha estat capaç de redreçar.
Si Déu ens ha fet a semblança seva, tampoc no ha sabut resoldre massa bé aquest tema, perquè sembla ser que el Senyor ni caga, ni pixa, ni té gana, ni emmalalteix, ni mor, per la qual cosa hauríem de pensar que es va equivocar en el disseny del cos i ens ha estat venent un producte fraudulent pel qual mai no ens tornaran els diners. A més a més, que me'n dieu de l'apèndix? Déu n'està operat?
Si Déu és el Senyor del món, fa molts segles que ja no es preocupa pel que passa aquí. Ha de tenir, per força, molta feina en altres galàxies molt llunyanes; penseu que l'univers no deixa d'expandir-se. Malgrat diguin que és omnipresent, per a tots és evident que tot plegat resulta força complicat d'explicar i que ell ha mostrat molt poca col·laboració en tots els sentits. Fins i tot, el Vaticà, que és la seva franquícia més poderosa a la terra, té seriosos problemes perquè Déu ja gairebé no porta a terme miracles.
Si Déu és el Constructor del món, és un veritable idiota (en el sentit aristotèlic del terme, "d'anteposar l'interès propi al bé comú"). Ha permès que es cometessin tota mena de matances injustificades, ha estat sempre còmplice dels més forts i arrogant amb els dèbils, no ha estat capaç de mostrar misericòrdia ni tan sols per als més devots. Ha fet el món tan malament que, després de crear-lo, ha hagut de fer-ne un altre per a compensar el patiment dels qui són fidels i l'ha anomenat paradís. No ha tingut clemència amb els innocents, ni empatia pels oprimits. A més a més, allà on més gent és mata és a la seva casa de Jerusalem.
Si Déu il·lumina els seus escollits, no sap triar bons missatgers. Cada llibre sagrat que publica ve a negar els arguments del seu llibre anterior. El seu missatge és una col·lecció de fascicles dispersos, la major part dels quals s'han perdut. Amb tants profetes ens ha portat a una veritable confusió i ni els sacerdots s'aclaren en temes de fe, encara que es posen d'acord en els temes financers. Hauria de mirar millor a qui il·lumina perquè molt sovint no tria la gent més capaç per a difondre la fe.
Si Déu existeix, en definitiva, és un inepte criminal. No només ha quedat probada la seva incapacitat per a garantir el correcte desenvolupament de la seva creació, sinó que, per acabar-ho d'espatllar tot, la humanitat sencera és testimoni de que es comporta sempre com un veritable genocida sàdic, al que haurien de condemnar a l'ostracisme etern per crims contra la humanitat. Que el jutgin! Com diria un maniqueu: és el mateix Satanàs!
Des del recent adveniment de la nova religió cienciològica, ha quedat palès que una religió és una secta amb un bon assessorament comercial i financer. Les sectes són perilloses, totes per igual. El dia del Judici és inevitable i els ignorants seran afusellats sense saber qui els dispara!
Etiquetes de comentaris: Crítica a l'Idealisme, Mani, Política, Religió
Facebook censura informació sobre la massacre de Gaza però encara hi ha "progres" que el promocionen
Crec que el cervell és el més sobrevalorat del òrgans.Woody Allen
Poc després de la publicació de l'article "Les teranyines socials 2.0 i l'operació Facebook" en aquest mateix bloc, en el que intentàvem analitzar qui hi ha darrera de Facebook i quins interessos s'hi amaguen, apareixia a la revista "Nou Cicle" un article signat per José A. Donaire en el que s'establien postulats ben contraris en defensa d'aquesta pressumpta Xarxa Social i que és utilitzat per a promocionar-ne el seu ús. Obviant de manera vergonyosa les opaques empreses inversores que hi ha darrera de Facebook i sense aportar dades substancials de cap mena, Donaire es dedica a promoure els pressumptes usos polítics de Facebook, talment com si fos accionista de l'empresa. El senyor Donaire, exposa un llistat de 10 usos d'aquesta plataforma web que donen bona mostra del que és per a ell la política i com enetenen els social-liberals la participació ciutadana. A més, comet l'error d'atribuir a Facebook una llista de "miracles" que no li pertoquen i esgrimeix una limitat ventall d'arguments i suposades virtuds que no són mèrit de Facebook sinó de la xarxa global d'Internet. L'intent d'argumentació de Donaire, s'estrucutura en un seguit de clitxés com: "Facebook aporta transparència, movilitza, reuneix microsensibilitats, comunica, crea política fora de la política, relaciona, construeix ciutadania, trenca fronteres, és un entorn propici per a la creativitat i, finalment, humanitza".
Senyor Donaire, expliqui'ns: hem de confiar que Facebook aportarà transparència a la opaca gestió del PSOE en temes com els vols de la CIA? No seria més transparent que el ministre Moratinos donés explicacions cristalines sobre tot el succeït, enlloc d'argumentar com fa que la millor solució a aquest tema és millorar la seguretat de la informació per tal que sigui més opaca i els ciutadans tinguem menys mecanismes de control? Hem d'entendre que la proposta de mobilització que els socialistes tenen per als treballadors en època de crisi és que s'obrin un compte a Facebook? No se n'adona que no és Facebook la que comunica sinó Internet? Ens està dient que millor que enviar correus electrònics és utilitzar el "Mur" de Facebook? Sincerament, hi ha milers de serveis a Internet moltes vegades més revolucionaris i útils, vostè que ens ha venut la imatge de ser un polític pioner en l'ús d'Internet, perquè promociona Facebook? Podria sentar càtedra amb la seva apreciació de que les converses sobre política a Facebook són "percebudes com autèntiques per els usuaris". Quina democràcia ens insinua: no és tan important que existeixi com que sigui percebuda! No li sembla trist defensar Facebook com a mitjà de relació social enlloc d'aprofundir en veritables fòrmules de democracia participativa una mica més compromeses i valentes? Quina classe de polítics frívols poden posar en un mateix sac el canvi climàtic, les desigualtats internacionals, els clubs de mascotes i els fans de grups grunge? Tal com vostè diu: "No s'entera de res". Seria molt més profitós per a l'avenç tecnològic d'aquest país que es comprometès a impulsar el programari lliure i ens estalviés als ciutadans els milers d'euros que paguem a Microsoft en concepte de llicències per un software antic que no funciona i que ha deixat a l'administració pública en mans de la versió més barata de Windows. Però sobretot, senyor Donaire, per què promociona una empresa liderada per un dels més destacats membres de l'extrema dreta internacional?
Per a rematar-ho, descobrim avui, a través de Global Voices Online que diversos usuaris de Facebook estan denunciant a través de les xarxes de blocs (una eina molt més humil i intel·ligent que les teranyines socials, sens dubte) que Facebook està esborrant determinats continguts relatius al conflicte de Gaza. Segons relaten diversos usuaris de Facebook, entre els que destaquen Rebelliousgirl i Gaza Jad Maji, s'estan esborrant determinats fils de conversa sencers, sense cap mena d'explicació, s'ha impedit l'ús de paraules com gaza o Palestina com a etiquetes, i s'ha arribat a esborrar el perfil complet d'un usuari que havia recopilat en el seu espai "informació sobre l'atac sionista a Gaza". Fins i tot, la Força Jueva de Defensa de Internet ha denunciat per la seva banda, actuacions similars per part de Facebook amb material polític oposat. Ben segur que si Facebook es veu obligat a donar explicacions recorrerà a arguments de correcció política, però no ens explicarà perquè no els aplica als perfils d'usuaris com els líders de la camorra siciliana que tenen un perfil a Facebook amb milers de seguidors.
Hi ha algú que encara té dubtes?
Etiquetes de comentaris: Capitalisme, Política, Tecnologia
Els sionistes catalans
Primer es van emportar els comunistes
però a mi no em va importar
perquè jo no n'era.
De seguida es van endur uns obrers
però a mi no em va importar
perquè jo tampoc n'era.
Després van detenir els sindicalistes
però a mi no em va importar
perquè jo no sóc sindicalista.
Després van apresar a uns capellans
però com que jo no sóc religiós
tampoc em va importar.
Ara se m'emporten a mi
però ja és massa tard.Bertold brecht
És necessària una resposta contundent, rotunda, al genocidi perpetrat pel règim sionista contra el poble palestí. Ja no n'hi ha prou amb mantenir-nos ambigus amb meloses declaracions d'intencions. És imprescindible que comencem a denunciar la gran xarxa de complicitats que el moviment sionista internacional ha estat capaç de teixir fins i tot a casa nostra, davant dels nostres nassos.
Molt oportuna la iniciativa d'EUiA a través del seu secretari general, Jordi Miralles, d'exigir la paral·lització total dels acords de col·laboració en matèria de noves tecnologies entre Catalunya i l'Estat d'Israel. En aquest sentit, cal que recordem i exigim explicacions sobre moltes altres col·laboracions que habitualment porten a terme les institucions catalanes amb diverses associacions de l'àmbit sionista a Catalunya.Enllaç [+]
Per exemple, ningú no ens ha explicat bé que Barcelona serà la seu de la Unió pel Mediterrani gràcies a un acord amb l'Estat d'Israel per tal que aquests tinguin un càrrec d'influència en aquesta nova organitació.Enllaç [+]
També ha passat desapercebut que, enguany, el programa del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, dirigit per Joan Saura, ha subvencionat amb milers d'euros projectes d'entitats de la comunitat israeliana a Catalunya. De manera inexplicable una entitat com la Comunitat Jueva Bet Shalom Catalunya, s'ha endut més euros del pastís, que destacades entitats de la Memòria Històrica de Catalunya, Comissions Obreres o qualsevol de les fundacions dels partits polítics catalans.Enllaç al PDF [+]
D'altra banda, la majoria no sap que el Barça i la justícia espanyola s'han posat d'acord per condemnar a una multa de 500 euros a dues ciutadanes catalanes que van tenir el coratge d'exhibir una pancarta reclamant "Freedom for Palestina" en un partit de bàsquet entre els blaugranes i el Maccabi de Tel Aviv. Enllaç [+]
També és repugnant l'actitud de tota una sèrie de tertulians i pseudo-intel·lectuals que omplen els mitjans de legitimacions insultants de les polítiques d'extermini dutes a terme per l'Estat d'Israel. Els més destacats agents públics del sionisme català són Pilar Rahola, amb el seu còmplice i gairebé alter-ego, Josep Cuní, i Vicenç Villatoro, qui s'ha fet expert en matisar, corregir i suavitzar les paraules, sempre que l'objectiu sigui, justificar el sionisme. Enllaç [+]
Cal que l'esquerra internacional es declari d'acord amb les resolucions del darrer Congrés Mundial Contra el Racisme celebrat a Durban l'any 2001, en el qual van assistir-hi més de 3000 associacions i ong que treballen en el camp de la lluita antiracista i on es va acordar els següents postulats:
Article 419
[...] demanem la restitució de la resolució 3379 de la ONU per tal que el sionisme sigui considerat una pràctica racista. [...]
Article 425. Demanem que la comunitat internacional imposi una política de total i absolut aïllament d'Israel, en tant que estat basat en un sistema d'apartheid, de la mateixa manera que ho va ser Sud Àfrica. [...]
Resolucions del congrés de Durban: http://grojo.blogspot.com/2009/01/las-raices-sionistas-de-un-sector-del.html
Podeu trobar informació més àmplia sobre els sionistes catalans en l'excel·lent article del Gallo Rojo:
LAS RAICES SIONISTAS DE UN SECTOR DEL NACIONALISMO CATALÁN: EL “CATASIONISMO”
Etiquetes de comentaris: Capitalisme, Denunciem, Palestina
15 veritats obviades o censurades sobre l'Estat d'Israel
Seria més raonable arribar a un acord amb els àrabs sobre la base d'una vida comuna pacífica que crear un Estat jueu. La consciència que tinc de la naturalesa essencial del judaisme ensopega amb la idea d'un Estat jueu dotat de fronteres, amb un exèrcit, i amb un projecte de poder temporal, per modest que sigui. Temo els perjudicis interns que el judaisme patirà en raó del desenvolupament en les nostres files, d'un nacionalisme estret. Nosaltres no som ja els jueus de l'època dels Macabeus. Tornar a ser una nació, en el sentit polític del terme, equivaldria a apartar de l'espiritualitat de la nostra comunitat que hem rebut del geni dels nostres Profetes.Albert Einstein, l'any 1938.
Una vegada més, acabarem l'any amb una massacre d'innocents a "Terra Santa". I tots aquells que gosem manifestar-nos en contra de la política criminal d'Israel, serem acusats d'antisemites. De manera semblant, quan el president iranià Mahmud Ahmadineyad va sorprendre occident amb unes declaracions en les que posava en dubte la legitimitat de l'Estat d'Israel, també va ser acusat ridículament d'antisemita. Segons Ahmadineyad: "Si vosaltres vau cometre aquest gran crim, per què obligueu als palestins oprimits a pagar-ne el preu? Heu de ser vosaltres qui n'assumiu la responsabilitat ". Després va afegir: "Entregueu part de la vostra terra a Europa, EUA, Canadà o Alaska, on els jueus puguin establir el seu país". La simplicitat del raonament d'Ahmadineyad ha posat en escac a les potències occidentals, interessades en la continuïtat del Estat d'Israel. Més de 60 anys després del reconeixement l'Estat d'Israel per les Nacions Unides després de la Segona Guerra Mundial, les paraules del president iranià no van poder ser més encertades, en tant que la resposta europea es demostra una nova fugida cap endavant, basada en els mateixos vells tòpics àmpliament refutats pels historiadors i en els mateixos equívocs termes que s'arrosseguen des d'antic.
L'única legitimitat de l'estat d'Israel, en acord a les lleis internacionals vigents, és el seu reconeixement per part de les Nacions Unides. No obstant això, les paraules d'Ahmadineyad fan referència a quelcom que mai no es diu oficialment però que està àmpliament reconegut: els europeus sempre han justificat la necessitat d'ajudar els israelites en la construcció del seu Estat per una mena de deute moral contret pels crims del nazisme. Encara que el president iranià, no hagués dit això exactament, els mitjans de comunicació no van trigar gaire a col·locar en grans titulars que l'antismemita, a més de fanàtic religiós i terrorista perillós, Ahmadineyad, havia posat en dubte l'holocaust jueu, cosa que, per cert, està penat per les lleis europees. Després es va saber que la premsa occidental va traduir malintencionadament les seves paraules.
No. No és intenció d'aquest article posar en dubte l'existència d'una persecució dels hebreus durant el nazisme, perquè és cert que hi va haver persecució, una persecució salvatge, terrible i injustificable, encara que no només d'hebreus, sinó també d'eslaus, alemanys, francesos, russos, catalans, bascos, també homosexuals i, sobretot, comunistes i socialistes. No obstant això, aquesta veritat no pot ni ha d'ennuvolar altres veritats, no menys importants, que durant anys es porten silenciant i que són imprescindibles per entendre del que estem parlant.
1 .- NO SÓN JUEUS, SÓN HEBREUS : NO SÓN UN POBLE, SÓN UNA COMUNITAT RELIGIOSA
2 .- LA RAÇA HEBREA NO EXISTEIX
3 .- LA ARQUEOLOGIA NO CORROBORA EL MITE DE LA TERRA PROMESA
4 .- ELS PALESTINS NO SÓN ÀRABS
5 .- ELS ÀRABS TAMBÉ SÓN SEMITES
6 .- EL MITE DE LA NACIÓ HEBREA NEIX DURANT L'EXILI DE BABILONIA
7 .- NO HI VA HAVER ÈXODE, NI CAP MOISÉS: EL PENTATEUC ÉS UN REFREGIT DELS MITES MESOPOTÀMICS
8 .- LA VERITABLE DIÀSPORA ÉS LA DE L'ANY 70
9 .- ELS HEBREUS ORIGINALS SÓN ELS SEFARDITES
10 .- LA MAJOR PART DELS HEBREUS ACTUALS NO SÓN DESCENDENTS DE SEMITES
11 .- ELS HEBREUS COM A GRUP DE PODER FINANCER NO SÓN UN MITE
12 .- EL SIONISME ÉS UNA FORMA DE FEIXISME
13 .- GRAN BRETANYA FINANÇÀ EL SIONISIME
14 .- ELS SIONISTES VAN FINANÇAR A HITLER
15 .- EL POBLE HEBREU COM A PRETEXT DEL LOBBIE SIONISTA INTERNACIONAL
1 .- NO SÓN JUEUS, SÓN HEBREUS : NO SÓN UN POBLE, SÓN UNA COMUNITAT RELIGIOSA
Un dels errors històrics que més han contribuït a complicar el debat és l'equívoc nom utilitzat per designar aquesta comunitat religiosa. Jueu prové de Judà i Judà era una de les 12 tribus o clans familiars que, segons la Torah (nom hebreu que designa els cinc primers llibres l'Antic Testament o Pentateuc), formaven el poble de Israel. Així doncs, jueu no és un terme adequat per referir-se al conjunt d'aquesta comunitat religiosa, ja que es tracta d'un terme que només pot arribar a representar una part del conjunt. El terme més adequat és el d'hebreus, terme que alguns historiadors han volgut relacionar amb una antiga tribu de l'Orient Mitjà que apareix en algunes inscripcions amb el nom d'Habiru . No obstant això, tot origen del terme que es pretengui rigorosa ha de reconèixer per endavant la manca de fonts i documentació sobre aquest tema, ja que en aquest, com en tants d'altres períodes de la història, qualsevol evidència arqueològica petita es sobre dimensiona forçosament davant la manca d'informació. En realitat hi ha molt poques proves arqueològiques del poble hebreu fins la invasió de Babilònia per l'Imperi Persa, en el segle VI adne. Essent humils hem de reconèixer que el terme hebreu està desproveït de connotacions racials i serveix per a designar una comunitat cultural i religiosa, en la qual tots els anomenats incorrectament jueus es poden reconèixer sense problemes.
2 .- LA RAÇA HEBREA NO EXISTEIX
Els darrers descobriments en el camp de la genètica han corroborat una cosa que els científics fa temps que intueixen: no existeixen les races. Tots els humans som una mateixa espècie. Les úniques diferències importants en l'ADN que ens permetrien dividir la humanitat en una cosa que poguéssim anomenar "races", només ens portaria a poder determinar tres grans grups humans: els asiàtics, els bascos i la resta de la humanitat. No apareixen els jueus per enlloc. Quan no existien encara els avenços tècnics i els coneixements suficients per recolzar aquesta teoria amb els dades proporcionades per l'ADN, ja hi havia, però, molts estudis publicats que havien arribat a la mateixa conclusió. En la seva obra La Tretzena Tribu, de 1976, Arthur Koestler ja es feia ressò dels resultats de tants estudis fisiològics comparatius que arribaven a la conclusió que la raça jueva no existia com a tal. D'altra banda, no feia falta dedicar-se a l'estudi comparatiu de la població europea com va fer Koestler per arribar a la mateixa conclusió: només cal llegir el Pentateuc per adonar-se que la principal preocupació dels sacerdots hebreus durant tota la història antiga va ser lluitar contra el natural instint de la seva gent per barrejar-se amb persones d'altres comunitats. En efecte, el suposat poble d'Israel de les Sagrades Escriptures és un poble que, sempre segons els seus propis textos, en cap moment de la història va aconseguir mantenir-se pur, en el sentit de "no barrejat amb altres pobles, no contaminat per altres races".
3 .- L'ARQUEOLOGIA NO CORROBORA EL MITE DE LA TERRA PROMESA
Segons el Pentateuc, els hebreus eren nòmades expulsats d'Egipte i en un moment determinat, sempre segons el mite, pel consell de Déu i guiats per Moisès, van decidir establir-se i formar un regne. Malgrat els increïbles esforços israelians per demostrar el contrari , els historiadors saben que l'única font documental sobre la que se sosté el record de que el poble hebreu va tenir un regne sedentari és el Pentateuc mateix. No existeixen troballes arqueològiques que confirmin tota la llegenda del famós Temple de Jerusalem, David i Salomó i tot el que segueix . Existeixen proves que els hebreus van ser un grup minoritari a Orient Mitjà durant tota la història antiga i que, a diferència del que disposa el Llibre Sagrat, mai va existir un regne hebreu independent a Palestina, tal com se'ns intenta fer creure. La suposada Jerusalem, capital del regne de Judà, que hauria d'haver existit cap al segle X, no va poder haver estat més que un poblat de tendes de campanya nòmades segons les evidències arqueològiques.
4 .- ELS PALESTINS NO SÓN ÀRABS
Les troballes ens demostren que aquells que sí van aconseguir aixecar un regne sedentari a l'Orient Mitjà durant l'Edat Antiga van ser els Filisteus , un dels Pobles del Mar que cap al 1200 adne es van expandir per tot el Mediterrani. Els Filisteus (en grec, amics de Déu) estaven emparentats amb els actuals grecs i són el poble que va donar nom a l'actual regió de Palestina (en àrab, filistina). Els palestins, doncs, no són àrabs, són un poble indoeuropeu que, després del pas de 20 segles d'assentament a la regió, van acabar tenint per llengua pròpia l'àrab, una llengua semita.
5 .- ELS ÀRABS TAMBÉ SÓN SEMITES
És important remarcar que en l'àmbit científic semita és un terme estrictament lingüístic amb el qual es designa la família de llengües originàries del Pròxim Orient, entre les que es troben l'àrab, l'hebreu, l'arameu, l' acadi, ... L'origen del terme està agafat de la narració bíblica tradicional que indica que després del diluvi els fills de Noè foren Sem, Cam i Jàpet, els descendents que repoblaren la terra en el mite. Atès que la tradició diu que els fills de Sem foren els hebreus i els àrabs (és a dir, els pobles nòmades del desert), els lingüistes van adoptar la terminologia de semita precisament per remarcar la procedència comú (Sem) de les llengües àrab i hebrea. Per tot això, és ridícul dir, com es fa tan habitualment, que els àrabs són antisemites, perquè els àrabs també són semites.
6 .- EL MITE DE LA NACIÓ HEBREA NEIX DURANT L'EXILI DE BABILONIA
El cert és que, quan els perses van conquerir Orient Mitjà l'any 606 adne, es van trobar amb un conjunt de tribus nòmades disperses pels deserts i les planes, des de l'extrem oriental d'Aràbia fins a la península d'Anatòlia, que controlaven les principals rutes comercials entre les més importants ciutats estat de l'Orient. L' emperador Nabucodonosor II va manar exiliar als caps tribals d'aquests nòmades i els va mantenir tancats a Babilònia. Va ser durant aquest històric captiveri que els pobles nòmades del desert, obligats a convertir-se en sedentaris a la força, van prendre consciència per primera vegada de la seva identitat com poble i van gestar la seva reivindicació nacional. Tots els historiadors saben que el Pentateuc no el va redactar Moisès a l'antiguitat mítica , sinó que va ser redactat en aquest període per un grup escollit de sacerdots.
7 .- NO HI VA HAVER ÈXODE, NI CAP MOISÈS: EL PENTATEUC ÉS UN REFREGIT DELS MITES MESOPOTÀMICS
Tots els lingüistes que han estudiat el Pentateuc coincideixen en assenyalar que el llibre és el resultat de la fusió d'un mínim de quatre textos. Els dos principals són els coneguts com a text yahvista (on déu és anomenat Yahvé) i text elohista (on Déu és anomenat Elohim, literalment "els Déus"). El primer text té un origen sumeri-acadi i s'ha establert que, per la temàtica i les formes, s'inspira clarament en la mitologia mil·lenària acadia i la tradició del Déu Ea (en acadi) o Iaó (en grec) del sud de Babilònia. El segon text prové del nord, concretament de l'àrea d'influència assíria i del culte al Déu El (Babel és literalment en àrab actual Bab - El, "porta de Déu" o "porta de El"). Les excavacions realitzades principalment a l'Iraq actual durant la primera meitat del segle XX, van revelar l'existència de milers de tabletes cuneïformes que ens han deixat constància dels mites dels antics sumeris, acadis i babilonis. Gràcies als textos mesopotàmics s'han pogut descobrir sorprenents paral·lelismes entre aquests mites i la major part de les escenes bíbliques, des de la creació de l'univers fins a algunes de les llegendes dels patriarques, passant per l'expulsió del paradís, el diluvi i una infinitat d'escenes àmpliament conegudes per tothom. Així doncs, no existeixen proves de cap èxode des d'Egipte i aquest és a més un episodi que no té cap paral·lelisme, ni en la abundant literatura de Mesopotàmia, ni en els copiosos jeroglífics egipcis. El que tenim són proves evidents de la construcció d'un text religiós amb trossos robats a diferents mitologies, redactat amb la finalitat política d'edificar una teoria nacional, per part d'unes aristocracies nòmades tancades per un imperi sedentari.
8 .- LA VERITABLE DIÀSPORA ÉS LA DE L'ANY 70
Els historiadors coincideixen que l'any 517 adne els perses van permetre als hebreus construir a Jerusalem un temple com el que deien haver tingut i els hi van atorgar certa autonomia política en el marc del seu Imperi, que es va caracteritzar per una política bastant tolerant respecte als pobles dominats. Tanmateix, l'arqueologia tampoc ha donat proves materials d'aquest suposat segon temple, que en realitat sembla haver estat el primer i tampoc ningú no ha estat capaç de demostrar que aquesta vegada el Temple va ser un temple de pedra segons la nostra concepció clàssica, i no el tabernacle sagrat propi dels nòmades. Durant el període hel·lenístic, l'Orient Mitjà va estar subjecte a lluites constants pel poder polític i la sort dels hebreus es va sacsejar en funció del sátrapa de torn. Des de l'any 150 adne van gaudir de certa autonomia en el marc de l'Imperi dels Asmoneus i aquest sembla haver estat el període històric més proper a la independència. Després de segles de guerres imperials a l'Orient Mitjà, l'any 64 l'Imperi Romà entrà a Jerusalem i s'inicià un període de violentes revoltes nòmades i de contundent repressió per part de l'Imperi. Després de la revolta de l'any 70, l'emperador Tito inicià un dur procés de repressió contra els nòmades que seguirien els seus successors. L'any 132 l'emperador Adrià ordenà construir un temple a Júpiter sobre el lloc en el qual s'aixecava el tabernacle a Jerusalem. La revolta hebrea va ser molt violenta i va dur a l'emperador a prohibir-los l'entrada a la ciutat, per la qual cosa es van veure obligats a iniciar seva dispersió o diàspora.
9 .- ELS HEBREUS ORIGINALS SÓN ELS SEFARDITES
La major part dels hebreus exiliats l'any 70 van emprendre una migració cap a l'oest que els va portar fins l'extrem occidental del continent, Sefarad, la península ibèrica: són els sefardites. Molts altres es van establir als països del nord d'Àfrica. Tots ells són els considerats sefardites. Un altre grup destacat va seguir molt vinculat al comerç i a les caravanes per tot el continent asiàtic i el mar Mediterrani, eren els anomenats Radanites (literalment, "els coneixedors del camí "). Des de l'any 711, a conseqüència de la revolució islàmica i de l'ascens dels Omeies al Califat de Còrdova, els sefardites van gaudir de bona posició a l'Al-Andalus, a l'empara de la tolerant política dels musulmans amb les altres religions. De fet, molts Sefardites van exercir càrrecs de poder en el govern del Califat, el més cèlebre d'ells, Hasday Ibn Shaprut, ministre i metge personal d'Abderrahman III.
10 .- LA MAJOR PART DELS HEBREUS ACTUALS NO SÓN DESCENDENTS DE SEMITES
No obstant això, aquest nucli de hebreus originals, els Sefardites, no representa ni una quarta part dels hebreus del món. La majoria dels hebreus actuals són els anomenats Askenazíes. Qui són aquests Askenazíes i d'on provenen? El 1976, a La Tretzena Tribu, l'historiador hebreu hongarès Arthur Koestler va demostrar àmpliament que la majoria dels hebreus del món no eren descendents de cap de les 12 tribus originals de nòmades del desert, sinó que descendien d'un altre poble original de les estepes russes: els khazars . Els khazars, que originàriament eren també nòmades, van ser una de les nacions més poderoses de l'Edat Mitjana en el continent asiàtic. Aquesta tribu de guerrers emparentats amb els turcs i els magiars, van definir el límit oriental que mai van aconseguir vèncer ni l' Imperi Romà d'Orient, ni l'Imperi Islàmic, posteriorment. Existeixen rotundes proves històriques que, en un moment entre els segles VII i VIII, els khazars es convertir a la religió hebrea. Els historiadors coincideixen amb Koestler a atorgar un valor polític a aquesta conversió. Pressionats a convertir-se a l'Islam i esdevenir un província del vast Imperi Islàmic d'una banda, o a convertir-se al cristianisme i caure sota l'òrbita de l'Imperi Romà d'Orient amb capital a Bizanci, els khazars van escollir convertir-se a la religió hebrea per a mantenir la seva independència i, al mateix temps, ser posseïdors d'una religió protegida per un llibre sagrat que els permetés posicionar-se en igualtat de condicions davant els seus rivals. L'Imperi Khazar va florir durant segles al nord del Caucas, fins al segle XII, quan va ser envaït per les tribus varegues del nord. Els khazars van iniciar llavors una migració cap a l'oest perfectament documentada que els portar fins a Europa central i fins a la mateixa península Ibèrica. Així doncs, la major part dels hebreus que existeixen actualment, els askenazíes, són descendents d'aquest poble asiàtic d'arrels indoeuropees i anomenar-los semites és quelcom profundament arriscat, més encara quan la major part d'ells ni tan sols parlen hebreu i tenint en compte que semita és estrictament un concepte lingüístic.
11 .- ELS HEBREUS COM A GRUP DE PODER FINANCER NO SÓN UN MITE
Donat que els hebreus repartits arreu del món estaven especialitzats en el comerç i el control de les rutes caravaneres de comerç, durant tota l'Edat Mitjana van seguir fent el mateix. Les intenses lluites religioses entre el catolicisme romà i l'Islam, van col·locar als hebreus en una situació singular, ja que, tant uns com els altres donaven per vàlid l'Antic Testament, els hebreus veien reforçada la seva particularitat. Aquest fet, afegit a la prohibició explícita de catòlics i musulmans per practicar la usura, va permetre als hebreus, realment molt menys estrictes amb els seus tabús religiosos del que es pensa, convertir-se "de facto" en els únics que manegaven el mercat financer del préstec i l'interès a Europa. Malgrat que la revolució protestant va permetre als escindits (anglesos, alemanys i holandesos) penetrar en el món de les finances, durant l'Edat Moderna els més importants bancs del món eren propietat de famílies hebrees, les més acabalades eren les afincades a Gran Bretanya. És cert que aquest fet va ser utilitzat al llarg de la història, durant l'Edat Mitjana i fins als nostres dies, per crear veritables cortines de fum polític. Que els principals poders financers estiguessin a mans de famílies hebrees mai hauria d'haver estat excusa suficient com per justificar les terribles persecucions sofertes per la resta dels hebreus en determinats moments històrics, de la mà de les monarquies europees que els van utilitzar com a cap de turc de la ira popular en repetides ocasions. No obstant això, les persecucions d'hebreus durant l'edat mitjana només poden ser enteses com antisemites si es col·loquen en la perspectiva d'una estratègia de propaganda religiosa catòlica (no només contra els hebreus, sinó també contra els àrabs) que era utilitzada per justificar les creuades i la conquesta de l'Orient Mitjà.
12 .- EL SIONISME ÉS UNA FORMA DE FEIXISME
El sionisme és una doctrina política fundada al segle XIX per Theodor Herzl que propugna el restabliment d'una pàtria per al poble hebreu a Eretz Israel, segons una interpretació literal de la Torah , per la qual, els hebreus són la raça escollida per Déu per a regnar després del Dia del Judici Final, en què els seran restablerts els seus drets sobre la terra i la capital del seu regne serà reconstruïda a Jerusalem. Nascut paral·lelament al desenvolupament del moviment obrer internacional i de les primeres lluites nacionals que tenien per bandera "una nació, un estat", el sionisme original va ser plantejat com una utopia socialista en moltes ocasions i la propaganda dels seus primers anys feia èmfasi en el caràcter cooperativista i fraternal de les primeres expedicions de colons que construïen granges comunals (Kibutzz ) al paradís israelià (en realitat, un dur desert inhòspit en el qual només sobrevivien els beduïns nòmades). Tanmateix, el sionisme dels primers anys, va ser un fracàs rotund com a moviment polític. La veritat és que la major part dels hebreus que habitaven Europa al segle XIX s'havien integrat perfectament a les nacions que els havien acollit: eren poc ortodoxos religiosament, havien oblidat la seva llengua i la major part dels trets culturals que constituïen la seva particularitat com a poble i bona part d'ells encapçalaven els moviments socialistes i comunistes, eren científics i il·lustres investigadors, essencialment ateus i humanistes. D'altra banda, les experiències dels primers colons no van ser tampoc molt positives: el desert és dur i ho és molt més per aquells que s'han acostumat a la manera de vida sedentària i que volen viure de la mateixa manera entre les dunes, recreant l'estil de vida europeu enmig d'una tempesta de pols. Eren suficients aquests elements dissuasius per que la idea d'abandonar-ho tot i anar-se'n a viure al desert fora contemplada com una bogeria per la majoria dels hebreus europeus. Per si fos poc, no van trigar a sorgir conflictes entre aquests primers colons i els habitants de la zona, que ben aviat van ser violents. No obstant això, durant els anys 30, paral·lelament al creixement de les ideologies racials feixistes a Alemanya, Espanya i Itàlia, el Sionisme va viure una nova injecció de vigor, ara des d'una perspectiva ideològica que ja res tenia a veure amb el socialisme utòpic dels primers anys i molt amb supremacies racials, drets religiosos i fanatismes ortodoxos. En efecte, el sionisme va patir en aquell llavors una dretanització cap a postulats racials que l'acostaven al nazisme. L'actitud de les elits sionistes cap a l'ajuda britànica es va deteriorar en quedar destapats els propis interessos de la Gran Bretanya a Palestina.
13 .- GRAN BRETANYA FINANÇÀ EL SIONISIME
El 2 de novembre de 1917, al mateix temps què el poble rus s'aixecava contra l'Imperi Zarista enel major procés revolucionari de la història, el secretari del Foreign Office (ministeri d'afers exteriors britànics) A. J. Balfour emetia una declaració en forma de carta a Lionel Walter Rothschild, de la poderosa família de banquers hebreus fundadora de la Reserva Federal Americana i membre destacat del moviment sionista. La Declaració de Balfour posicionava a la Gran Bretanya a favor dels interessos sionistes a l'Orient Mitjà. L'aposta estratègica dels britànics pel sionisme estava emmarcada en el pla de reestructuració de l'Orient Mitjà, que en aquell moment romania sota el poder de l'Imperi Otomà i sobrepassava el tractat Sykes-Picot, signat el 1916 per França i Gran Bretanya per a repartir-se la influència sobre la zona. Aquesta aposta constituïa a tots els efectes una traïció als aliats àrabs per part dels britànics i al pacte amb el rei Huseyn de la Meca, a qui s'havia promès la restauració d'un Estat Àrab Independent després de la derrota dels Otomans a la guerra. Els britànics havien donat suport a els àrabs a través del famós coronel Lawrence, que va morir en misterioses circumstàncies quan es disposava a denunciar la traïció britànica. En finalitzar la Primera Guerra Mundial, Palestina va quedar sota un Mandat Britànic . La població per aquell moment era d'uns 750.000 habitants, dels quals els colonitzadors hebreus representaven només un 11%. Durant els anys 20, els britànics van promocionar obertament l'èxode hebreu a Palestina, encara que al mateix temps van establir polítiques de quotes per calmar els ànims dels palestins àrabs que no veien amb bons ulls el desenvolupament dels esdeveniments.
14 .- ELS SIONISTES VAN FINANÇAR A HITLER
Mentrestant, les principals famílies banqueres hebrees de Gran Bretanya no van dubtar a finançar al Partit Nacional - Socialista d'Adolf Hitler en el seu camí d'ascens al poder, considerant-lo un aliat natural contra els perills del comunisme soviètic. La Federació sionista d'Alemanya dirigia al Partit Nazi, el 21 de juny de 1933, un memoràndum en el qual es posicionava: "En la fundació del Nou Estat, que ha proclamat el principi de la raça, desitgem adaptar la nostra comunitat a les noves estructures el nostre reconeixement de la nacionalitat jueva ens permet establir relacions clares i sinceres amb el poble alemany i les seves realitats nacionals i racials. Precisament perquè nosaltres no volem subestimar aquests principis fonamentals, és per la qual cosa també ens pronunciem en contra dels matrimonis mixtos i en favor del manteniment de la puresa del grup jueu. Els jueus conscients de la seva identitat, en el nom dels quals parlem, poden trobar lloc en l'estructura de l'Estat alemany, doncs estan lliures del ressentiment que els jueus assimilats han d'experimentar; creiem en la possibilitat de relacions lleials entre els jueus conscients de la seva comunitat i el Estat alemany. Per assolir els seus objectius pràctics, el sionisme espera ser capaç de col·laborar fins i tot amb un govern fonamentalment hostil als jueus. La realització del sionisme no està molesta més que per el ressentiment dels jueus a l'exterior, contra l'orientació alemanya actual". El 18è Congrés Internacional sionista es va celebrar a Praga el 1933. Una gran majoria dels delegats aprovar una resolució que convidava els hebreus a abandonar qualsevol col·laboració amb el nazisme. La minoria que volia continuar amb la col·laboració econòmica amb l'Alemanya nazi estava liderada per David Ben Gurion. Aquest va declarar: "El problema entre el capital i el treball no es pot solucionar en un congrés sionista. El congrés sionista només s'ha d'interessar a construir Palestina el més ràpid possible". Un dels més importants teòrics Nazis, Alfred Rosenberg, va escriure per aquells temps: "El sionisme ha de ser vigorosament sostingut per tal que un contingent anual de jueus alemanys siguin duts a Palestina". Encara que la major part de la organitzacions hebrees es van posar al costat dels antifeixistes en començar la IIa Guerra Mundial, no va succeir el mateix amb les classes dirigents sionistes, l'únic propòsit durant tota la contesa es va revelar encaminat a la creació d'un Estat Hebreu a Palestina i no a la salvació dels milions d'hebreus perseguits pel nazisme. Aquesta relació està perfectament atestimoniad a per l'abundant documentació històrica sobre els fets. Per exemple, el primer dirigent de l'Estat d'Israel, Ben Gurion, proclamava sense embuts, el 7 de desembre de 1938, davant els dirigents sionistes del Labour: "Si sabés que era possible salvar tots els nens d'Alemanya portant-los a Anglaterra, o només la meitat d'ells transportant-los a Eretz Israel, escolliria la segona solució. Ja que hem de tenir en compte no només la vida d'aquests nens, sinó també la història del poble d'Israel". Aquesta actitud es va reproduir també en la delegació sionista a la Conferència d'Evian, el juliol de 1938, en la qual 31 països es van reunir per discutir l'absorció dels refugiats de l'Alemanya Nazi. La delegació sionista exigia, com a única solució possible, la d'admetre només a 200.000 jueus a Palestina. L'Estat hebreu era més important per a ells que la vida dels hebreus. Aquestes no van ser les úniques col·laboracions dels sionistes amb els nazis. Yitzhak Shamir va ser un dels sionistes que el 1941 va contactar amb Hitler i li va fer una estranya proposició. La iniciativa sionista estava en la organització militar internacional NMO = "Irgun Zwai Leumin", ( "famosa" pels actes terroristes contra el mandat britànic després de 1.945). La documentació sobre això està en els arxius d'Alemanya amb el núm. E 234158, de data 11-1-1.94 1: "L'evacuació de les masses jueves d'Europa és una condició clau per a la solució de la qüestió jueva. Aquesta solució només és possible fent que la majoria de aquests jueus siguin transportats a una llar nacional jueva a Palestina i fundant un estat jueu a les fronteres històriques jueves. El NMO és sabedor de la bona voluntat del govern alemany per amb les activitats sionistes i els plans sionistes d'emigració segons el següent: 1) Interessos conjunts poden existir en la consecució d'un ordre nou a Europa per part d'Alemanya i per altra banda la lluita del poble jueu per a la seva llar nacional, encarnat al NMO (Irgun Zwai Leumin). 2) Una cooperació propera i mútua entre la nova Alemanya i una unitat nacional jueva ha de ser possible. 3) La construcció d'un històric estat jueu, nacional i totalitari, segons el pacte amb Alemanya per augmentar els seus interessos al Pròxim Orient en el futur es podria realitzar. Partint d'aquestes suposicions el NMO a Palestina després d'haver realitzat les seves ambicions territorials a través del moviment d'alliberament israelià, podria entrar a la guerra (contra els aliats) a favor de Alemanya".
15 .- EL POBLE HEBREU COM A PRETEXT DEL LOBBIE SIONISTA INTERNACIONAL
En acabar la IIa Guerra Mudial, el nou panorama de la Guerra Freda entre els blocs socialista i capitalista va determinar el posicionament del sionisme, que es va convertir en un aliat imprescindible de l'eix britànic-nord-americà a l'Orient Mitjà, tant per la seva influència en l'àmbit monetari, com per la mateixa situació estratègica de Palestina, en el punt de trobada dels tres continents. Durant tota la segona meitat del segle XX i fins a la actualitat, l'Estat d'Israel ha estat finançat obertament per la Reserva Federal nord-americana i manté una estreta i pública col·laboració amb la banca britànica, a causa d'una convergència total d'interessos contra el perill comunista. L'Estat d'Israel s'ha revelat com a part d'una estratègia del capitalisme internacional per sostenir una base militar a l'Orient Mitjà amb capacitat nuclear. Sota el pretext d'una persecució genocida que va ser finançada i encoratjada pel mateix moviment sionista, s'ha aconseguit legalitzar un Estat il·legítim, racista i militaritzat. Un Estat que ha ha legalitzat un sistema de discriminació racial molt més pervers encara que l'Apartheid de Sud-Àfrica. Un Estat que s'ha imposat a través d'il·legítimes polítiques de fets consumats, guerres contra la població civil i agressives polítiques de control social que no tenen comparació en tota la història. Un Estat finançat des dels seus inicis pel feixisme internacional que ha causat milions de morts, desplaçats, refugiats i assassinats. Un Estat aixecat sobre criteris racials, habitat per poc més de 7 milions de persones, la major part de les quals, viuen tancades en una concepció psicòtica i militaritzada de la realitat, obligades per llei a servir a l'exèrcit durant un mínim de dos anys, al servei del genocidi del poble palestí. Un Estat criminal que ha violat sistemàticament totes les resolucions de l'Organització de les Nacions Unides i els més elementals Drets Humans, en nom d'una raça inexistent, una història falsejada i una concepció fanàtica de la religió. L'Estat d'Israel no és una Democràcia, és un perillós sistema feixista teocràtic, el seu primer ministre ha tingut la poca vergonya d'afirmar en públic que per l'Estat d'Israel: "la vida d'un nen israelià val més que la d'un nen palestí"o que "si els palestins no tenen benzina, poden caminar". És, en definitiva, un Estat feixista aixecat en la seva totalitat sobre justificacions històriques falsejades i manipulacions perverses de la realitat, la mateixa existència del qual posa en dubte la funció de l'Organització de les Nacions Unides i la legitimitat de totes les institucions suposadament democràtiques que existeixen a nivell internacional.
Etiquetes de comentaris: Història, Palestina, Política, Religió
Idiocràcia
Només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana. I no estic tan segur de la primera.Albert Einstein
L'any 2006 va estrenar-se Idiocràcia, una producció nord-americana dirigida per Mike Judge, que ha estat marginada dels circuits comercials per motius evidentment polítics. La pel·lícula, una comèdia de ciència ficció, narra la història d'un militar mediocre i una prostituta que són utilitzats per l'exèrcit nord-americà per a realitzar un experiment d'hibernació. Els individus són descongelats 500 anys més tard i desperten en un món en el qual, la selecció natural ha afavorit als més ineptes. Els humans del futur parlen un argot de carrer mesclat amb grunyits bàsics i sons animals. Són incapaços de raonar mínimament i responen de manera primària als estímuls sexuals de la televisió. Viuen envoltats d'artefactes estúpids i màquines inútils, immersos en una espiral d'imbecil·litat consumista il·limitada, gairebé ofegats literalment en la merda i els residus d'una societat fanàticament industrial. Tot just començar, el protagonista del film col·lapsa una màquina de tests d'intel·ligència i és detingut per la policia acusat de ser l'home més intel·ligent del planeta. Comença aquí el seu periple kafkià, tan angoixant com la versió cinematogràfica de El Procés d'Orson Welles, però obscenament més colorista i delirant. Portat davant del president del món, que és un lluitador de Pressing Catch patrocinat per American Express, rep l'encàrrec d'esbrinar per què a la terra ja no creixen els vegetals. La seva investigació el portarà a concloure que les plantes ja no germinen perquè a tot arreu són regades amb Gatorade, una beguda energètica a l'estil del Red Bull. Tot i ser plantejada en tot moment com una comèdia macabra, la crítica a la nostra societat actual és tan mordaç i intel·ligent que, en alguns punts de la pel·lícula, ens colpeja la sensació inquietant d'estar davant d'una història de terror que s'allunya ben poc de la realitat en la què vivim.
La Idiocràcia és l'ordre dels idiotes. En grec antic, el terme idiota (de idio: propi, privat) servia per a designar a "aquells que anteposen l'interès privat a l'interès col·lectiu". Dit d'una altra manera, la Idiocràcia podria traduir-se també com "el govern de l'individualisme" o el "govern dels egoistes" o "el principi de la mesquinesa". En tots els casos, el terme respon prou bé a l'ordre social actual, on el benefici d'unes minories és anteposat sempre a l'interès col·lectiu del conjunt de la societat. El primer en utilitzar el terme idiota fou Aristòtil, que l'usà per a designar als ciutadans egoistes que no s'interessen per la política, és a dir, els apolítics.
De totes les Idiocràcies existents, l'Estat Espanyol és sense cap mena de dubte una de les més avantatjades. A l'Estat Espanyol, una de cada cinc persones es declaren obertament apolítiques, és a dir, idiotes en el sentit aristotèlic. Un país que durant més de 40 anys va perseguir tots aquells que pensaven sota el lema de "Muera la inteligencia", havia de saber estar a l'alçada de les Idiocràcies del segle XXI, i, en aquest sentit, tot el món sap que la vanagloriada Transició a la Democràcia de l'Estat Espanyol és un dels més destacats processos històrics d'idiotització col·lectiva i desmemòria que mai s'han dut a terme. Tant o més difícil que fundar una Idiocràcia és mantenir-la viva i a l'Estat Espanyol, com a la resta del món, els mitjans de comunicació juguen un paper fonamental en el sosteniment de la estupidesa. Només cal donar una ullada ràpida per contrastar que el 90% dels mitjans estan dirigits per idiotes i, que a més a més, gairebé sempre els seus plantejaments pressuposen que el públic és de intel·ligència limitada.
Fixem-nos en la televisió i comprobem com constantment se'ns posa d'exemple a veritables oligofrènics com a models de triomf social. "Adolescents" de 30 anys que no saben pronunciar una frase sencera i que no tenen opinió política omplen els mitjans d'acné i banalitat als Reality Show, Gran Hermanos, Operaciones Triunfitos i altres degeneracions. Estafadors sense cap mena de gust estètic ni valor ètic, com Jesús Gil, Juan Antonio Roca, Luís Roldán o Julián Muñoz, s'emporten els màxims d'audiència en el Prime Time, quan confessen que el seu únic interès en la política era el lucre personal. Primats multimilionaris que persegueixen pilotes són adorats com a deus per les masses enfebrades, al ritme del cant primigeni: "Cromañones, cromañones, oe, oe, oe!". A tots se'ls exigeix que siguin apolítics, idiotes. Hi ha periodistes veritablement especialitzats en l'art de bussejar en les clavegueres de la societat i no cal dir noms perquè són personatges sobradament populars.
D'altra banda, programes pressumptament intel·ligents com el "59 segundos" evidencien que la mateixa cadena pública de televisió ens tracta a tots com a veritables incapaços mentals. Sota l'ampara de l'objectivitat (un altre dels grans paranys de l'idiotesa apolítica) ens presenten setmanalment a un grup de suposats periodistes professionals de diferents mitjans, amb l'objectiu de valorar la classe política del nostre país; però resulta que tots els "periodistes" són en realitat propagandistes de partit, que ni tan sols dissimulen el posicionament totalment subjectiu dels seus discursos. Només ens queda pensar que han optat per posar xerramecs amateurs allà on hi hauria d'haver un debat entre polítics, perquè d'aquesta manera poden prescindir de l'opinió de la gent d'esquerres que són els únics que no tenim un mitjà de comunicació propi.
Tampoc la classe política s'escapa de la idiotesa generalitzada. No és que siguem manipulats com idiotes per gent molt llesta, és que ens manipulen com idiotes veritables idiotes. Qui en tingui dubtes pot veure la prova documental elaborada pel programa Caiga Quién Caiga a principis de desembre d'enguany, en la que una periodista interroga als diputats i diputades del congrés amb preguntes de informació general. Preguntat per on està Lesotho (país africà), Federico Trillo comenta que no sap on està Lesotho "pero vamos, seguro que es de ETA" i la Soraya Sáenz es limita a esquivar la qüestió lamentablement. Preguntat sobre on està Guantanamo, Sixto González del PP no té vergonya de reconèixer que no en té ni idea. Preguntat sobre qui és el president de la Xina, el ministre Corbacho s'excusa dient que "los nombres chinos cuestan mucho de retener" i el diputat per CIU Josep Sánchez Llibre demana lamentablement que li canviïn la pregunta per "qui és el president actual de Cuba", per acabar-ho rematant amb un somrient: "Fidel Castro". Alejandro Alonso del PSOE confon "cohecho" amb "prevaricación". El pobre Gaspar Llamazares reconeix que no sap qui és Joe Biden, vice-president electe dels EUA. En un programa posterior, la mateixa periodista assalta els diputats amb una pregunta més òbvia: "quin és el salari mínim interprofessional a l'Estat Espanyol?" Manuel Mas del PSOE afirma que "se subió de 600 a 800". Francisco Fernández, també del PSOE, no té vergonya en afirmar rient: "No tengo ni idea, pero me da lo mismo". En González Pons del PP comenta que "está muy por debajo de lo que debería estar". La ministra Elena Espinosa es posa vermella i pregunta: "¿no me dirás que no lo sabes?". El portaveu José Antonio Alonso afirma: "lo hemos aumentado muy significativamente". Patètic.
Al nostre petit país humiliat, Catalunya, també els idiotes campen a les seves per les cadenes de televisió, les tertúlies radiofòniques i les columnes d'opinió. Es tracta però, d'idiotes d'una altra fusta, una mica més cultes i amb més gust estètic però, per contra, més provincians, més pagesots i estrets de mires. Tenim el duet soberbi d'en Josep Cuní i la Pilar Rahola a Matins Punt Si, Matins Punt No, que, a través d'un asquerós to pedagògic i paternalista, pretenen fer-nos creure que el terme mig de les coses es troba a l'extrema dreta. S'han dedicat obertament a insultar als representants del moviments socials, ja siguin estudiants o representants sindicals, i a humiliar públicament a persones que hi van de bona fe a explicar els seus problemes i es troben davant l'actitud arrogant de qui els fa culpables de les seves desgràcies. Amb arguments de l'alçada intel·lectual d'una ameba i farcits de tòpics, Cuní i Rahola són espècimens únics en la seva espècie: no es despentinen quan legitimen el genocidi sionista del poble palestí, però poden arribar a mossegar-se en directe per temes com el pagament de les bosses de plàstic en els supermercats. Han cultivat l'excel·lent habilitat de convertir en idiotesa els temes transcendentals i convertir en transcendentals els temes més idiotes. De manera similar, tota la classe política catalana ha caigut en aquesta espiral sensacionalista i mesquina. Com que, en realitat, no tenen competències sobre res, els polítics catalans s'han especialitzat en la teatralització d'una lluita burocràtica per les competències amb Madrid. Ja no fan política, es limiten a plorar en públic i ho alternen amb estadis d'eufòria esquizofrènica al voltant de temes mítics com l'Estatut o les balances fiscals.
La idiotització de la societat és una tasca difícil i complexa, que els nostres gobernants porten a terme amb molt d'esforç i una gran planificació. Una part fonamental d'aquest procés és el sistema educatiu, que, amb tota la seva pompa prestigiosa universitària i acadèmica, no és res més que un petit oasis d'idiotes cultes en un desert d'idiotesa ignorant. Després de molts i molts anys de plans educatius nefastos, el famós pla Bolonya actual és en realitat una reforma per a la idiotització completa dels universitaris que se'ns camufla darrera l'amenaça certa d'una privatització del sistema educatiu. L'objectiu no és impedir que la classe treballadora arribi a la universitat (perquè hi queden malauradament molt pocs treballadors), sinó cenyir encara més el paper d'aquesta institució a la fabricació de personal laboral qualificat i eliminar tot rastre de cultura humanista de les facultats.
També la religió ha tingut un paper essencial en la idiotització de les masses i ha sabut evolucionar des de que Marx va definir-la com "l'opi dels pobles". És veritat que encara hi ha idiotes que creuen que Jesucrist va ser realment fill de Deu i que accepten patir en aquesta vida per a que els bisbes puguin seguir dedicant-se als seus vicis repugnants, però per a aquells que ja han vist el llautó de les religions antigues, s'han d'inventar constantment noves idioteses alternatives, rescatant del passat qualsevol superstició oblidada que pugui distreure a l'idiota de torn: reiki, cienciologia, teràpies de colors, horòscops i tota mena de creences sense fonament racional.
Malgrat tot, l'àmbit en el que la Idiocràcia imperant es deixa notar de manera més oberta és en l'àmbit de l'empresa privada. Tots i cadascun dels discursos d'empresa als que estem acostumats, són idioteses mesquines de proporcions gegantines. Tota la paroleria sobre la cultura del mèrit i l'ascens social, és una faula que la majoria dels nens rebutjarien per fantasiosa. Els poderosos no són poderosos per intel·ligents, sinó per herència. La trista realitat del món capitalista és el vell Principi de Peter: "En una jerarquia, tot empleat tendeix a ascendir fins el seu nivell d'incompetència".
Etiquetes de comentaris: Capitalisme, Crisi, Política, Religió
Les teranyines socials 2.0 i l'"Operació Facebook"
Just victims of the in-house drive-by
They say jump, you say how highRage Against the Machine, del tema Bullet in the Head
Des de l'aparició d'Internet a finals dels anys 80 del segle passat, ara fa uns 20 anys, els intel·lectuals progressistes han adoptat posicions molt diverses al voltant de la xarxa i les seves suposades virtuds o maldats. A diferència d'altres debats polítics, la cibernètica ha estat abordada sempre des d'una completa ignorància tecnològica, farcida de tòpics, que sovint ha portat a falsos equívocs i ha originat posicions extremistes i moltes vegades ridícules. Des dels qui consideren que Internet és per ella mateixa un invent revolucionari que ressoldrà com una màgia miraculosa tots els conflictes de classe, fins als que pensen que tot plegat és una conspiració feixista per a estendre el control de la Intel·ligència Nordamericana a cada llar del món amb connexió telefònica. Aquest article és un intent humil d'establir uns conceptes mínims per al debat i al mateix temps denunciar l'ombra fosca de determinats projectes actualment molt populars, rera la màscara innocent de conceptes com "compartir" i sota el nom-parany de "xarxes socials". Analitzarem dos casos oposats d'empreses 2.0, Google i Facebook.
Moviments populars, empresa privada i Internet
Un reflexió prèvia necessària. Malgrat totes les desconfiances, en els darrers anys, la xarxa s'ha imposat com un canal de comunicació imprescindible i, fins i tot els més reticents, han acabat per admetre que Internet ha suposat un avenç i que ha permès sorgir nous canals de comuncació i participació (en temps immediat) que abans eren extremadament cars i difícils, o senzillament impossibles. Així mateix, l'evolució d'Internet a anat estretament lligada al moviment Open Source ("Codi Obert") i a les seves innumerables derivacions, no només en l'àmbit del programari lliure, sinó també en el camp del maquinari amb les xarxes sense fils, en l'àmbit dels drets intel·lectuals amb el moviment copyleft i en la mateixa organització de Xarxes Ciutadanes. Malgrat no haver nascut com a moviments polítics, tots aquests grups d'exeperimentació tecnològica han estat creats com a resposta al perniciós monopoli que les corporacions han intentat establir sobre la xarxa i són portadors de valors fonamentals de cooperació, solidaritat i llibertat de coneixement, que comparteixen amb el socialisme tradicional.
Així mateix, a diferència del que molt sovint es pensa, l'empresa privada ha actuat i continua actuant en la majoria d'ocasions com a veritable fre per al desenvolupament d'Internet. Només cal recordar els grans moviments especulatius que van portar a la crisi de les .com a principis del mil·leni i que no van aportar res de profit per al progrés de la xarxa. O els continus pals a les rodes que ha suposat la política monopolística de Microsoft en contra de qualsevol mena d'estandarització de formats. O el terrible abús tarifari que segueixen cometent les operadores telefòniques des de la seva privatització i que ha impedit a les classes més pobres l'accés a Internet. O el terrible retrocés en matèria de Drets Civils que suposa la Llei de la Propietat Intel·lectual promoguda per les multinacionals del "Entertainment" (com Sony, Warner, AOL) a través d'instruments com la RIIA i la SGAE. Ben al contrari, Internet ha estat promoguda i desenvolupada per universitats (UCLA y Stanford, encara que siguin privades, són universitats), Corporacions Sense Ànim de Lucre (Creative Commons, promotora de les llicències obertes de propietat intel·lectual) i Moviments Altruistes (Open Source i derivats). De fet, molt poques empreses privades han estat fonamentals en el desenvolupament d'Internet, la més important d'elles ha estat Google, una empresa americana que escapa a les definicions clàssiques i que s'ha singularitzat pel desenvolupament d'un nou model de negoci que encara es motiu d'analisis i especulacions.
Valgui aquest incís per remarcar que Internet és una xarxa d'ordinadors mundial, desenvolupada a través d'una desigual cooperació de desiguals subjectes socials, fonamentada en una visió cooperadora de la xarxa i, en relació a la qual, la intel·ligència capìtalista treballa a remolc dels esdeveniments.
El mite de la Internet 2.0
Actualment, Internet està vivint una gran expansió que ha deixat enrera l'etapa fosca de la crisi de les .com, un procés que des d'alguns mitjans s'ha volgut definir com la Internet 2.0. Sota l'ampara de l'experiència del model de negoci de Google, moltes empreses han sorgit en els darrers 5 anys, oferint serveis als usuaris per publicar els continguts creats per ells mateixos o per a ordenar i personalitzar els continguts de la xarxa. Els enormes guanys d'aquestes empreses, que obtenen molts beneficis en proporcionar serveis gratuïts als usuaris, a canvi que aquests accedeixin a fórmules de publicitat contextualitzada, ha portat alguns estadistes a parlar en els darrers temps d'una revolució de la web, la revolució 2.0. Però en realitat, més que una revolució, aquest procés té totes les maneres d'una lògica evolució en l'ús d'Internet per part dels usuaris, acompanyat d'una adaptació per part de les empreses als nous canals de comunicació cibernètics, un cop passada l'eufòria irracional dels 90. Des d'un punt de vista tècnic, l'evolució del llenguatge web per donar cabuda a continguts multimèdia s'ha realitzat sense cap trencament ni innovació veritablement revolucionària. Aquestes aplicacions web són possibles gràcies a la combinació de diferents tècniques de programació que ja existien, juntament als beneficis d'una major velocitat de navegació proporcionada per la difusió de l'ADSL. Així mateix, allò que ha fet possible aquest resorgiment de la web ha estat precisament la seva democratització. Tots aquests serveis han permès a milers d'usuaris d'Internet convertir-se de mers espectadors, en veritables creadors de continguts: a través dels blocs, els portals fotogràfics, els serveis d'allotjament de vídeos i un llarg etcètera.
L'única empresa que va sortir reforçada de la crisi de les .com va ser Google.
1.- Google Inc., més coneguda com a Google, és una empresa que té com a principal producte el motor de recerca del mateix nom. Va ser fundada l'any 1998 per dos estudiants de doctorat en informàtica de l'escola d'enginyeria de la Universitat d'Stanford, Larry Page i Sergey Brin. Encara que el seu principal producte és el cercador, l'empresa ofereix també molts altres serveis derivats, entre els que destaca el servei de correu electrònic gratuït anomenat Gmail. Recentment ha iniciat una sèrie de projectes que pretenen dotar la xarxa de serveis propis de les aplicacions d'escriptori, com ara el processador de textos Docs & Spreadsheets que pretén desplaçar l'utilització de l'Office a les empreses, el projecte Google Earth i Google Maps, entre molts altres.
2.- El paper de Google a la actual Xarxa d'Internet és de peça clau. S'ha convertit, de fet, en el portal d'entrada a la majoria d'internautes a la xarxa i en el principal promotor de l'estandarització dels formats oberts. La clau de la seva supervivència, i allò que diferencia el seu destí de la resta d'empreses .com d'aquella generació, és que Google mai s'ha preocupat de crear continguts, sinó que s'ha limitat a ordenar-los amb l'objectiu d'oferir a l'usuari allò que busca, sense donar preferència a criteris econòmics o polítics. De tots els serveis de que Google disposa, l'únic en el que realment té una posició predominant és en el motor de recerca. La resta de serveis de Google, com el correu electrònic, per exemple, o les variades Xarxes Socials que promou, són utilitzats fonamentalment per usuaris molt avançats i programadors de pàgines web, mentre que el gran públic es segueix mostrant partidari dels serveis que presten altres companyies més cridaneres, com Hotmail o Facebook, amb serveis molt més senzills.
3.- Google no promou la identificació dels usuaris. En primer lloc perquè és innecessària per al seu model de negoci. El model de negoci de Google, el conegut Adsense, és fonamental per comprendre el funcionament de la companyia. Es tracta d'un sistema automatitzat que insereix publicitat contextual en funció dels continguts de la pàgina en que s'exposa i que reparteix els beneficis publicitaris al 50% amb els creadors de pàgines web que l'utilitzen. Aquesta col·laboració amb els programadors de pàgines web (els webmasters) és una peça clau per a comprendre l'èxit de Google. L'empresa disposa de desenes de serveis i aplicacions gratuïtes, algunes extremadament complexes, que serveixen exclusivament als webmasters. Són aquests mateixos programadors els que, al mateix temps, com a usuaris de nivell alt en matèria informàtica, actuen en sentit contrari millorant les aplicacions de Google i aportant noves funcions, d'una manera cooperativa i que beneficia a les dues parts de manera totalment equitativa i a tots els usuaris de la xarxa de manera indirecta. Aquesta interdependència de Google amb els webmasters és el fonament de la transparència que Google porta a terme en relació a tota qüestió relativa a la seguretat de les dades que gestiona. La publicitat contextual de Google és presentada de manera automàtica segons els continguts que es mostren a la pàgina que estas visualitzant, però en cap moment la teva informació privada és mostrada a tercers.
4.- La privacitat és fonamental per al model de negoci de Google, qualsevol fisura en els serveis de Google pot ser detectada immediatament per qualsevol, ja que tota l'arquitectura dels serveis que gestiona és oberta a qualsevol programador que vulgui revisar-la. El compromís de Google en els temes de privacitat s'ha sustentat fins el moment en tres pilars: l'aposta pel Codi Obert en el desenvolupament de programari, l'aposta per l'estandarització de formats no propietaris i l'aposta per la investigació en encriptament informàtic. En aquest sentit, Google també promociona la seva imatge de transparència a tots els nivells, que els seus creadors han volgut resumir amb el lema de la companyia: "Don't Be Evil" (No siguis malvat). Segons estudis recents de l'any 2006, Google és l'empresa del món que millor tracta i retribueix els seus empleats, a part de ser una de les 5 marques més ben valorades pels consumidors. Simultàniament, Google ha estat treballant en diversos projectes per a augmentar el nombre d'usuaris d'Internet i facilitar els recursos per a que els més pobres puguin accedir a la xarxa. Entre aquests projectes destaquen el PC de 100 dòlars, aplicacions en Codi Obert, col·laboració i promoció d'aplicacions gratuïtes com el Firefox, instal·lació de diverses xarxes sense fil gratuïtes, desenvolupament d'un sistema de protocol obert de comunicació per veu entre d'altres. A més s'especula que estaria treballant en el desenvolupament d'un Sistema Operatiu basat en Linux i una xarxa de fibra òptica amb cobertura global.
5.- Si bé és cert que a través de Google es pot rastrejar molta informació sobre les persones, ni aquesta és la finalitat de Google, ni és gràcies a Google que això és possible. Són els serveis web específics i la utilització d'aquests serveis per part d'usuaris innocents el que ho fan possible. D'altra banda, molt bona part de la informació que Google pot aportar específicament sobre les pàgines web que indexa a tercers és només accessible i interpretable per progamadors amb coneixements.
6.- Google és el capdavanter en la lluita contra l'spam en el correu electrònic. També porta la iniciativa en la lluita contra les pàgines web malicioses i ha actuat molt fermament en la lluita contra el Phishing.
7.- Malgrat totes les mostres de bones intencions dels seus fundadors, Google és una empresa poderosa que disposa de tota mena d'informació, pública i privada, motiu pel qual ha despertat la desconfiança de molts diversos sectors de l'escena pública internacional, inclosos els governs dels Estats Units i dels Països de la Unió Europea. Fins al moment, Google s'ha comportat amb una impressionant escrupolositat amb la legislació internacional, adaptant-se als requeriments de les lleis de països amb legislacions tan diferents com la Xina o els Estats Units quan ha estat necessari i complint una ferma política de protecció de dades i privacitat de cara als usuaris, que fins el moment es troba fora de tota sospita.
8.- Malgrat tot, sinó et sents segur, a Google sempre et pots donar de baixa. L'anul·lació total dels comptes personals i el material allotjat a les pàgines web de Google és molt senzilla. No és voluntat d'aquest article fer publicitat encoberta de cap mena, senzillament explicar com una empresa ha sapigut convertir-se en un eix vertebrador de la Internet que coneixem a través d'una pràctica molt poc habitual al món empresarial: la cooperació. No obstant això, és imprescindible mantenir-se molt atent als moviments de Google i exigir l'aplicació dels mecanismes democràtics de control que siguin necessaris per garantir els drets irrenunciables de les persones i dels pobles.
Centrem-nos ara en un fenòmen molt diferent que ha esdevingut molt popular en el darrer any: Facebook.
1.- Facebook és un projecte de Mark Zuckerberg, estudiant de Harvard, que originàriament va ser concebut com una xarxa de comunicació entre alumnes i ex-alumnes. Els serveis que oferia Facebook, no diferien dels de la majoria de serveis que ofereixen tants altres portals; de fet s'inspirava en l'èxit de Geocities en els anys 90 i competia directament amb altres serveis de Google ja existents, com Orkut, o el mateix MySpace de Microsoft, però Facebook estava enfocada inicialment només a estudiants de determinades universitats nordamericanes. Des de l'any 2004, Facebook va ser recolzat pel capitalista Peter Thiel, reconegut geni liberal i actiu membre de l'extrema dreta nordamericana. No obstant això, allò que va fer particularment interessant a Facebook va ser la campanya publicitària gratuita que li van realitzar els mitjans de comunicació l'any 2007, quan va ser posada com a exemple d'empresa 2.0 per revistes com Newsweek i va a començar a rebre injeccions de capital d'empreses com Microsoft i Greylock Venture Capital, un fons d'inversió estretament relacionat amb la CIA. Aquestes operacions especulatives en diferents empreses de joves emprenedors anaven destinades a valorar, d'una manera experimental, les prestacions d'aquesta mena de xarxes virtuals per a la classificació de la població, segons criteris de gustos i preferències, que permetessin dirigir als usuaris publicitat específica.
2.- Facebook es presenta com una xarxa social, la qual cosa sembla molt progressista. De fet, és una empresa privada fermament tancada i allunyada dels postulats dels moviments del Codi Obert i les llicències lliures. Utilitza el llenguatge d'aquests moviments però no hi té res a veure. A la pàgina d'inici hi podem llegir: "Facebook te ayuda a comunicarte y compartir tu vida con las personas que conoces." Si llegim les condicions d'ús en castellà, a part d'evidenciar que estan mal traduides de l'anglès per fer-les més críptiques, ens adonarem que com a usuaris perdem tots els drets sobre el material que publiquem al servei, des de fotografies a vídeos passant per tota mena de dades personals. De fet, no només els perdem, sinó que els cedim a Facebook per a que en faci el que vulgui.
3.- Facebook no té cap sentit des de l'anonimat. De fet, el sentit del portal web és identificar-te al màxim per a que et puguin trobar els antics companys de classe. S'incita a una constant alimentació de l'ego, es promou l'individualisme sota la màscara de la socialització. De manera que compta amb multitud de formularis sobre preferències personals, gustos de consum, hàbits de vida i relacions amb altres persones que són públiques per a tothom. A més, promociona l'intercanvi d'enquestes sobre qüestions molt diverses, des de política a religió, passant per la sexualitat i els valors humans. Totes aquestes dades tenen un valor incalculable per a l'execució de perfils socials. D'altra banda, Facebook no proporciona per si mateixa gairebé cap servei, a part de la identificació. Es nodreix bàsicament dels vídeos allotjats a YouTube, de les fotos allotjades a Flickr, dels blogs allotjats a Blogger i així un llarg etcètera. Dit d'una altra manera, és bàsicament un servei web paràsit que centralitza i identifica l'autor de diferent material allotjat a la xarxa.
4.- Facebook elimina tota privacitat. Si tens un compte a Facebook és com si tinguessis un carnet d'identitat públic a Internet. Posa el teu nom a Google "et voilà". Quan vagis a buscar feina pensa que els de personal potser hauran vist la teva fitxa de Facebook i sabran moltes coses de tu que no posaries en un curriculum.
5.- Facebook utilitza les teves relacions socials per a identificar-te. La teva privacitat queda a les mans dels teus coneguts, amics i enemics. Qualsevol persona posa una foto compromesa teva a Facebook i automàticament queda relacionada a la teva fitxa. Així mateix , els gustos de les teves relacions socials serveixen per a informar a tercers sobre els teus hàbits. És molt senzill per a qualsevol seguir el rastre d'un usuari de Facebook. Si et volen seguir, ja no necessitaran recórrer a detectius privats.
6.- Facebook utilitza als usuaris per a captar a més usuaris. Automàticament, quan et fas de Facebook ets convidat a informar de manera senzilla a tots els teus coneguts de que t'has fet de Facebook. Tots ells passen a formar part d'una base de dades que utilitza l'empresa de manera totalment opaca.
7.- Facebook ha estat utilitzat repetidament per a promoure moviments d'extrema dreta. Els casos més famosos són els de la manifestació a Colòmbia contra les FARC o a Vençuela contra el president Hugo Chávez, orquestrades directament a través de falsos usuaris de Facebook. A més s'intenta utilitzar per a valorar el suport popular de determinades iniciatives democràtiques, obviant la impossibilitat de garantir la veracitat dels pressumptes usuaris. No trigaran en vendre'ns Facebook com a fòrmula revolucionària de Democràcia Participativa.
8.- Facebook no et deixa esborrar-te. A diferència d'altres serveis web, a Facebook el teu compte no queda mai esborrat de manera definitiva. I encara que et sembli que has eliminat tot rastre de tú mateix al servei, les dades proporcionades ja han estat a les seves mans i no hi pots fer res.
Les Teranyines Socials
A manera de conclusió, podriem dir que cal estar alerta i no deixar-nos confondre. No podem definir com a "Xarxes Socials" el que en realitat són "negocis basats en el comerç de dades personals". La tecnologia, a l'igual que el coneixement, no és en si mateixa ni alliberadora ni esclavitzadora. L'ètica de la seva funcionalitat radica únicament en la finalitat i els mitjans amb que són utilitzats. En aquest sentit és important concebre la xarxa com el que realment és, un mitjà de comunicació multidireccional i tecnològicament molt avançat. Es pot dir a la lleugera que el fenòmen bloc ha fomentat l'individualisme, però es pot argumentar molt més sòlidament que els blocs han obert noves vies de comunicació de la informació i que això ha acabat amb el monopoli de la informació per part dels mitjans de comunicació tradicionals. Per descomptat, no passa el mateix amb el fenòmen Facebook que és un pervers i obscè projecte de control social que cal denunciar de manera radical. Hi ha una densa teranyina d'esquers que s'estén al nostre voltant sota l'aparença ingènua de facilitar-nos la vida i les relacions socials. De manera increible podem comprovar com han caigut en el parany des dels partits polítics fins a les mateixes institucions (alguns organismes de la Generalitat de Catalunya disposen de comptes Facebook i hi ha qui ha plantejat introduïr-lo en el mateix sistema educatiu). Per a semblar moderns, s'apunten a qualsevol tonteria, sense ni tan sols comprovar qui hi ha darrera del serveis que promocionen. Mentrestant, a l'hora de la veritat no s'ha fet cap avenç en matèria de foment del programari lliure, tal com figura en els mateixos Pactes del Tinell.
És necessari, des de l'esquerra, apostar pel Moviment pel Programari Lliure com a garantia de seguretat dels nostres drets com a ciutadans i defugir les aranyes corporatives que intenten convertir la gent en "targets" publicitaris.
Article de lectura obligada: ¿Quién está detrás de Facebook, el portal de los amigos? por Pascual Serrano a Voltairenet
Etiquetes de comentaris: Ciutadania, Política, Tecnologia
El socialisme és una gnosi
Els erudits anglesos han notat a l'Índia la semblança singular que hi ha entre els evangelis i els llibres budistes (…) I també cal observar que no hi ha el menor prova de l'existència dels nostres quatre evangelis abans d'Ireneu, el primer que va parlar d'ells cap a l'any 160 després de Crist. Van ser en el seu principi novel·les imitades dels llibres mitraístes, i altres coneguts a Àsia, i tants, que el seu número era de més de 200 evangelis fins que el concili de Nicea els va reduir a quatre, l'any 325.Constantin-François Chassebœuf Volney, Les Ruines de Palmira (1791)
Des de la perspectiva de la teoria filosòfica del coneixement, el marxisme és a totes llums una gnosi, una forma de gnosticisme. No ho és només des d'un punt de vista comparatiu, sinó de manera més profunda: l'estudi del gnosticisme des d'una perspectiva marxista ens el mostra com un moviment revolucionari i el configura com la base antiga de la filosofia socialista moderna i de la major part dels seus símbols. Dit d'una altra manera, el socialisme és hereu del gnosticisme d'una manera més oberta del que hom pugui pensar.
Els historiadors de les religions coneixen com a gnòstics els corrents filosòfics que des del segle II adne van estendre's pel món antic amb molt diverses manifestacions locals (encara que l'historiografia vaticana s'entesta en situar-ne l'orígen 4 segles més tard i en no reconèixer el mitraisme i altres sectes anteriors al cristianisme com a sectes gnòstiques). Tots, però, assenyalen que el gnosticisme és resultat del nou ordre mundial posterior a la conquesta d'Egipte i Orient Mitjà pel macedoni Alexandre Magne. L'ecumene alexandrina va viure un procés força similar a la nostra globalització actual. El món antic va patir una veritable revolució en tots els aspectes durant el període hel·lenístic, un temps de comerç intens i intercanvi de cultures que va afavorir el reconeixement de les diferents comunitats que poblaven el món, de les seves manifestacions culturals, dels seus cultes, de les seves concepcions de l'univers. La circulació de la informació va popularitzar una idea que el mateix Alexandre havia tingut en les seves expedicions: els Déus de tots els pobles eren sempre els mateixos allà on va arribar, Déus de la tempesta, Déus del sol i de la lluna, Déus de la vegetació i els animals, sempre els mateixos Déus. Alexandre va entendre que a tot el món els homes adoraven les mateixes manifestacions de la naturalesa i sempre els atribuïen caràcter humà, vicis i virtuts humanes, i els representaven similars a ells mateixos, proveïts dels seus trets nacionals o tribals. El Zeus dels grecs era el mateix Baal o Bel dels fenicis i els nabateus, el mateix Indra dels hindús, armat sempre amb el mateix raig, sempre representat com a pare dels Déus i cap dels exèrcits celestes.
L'evidència que els Déus dels homes eren simples manifestacions locals d'unes mateixes forces superiors idealitzades va fer trontollar l'antic sistema pagà de creences mítiques i totes les tradicions i cultes que li eren propis, des del Vall de l'Indo fins a Finisterre. Va permetre el resorgiment d'una nova concepció filosòfica de l'univers. No obstant això, és un error històric afirmar, com es fa habitualment, que la desaparició del paganisme va donar lloc o va propiciar al monoteisme. El Déu únic va ser imposat segles més tard, el que va sorgir llavors va ser el gnosticisme.
El gnosticisme és la doctrina filosòfica que estableix que el coneixement és l'unica via de salvació espiritual de l'ésser humà. En aquest sentit, els gnòstics consideren Déu o els Déus com a metàfores humanes d'aquest coneixement i centren la seva activitat en l'establiment d'un nou mètode racional de coneixement que permeti als homes i les dones el seu alliberament. El gnosticisme és una mitologia filosòfica o una filosofia dels mites.
De la mateixa manera que el socialisme ha pres en l'actualitat mil formes i ha donat lloc a desenes d'ismes, el gnosticisme de l'època hel·lenística va manifestar-se en molt diverses corrents i sectes: mitraistes, essenis, hermètics, místics, budistes, maniqueus o cristians (cal recordar que el cristianisme és molt anterior al personatge de Jesús i que originàriament molt poc tenia a veure amb el catolicisme de Roma). A l'igual que els socialistes d'avui, coincidien en bona part de l'anàlisi dels mals del món, però, de la mateixa manera, moltes vegades diferien sobre les alternatives a plantejar.
Pel context esclavista de la societat en que sorgeix, el gnosticisme és bàsicament un camí d'alliberament. Es propaga entre els esclaus fonamentalment a través de sectes iniciàtiques secretes, adapta el seu discurs a les tradicions locals en que es difón, es tradueix i mimetitza amb la simbologia i les tradicions de cada lloc, però sempre manté uns trets característics que evidencien la seva mateixa essència.
En primer lloc, el gnosticisme és dualista (en paraules modernes, dialèctic). Estableix per a l'univers dos principis motors, dos forces, dos Déus, en lluita constant: la llum i les tenebres, el coneixement i la foscor, l'esperit i la matèria, l'alè i el cos. És en aquest aspecte, que el gnosticisme recupera i dóna un nou sentit a les figures mítiques del profeta Zarathustra i la religió mazdeista: Ahura Mazda (el Savi Senyor) i Aingra Mainyu (el Príncep de les Tenebres). Aquesta dicotomia s'expressa per als gnòstics en totes les relacions de l'univers i, per tant, també en les relacions humanes. El món que coneixem és, segons els gnòstics, un món ple d'errors, imperfecte, efímer, desastrós, injust, caòtic. Tots els éssers vius es troben sotmesos a la catàstrofe de la creació, obligats a matar éssers vius per alimentar-se, condemnats a patir les desagradables inconveniències de l'existència, sotmesos als capricis del desig, les necessitats del cos i amb l'única perspectiva de l'enfermetat i la mort. Aquest punt de partida existencialista no és tampoc fatalista perquè a l'interior de la vida material habita una salvació espiritual que, segons els gnòstics, pot adquirir-se mitjançant el coneixement.
Derivat d'aquest primer punt, el gnosticisme es caracteritza també per una concepció crítica de la creació. A diferència dels monoteistes, els gnòstics consideren que aquest món imperfecte no pot ésser fruit o creació d'un Déu perfecte i savi. El món és creació del Príncep de les Tenebres, la força obscura de l'univers, i, per tant, tots aquells que adoren al Déu creador, adoren sense saber-ho al mateix diable. En aquest sentit s'han d'entendre els litigis dels maniqueus i, més tard, dels càtars, contra l'esglèsia catòlica, quan asseguraven que el Déu de l'Antic Testament, el creador del món en set dies, no podia ser altre que el mateix dimoni i que, per tant, jueus i cristians adoraven al mateix Lucifer. Per als gnòstics, el món ha estat creat per la tenebra en una lluita contra la llum. La llum que és concebuda com un principi etern, viu tancada i dividida en la matèria, presonera de cada cos, però és possible alliberar-la mitjançant el coneixement i la disciplina.
En tercer lloc, allò que caracteritza els moviments gnòstics és la possibilitat de salvació de l'individu que pregonen. En concebre el món com una lluita dialèctica que es reprodueix en cada microcosmos, cada ésser humà compta al seu interior amb la potència espiritual necessària per alliberar-se de la tenebra de la ignorància mitjançant el coneixement. La gnosi és una alabança dels sentits i les percepcions, així com dels mètodes racionals de coneixement, fins i tot, de la investigació empírica, per la qual cosa es prefigura molt clarament com el precedent filosòfic antic de la ciència moderna. És materialista en tant que parteix d'un assentiment de les percepcions, encara que les percepcions contradiguin els pressupòsits idealistes de la tradició pagana.
D'altra banda, el gnosticisme és humanista i iniciàtic. Parteix de la base de que tots els homes són iguals i que l'única cosa que els diferencia és el seu grau de coneixement. Els moviments gnòstics s'organitzaven en esglèsies (terme grec que dessigna assemblea o consell) i fraternitats (comunitats de germans). Els membres de les comunitats mantenien uns llaços de solidaritat molt estrets, similars als de los organitzacions revolucionàries clandestines i habitualment guardaven en secret la seva pertinença a la comunitat, degut a les terribles persecucions religioses de què eren víctimes. Constituien en aquest aspecte, grups polítics organitzats en la defensa d'interessos de classe i és per això que el gnosticisme va calar tant entre els esclaus.
Característic del gnosticisme és també el messianisme, és a dir, l'espera d'un messíes, un salvador, un escollit, un "crist" (en grec, ungit amb l'oli de la divinitat). Aquesta figura esperada per als final dels temps, ens és presentada sempre sota l'aspecte d'un líder de masses que allibera els homes a través del seu "evangeli" (en grec, "bon missatge" o "bon missatger"). Aquest paràclit és concebut com el portador d'un nou ordre de justícia universal, un nou món sense classes socials (anomenat a vegades el regne dels cels) que s'iniciarà el dia del Judici Final. La figura d'aquest Salvador és per als gnòstics una figura polifacètica, representació de l'esperança d'una societat més justa on tots els homes siguin iguals i, al mateix temps, metàfora del Salvador que habita a l'interior de cada ésser humà, alegoria d'una consciència ètica individual i d'una responsabilitat col·lectiva.
Curiosament, el més característic d'allò que anomenen la religió gnòstica és el seu ateisme inherent. Quan els textos gnòstics parlen de Déus, ho fan com a recursos metafòrics i pedagògics, prèvia consideració de la profunda limitació del llenguatge humà, per a referir-se sempre a principis motors, a forces naturals i a processos psicològics o polítics.
El gnosticisme fou un moviment revolucionari, sorgit de l'Imperi Hel·lenístic, i va arribar a suposar una seriosa amenaça per a l'Imperi Romà, que el va perseguir en temps del cèsars i en temps dels papes. Lamentablement, segueix essent un tema que interessa a poca gent i hi ha molt d'interès en que segueixi sent així. El naixement del cristianisme i la seva relació amb el gnosticisme serà tema d'un altre article, a l'igual que el resorgiment de la gnosi durant la il·lustració i la seva influència sobre la Revolució Francesa. Destacar aquí només l'oblit de l'esquerra sobre qüestions històriques fonamentals de la tradició de les classes oprimides.
Enllaç imprescindible:
Les Ruines de Palmira de Volney
Etiquetes de comentaris: Cinisme, Història, Religió, Socialisme
L'Amero i el nou capital-feixisme: el dòlar i el lliure mercat es preparen per morir
Tindrem un govern mundial ens agradi o no. L'única qüestió és si el govern mundial s'aconseguirà mitjançant la conquesta o el consens.Paul Warburg, fundador de la Reserva Federal, el 1913
Sentim a parlar aquests dies de la necessària Refundació del Liberalisme Econòmic, del final del lliure mercat, de la necessitat que els Estats intervinguin a l'economia i de cert "socialisme" financer. Quina gran hipocresia! Mai hi ha hagut lliure mercat, ni s'ha aplicat mai el liberalisme: hi ha hagut només intervencionisme pur i dur, econòmic, polític i militar, en favor de les corporacions petroleres i els principals lobbies de poder. Tan els EUA com els seus aliats han mantingut restrictives polítiques econòmiques a casa seva mentre venien el lliure mercat pel món, de la mateixa manera que l'esglèsia ha venut durant segles el cristianisme de la humiltat per al poble i les colònies, mentre practicava el catolicisme de la opulència als barris rics de la metròpoli. Han intervingut amb molt poca subtilesa, de manera obscena la majoria de les vegades, a tots els racons del planeta. El liberalisme com a teoria econòmica res té a veure amb l'agressiva política dels estats capitalistes, protectors de la banca i les corporacions.
I doncs? Què és el que està passant ara? Doncs que el lliure mercat ja no és una mentida interessant per als usurers que governen el món. Paradoxalment, el lliure mercat que ha predicat durant anys l'eix d'interessos New York-Londres-Tel Aviv ja no els reporta beneficis, perquè si veritablement s'aixequessin els arancels al lliure comerç, la Xina coparia tots els mercats en un tres i no res amb els preus més competitius. Dit d'una altra manera, després de tot, si donessim la raó als defensors del liberalisme econòmic i apliquessim mesures liberalitzadores de l'economia de veritat, els EUA s'enfonsarien com un vaixell antic i foradat.
El principal problema que tenen davant els EUA és el deute exterior. En poques paraules, els EUA estan hipotecats; però no només els ciutadans i les empreses, també l'Estat. La morositat de l'Estat ha arribat a una situació insostenible, en part, per la impossible escalada militar dels governs Bush-Brown-Ólmert, en part, per la naturalesa mateixa de l'intervencionisme constant que realitzen en favor de les seves multinacionals. Els EUA porten dècades comprant a la Xina i el món més del que li venen i, en conseqüència, estan endeutats fins el coll. D'altra banda, la debilitat històrica del dòlar s'ha vist accentuada en els darrers anys pel fet que alguns dels principals països productors de petroli han començat a vendre el cru en Euros. Així mateix, l'estratègia de control de l'Orient Mitjà no s'ha desenvolupat segons els plans previstos ni a l'Iraq, ni a l'Iran, ni a Palestina, ni a cap de les ex-repúbliques soviètiques en les que han intervingut militar o políticament, per la qual cosa, el subministrament energètic està amenaçat i s'imposa passar a una nova fase de desenvolupament imperialista.
Quina és la solució a l'enorme deute dels EUA? Senzillament, no pagar. I com poden fer-ho per no pagar? A l'igual que fan les empreses, declarant-se en fallida.
El govern Bush podria portar anys gestant la mort del dòlar i la mateixa refundació de l'Estat d'esquena als seus ciutadans. L'operació és senzilla: degut a la crisi el dòlar es devaluarà fins a no valdre res i el deute s'anularà de manera unilateral. Així de senzill. Les conseqüències per a l'economia mundial serien tan grans que ningú no podria replicar la força dels esdeveniments. Quan la situació hagués arribat al seu límit, una nova moneda podria venir a remplaçar el dòlar i una nova Unió Econòmica als EUA: l'Amero de la Unió d'Amèrica del Nord (que inclouria els actuals EUA, Canadà i Mèxic). Aquest procés deixaria en la misèria absoluta a la major part de la classe mitjana i treballadora i faria possible la introducció de mesures més agressives de control social. En aquest sentit, es prepararien ja les tropes per abandonar l'Iraq i prendre posicions davant l'adveniment immediat d'una fractura social interna que s'haurà de reprimir. Aquesta nova teoria de la conspiració ha anat guanyant força les darreres setmanes a través de Internet.
Sense aferrar-nos a la veracitat dels fets, no hi ha dubte que la teoria s'inspira en una realitat evident: els plans del govern Bush per estrényer els llaços econòmics amb els seus veïns immediats. El procés forma part d'un projecte polític que s'inicia l'1 de gener de 1994 amb la signatura del Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord que té per objectiu la creació d'una àrea econòmica conjunta similar a la Unió Europea. Els mitjans de comunicació mantenen un silenci total sobre aquesta qüestió. Alguns periodistes que han gosat mencionar el projecte han estat censurats i defenestrats.
Sense cap mena de dubte, l'essència del nou ordre que pretenen impulsar és la fase darrera natural del capitalisme, que, tal com va dir Marx fa gairebé dos segles, tendeix al monopoli i utilitza totes les eines al seu abast: principalment la maquinària estatal. Comença a perfilar-se el pla de salvació del capital-liberalisme, que no és altra que el capital-feixisme: un control total dels ciutadans per part d'una maquinària estatal supranacional (la Unió Europea, la Unió Nordamericana?), estretament vinculades a corporacions monopolístiques i amb polítiques obscenament intervencionistes.
Etiquetes de comentaris: Capitalisme, Crisi, EUA, Política
El capitalisme és una estafa, la crisi és un xantatge
Quan prestessis diners a un del meu poble, al pobre que està amb tu, no et portarás amb ell com llogrer, ni li imposaràs usura.Èxode 22:25
Durant molt segles, l'esglèsia catòlica va condemnar com a pecat la usura, perquè així ho fa obertament Jesús, protagonista dels quatre evangelis ortodoxos. El fet de deixar diners a canvi de que siguin retornats amb un interès afegit, era considerat un enriquiment innoble, descrita com un abús, va ser condemnada específicament pels Concilis de Nicea (any 325), de Cartago (345), Aix (789), Letran (1179) i Lió (1274). El Concili de Viena, el 1311, va imposar l'excomunió de qualsevol governant que legalitzés la usura en el seu territori. L'esglèsia Catòlica va definir la usura com "el lucre o interès que es pretén obtenir per l'ús d'una cosa fungible, infructífera, sense treball, cost, ni perill de cap mena". El papa Benedicte XIV va definir-la el 1745 com "el pecat de pretendre rebre en virtut i raó del préstec més d'allò del que s'ha donat". Amb rigorositat, no serà fins als anys 30 del segle XX que l'esglèsia culminarà el seu procés de despenalització de la usura. De fet, també és errònia la visió tradicional de que el judaisme era com a religió molt més oberta que l'Esglèsia Catòlica en aquest sentit: l'Antic Testament està farcit de condemnes a la usura que es poden llegir a Èxode, 22, 25; Levític, 25, 35-37; Deuteronomi, 23, 20 o Lucas 6, 35.La usura segueix sent menyspreable, abús, mofa i escarni cruel del privilegiat sobre el desposseït, un robatori amb agreujants de coacció violenta, lluny de tota cosa que pugui anomenar-se ètica i molt difícil de justificar al costat de qualsevol ideologia o moral mínimament humanista. Que el sistema capitalista que empresona avui el món tingui com a base la usura, és només una mostra de la gran involució mental que ha estat capaç de fer-nos el consumisme. La usura és el mateix cor podrit del sistema, el crèdit és l'essència de l'esclavitud moderna, l'interès és la principal amenaça de la civilització.
Els qui defensen la usura mencionen sempre el risc del prestador a que li sigui retornat, però qualsevol nen és capaç d'adonar-se que el fet d'afegir interès a qualsevol crèdit no disminueix el risc que una persona no pugui retornar-lo, sinó que, en tot cas, l'augmenta. És la mateixa mentira antiga que utilitzen els empresaris quan ens ploren dels riscos que comporta la seva activitat i, mentrestant, amb actitud repugnant es desentenen de la seguretat dels obrers que moren diàriament i emmalalteixen en els seus llocs de treball. Un no s'adona fins on és capaç d'arribar el deliri del liberalisme econòmic fins que no comprèn de manera clara que és ridícul justificar l'interès i la usura per l'existència de la inflació, perquè és precisament l'interès el que genera la inflació, el constant creixement de la tassa de benefici, el lucre inesgotable, o com s'ha dit sempre: la plusvàlua.
Al cap i a la fi, el capitalisme és això: una estafa generalitzada. Un despòtic enginy on cada engranatge és un deute, la deshumanitzada maquinària del robatori i la mentida, un pervers sistema esclavista que ens converteix a tots en miserables còmplices del benefici, un verí que ens corromp des de la infància i que contamina tòxicament tots els aspectes de les nostres vides. L'estafa és constant i en tots els àmbits, ens estafen en el treball, esclavitzant-nos per un salari, ens estafen al mercat, en el consum d'una manera insultant, amb publicitat enganyosa i descarada, amb envasos que emmascaren el contingut dels productes que comprem, amb un bombardeig ininterromput d'ofertes comercials que viola els nostres drets humans, assetjant-nos fins a casa nostra amb trucades a totes hores, desproveïts de tot dret a la intimitat, armats d'una brutal impunitat que sobrepassa les tristes lleis dels inútils governs (la llei de protecció de dades, la de seguretat en el treball,... són veritable paper mullat o les principals empreses d'aquest país delinqueixen obertament a la llum del dia?). Els usurers, aquesta subespècie de paràsits psicòtics sense capacitat d'empatia... Són veritablement perversos en intencions i maneres. Despòtics i ploramiques, liberals o socialfeixistes en funció dels fluxos. La solució a la crisi provocada pel lliure mercat és per a ells més lliure mercat! La solució als problemes que originat la privatització de les empreses públiques, és per a ells privatitzar les que encara no són privades! La solució als problemes que ha creat el descontrol de les empreses privades, és per a ells que hi hagi més control, però per part d'empreses privades! Sense cap mena de vergonya, ens conviden a suicidar-nos per a al seu benefici!
La crisi. La crisi és només l'última volta del cicle de l'estafa capitalista. La crisi és el xantatge perfecte, un monstre incontrolable que es deixa notar a tot arreu en forma d'escassetat i misèria. La fase darrera d'acumulació de capital que comença amb la propietat privada i que s'estén a través de la usura. La crisi és la mentida que mata generacions, el símptoma cíclic d'una malaltia anomenada capitalisme. La crisi és la il·lusió col·lectiva i conduïda que permet als empresaris augmentar l'atur i la pobresa per tal d'assegurar mà d'obra barata. La crisi és la ficció televisada que permet al poder financer consolidar encara més el seu poder hegemònic, el seu monopoli absolut sobre la humanitat. La crisi evidencia el veritable fonament de la nostra societat contemporània: una guerra a mort entre els treballadors i la classe financera. Els treballadors, tot de sobte, ens adonem amb cruesa de la nostra condició d'esclaus. Som colpejats amb violència per una maquinària terrorífica de deutes, atur, problemes administratius i burocràtics que evidencien que tot allò que havíem volgut creure per comoditat és fals i que la nostra existència física es troba en si mateixa amenaçada. I aquesta batalla, no ha fet res més que començar.
Etiquetes de comentaris: Capitalisme, Crisi, Història, Política, Religió
Barack Hussein o Obama sin Laden
Els dos candidats a la presidència dels EUA són representants dels poders fàctics i les corporacions multinacionals de sempre, però no és intel·ligent de dir que hagués estat igual que guanyés McCain. Entre els dos valors hi ha matisos importants de destacar. No hi ha dubte que simbòlicament l'efecte psicològic que suposa que un negre, de segon nom Hussein i orígen kenià, sigui el nou director d'operacions de la Casa Blanca, no és una cosa que haguem pogut valorar encara com es mereix. El temps ens haurà de dir si el "canvi" que demanen els votants d'Obama veurà recompensat el gran suport que ha rebut.No obstant això, algunes consideracions són evidents, però no menys necessàries. Per primera vegada des de fa molts anys, el nou President dels EUA sembla una persona intel·ligent, que sap transmetre una imatge i un discurs molt apartat de l'habitual no-pensament neocon de l'era Bush al que estem habituats. Per primera vegada des dels anys 60 els carrers de les principals ciutats nordamericanes s'han omplert de persones per motius polítics. Per primera vegada, un candidat ha arribat al poder amb el compromís d'acabar amb el bloqueig a Cuba i de revisar les polítiques unilaterals que han caracteritzat a nivell internacional els EUA. Per primera vegada ha arribat a la Presidència un polític parlant de Seguretat Social, avortament, pau, polítiques públiques i control econòmic. Són un bon grapat de sacsejades a la tan arrelada concepció conservadora del món dels nordamericans.
Alguna cosa ha canviat. Però, és Obama un simple actor simpàtic del capitalisme preparat per a fer de calçador de polítiques keynesianes i mostrar una cara més amable però igualment tòxica de les relacions dels EUA al món? O és realment l'home intel·ligent que ens intenten convéncer que és, decidit a passar a la història com l'home que va portar la raó al govern dels EUA, per sobre del KKK, l'Associació Nacional del Rifle i la resta d'institucions de la més recalcitrant societat consumista? No ho podem saber, encara. Cal estar a l'aguait. L'única cosa de què podem alegrar-nos és que la victòria d'Obama evidencia la derrota moral i és simptoma de la derrota econòmica i militar del capitalisme salvatge promogut pels seus antecesors. La derrota dels Republicans no és una victòria dels demòcrates, sinó una petita victòria de la resistència internacional a l'imperialisme ianqui.
Congratulem-nos, germans!
Bush ha mort, visca Hugo Chávez!
No hi ha drets sense exercir-los
Els comunistes catalans arrosseguen la qüestió nacional amb una incomoditat massa confortable. Només cal fixar-se en la deixadesa amb la que els partits d'extrema esquerra (excepte els de l'àmbit històric del PSAN-MDT-CUP) tracten la Diada Nacional de Catalunya. Una mirada ràpida als mitjans evidencia que, per als comunistes catalans, la Diada Nacional és poca cosa més que una pantomina folclòrica que s'accepta amb resignació.El poble que n'esclavitza un altre forja les seves pròpies cadenesKarl marx
La qüestió nacional sempre ha estat un tema espinós i motiu de grans divergències entre persones molt pròximes ideològicament en moltes altres qüestions. No hi ha dubte que el nacionalisme a Europa va néixer acompanyat dels més inefables dèspotes de l'Antic Règim. Ningú discutirà que el nacionalisme, el sentiment de pertinença de les persones a un territori i la seva cultura, ha estat utilitzat durant tota la història per les oligarquies per a enfrontar els pobles i les classes treballadores entre elles i per a esquitllar la veritable arrel dels problemes socials: la propietat privada.
No obstant això, aquesta crítica socialista o humanista del nacionalisme en nom de l'internacionalisme, és també un parany ideològic molt sofisticat i antic. Recordo el debat amb un anarcosindicalista que negava tota existència de les nacions. Després de moltes paraules acalorades, algú va fer la següent reflexió: "A quina nació us referiu doncs quan us anomeneu Confederació Nacional del Treball?" És d'aquesta manera que vam posar-nos a parlar sobre la veritable essència del debat sobre la qüestió nacional: la transformació social que perseguim com a revolucionaris, no es pot fer simultàniament a tot arreu, és per això que ens cal delimitar, a l'hora de fer acció política, les fronteres dels nostres àmbits de treball. És aquí, on de manera natural, sorgeix la necessitat de la nació, una comunitat de persones, vinculades per una mateixa tradició històrica i econòmica, per una mateixa cultura i una mateixa llengua.
Per al marxisme, l'essència de la nació és evidentment econòmica: distingeix unes comunitats històriques diferenciades per un determinat medi natural on es desenvolupen, que donen lloc a un sistema económic particular i a uns trets culturals clarament distingibles. El mateix Marx va teoritzar que era natural i lògic que les organitzacions comunistes responguessin a estructures nacionals. És per això que els Partits Comunistes són de Cuba, de Catalunya o d'Irlanda; i no d'Europa, de les muntanyes, del gremi de sabaters o de qualsevol altra cosa. La nació és l'element natural, històric, que delimita l'àmbit d'actuació de les organitzacions comunistes. Cal tenir-ho molt present, més que mai en aquest món globalitzat.
L'aplicació d'aquesta teoria ha donat lloc a multitud de conflictes, bàsicament perquè les fronteres dels Estats Burgesos no responen a fronteres nacionals sinó que són el resultat de segles de conquesta i d'imperialisme. Hi ha qui diu que els nacionalismes són dolents i posa d'exemple l'Alemanya Nazi, el patriotisme nord-americà o l'espanyolisme caspós de la COPE. Però no se n'adon que no es tracta de nacionalisme, sinó d'imperialisme, és a dir, del sentiment nacionalista utlitzat per unes oligarquies per a l'expansió econòmica. És per això que l'esquerra, a tot arreu, tendeix a dividir-se entre nacionalistes i antinacionalistes, molt sovint, en funció de si es tracta de persones educades en una nació sense Estat o en un Estat de tradició imperial. Són nacionalistes majoritàriament els progressistes de Catalunya, Euskadi, Cuba, Vietnam, Bolivia, Veneçuela o Xil·le, perquè la seva lluita ha estat sempre contra una burgesia local aliada amb un Estat Imperial. Són antinacionalistes els progressistes d'Espanya, França, Anglaterra o Alemanya, perquè són països hereus d'una tradició imperial on nació sona a "Todo por la Patria".
La literatura marxista és molt profusa en aquest sentit. Lenin va prestar gran atenció a aquest tema en l'execució de la teoria revolucionària i el mateix Stalin és autor d'un dels més importants llibres de capçalera sobre la Qüestió Nacional. El dret a autodeterminació dels pobles ha estat assumit de manera teòrica per la major part dels socialistes i dels comunistes, una altra cosa és que aquesta acceptació teòrica es deixa a la pràctica en un segon terme per considerar-lo un problema secundari. De manera alarmant, la posició dels comunistes catalans en matèria nacional s'acostuma a resoldre amb el tòpic diplomàtic "nosaltres estem a favor del dret a l'autodeterminació". Com si estar a favor d'un dret signifiqués alguna cosa, l'important d'un dret és exercir-lo i exercir-lo és molt més que dir que hi estem a favor.
I no val allò de dir que no es tracta d'un tema prioritari per a les classes populars. Sembla que ningú no s'hagi enterat que les dos manifestacions més massives de tota la història de Catalunya (i de part de l'estranger) han estat en defensa de la nació catalana i del seu dret a l'autodeterminació. Cal encarar amb valentia la qüestió nacional i això significa radicalitzar les nostres posicions sobre el dret a l'autodeterminació i estar a l'avantguarda del moviment popular i no darrera d'ell amb complexe del nostre accent. Si alguna cosa va fer bé el PSUC va ser el seu paper integrador durant la transició. La seva defensa del catalanisme progressista, del nacionalisme entès com un sentiment ciutadà i integrador, no excloent, la intenten capitalitzar com un llegat des d'ERC fins al PSC, tothom, excepte els comunistes.
La veritable solidaritat entre els pobles rau en el reconeixement i l'exercici del dret a l'autodeterminació. No podem ser internacionalistes si primer no hem entès què significa nació, fins que no haguem resolt el debat sobre el nostre àmbit d'actuació. Ser internacionalistes no pot voler dir que siguem còmplices per passiva de l'Imperialisme Espanyol, deixant de banda el tema per a un altre dia, per no molestar a algú massa susceptible. Ser internacionalistes no pot voler dir limitar-se a aixecar la bandera blanca i deixar que segueixin onejant al vent les banderes dels Estats Burgesos i Imperials, sinó unir la bandera de la nostra nació a la bandera roja de l'internacionalisme mundial. Ser internacionalistes no pot voler dir que debatim encara sobre en quin idioma es redactarà una revista o una pàgina web. És que no sabem que els principals interessats en la desaparició de les lluites nacionals són els qui ens volen imposar el liberalisme més salvatge i l'imperi de les multinacionals, una humanitat uniforme de consumidors lobotomitzats que parlen anglès? És que ens hem oblidat que els nostres partits, organitzacions, sindicats, es diuen "de Catalunya" per alguna cosa?
Etiquetes de comentaris: Comunisme, Qüestió Nacional
Ecos del socialisme
Aquell que filosofa és com un mirall que reflexa els objectes que no pot veure, com una caverna que torna l'eco de les veus que no sentGibran Khalil Gibran, poeta libanès
Da voces al lobo y te responderá el ecoRefrany castellà
Moltes vegades a la vida, als gossos ferals ens diuen radicals. La major part dels qui utilitzen aquest adjectiu ho fan de manera pejorativa i desconeixen el veritable significat del terme. S'ha convertit en una cosa massa habitual que les paraules perdin el seu sentit en boca dels xerramecs i els demagogs que habiten en aquesta gàbia anomenada televisió i contaminen les nostres ments de podridura intel·lectual. En realitat, qui utilitzi un diccionari qualsevol comprovarà que radical designa allò "pertanyent a l'arrel", és a dir, que el pensament radical és aquell que analitza els fets des del seu fonament per poder corregir verdaderament el que es pretén corregir, que en el nostre cas és una societat injusta des de la seva base. El contrari a radical és superficial, no moderat. Els imperis han estat molt hàbils en això de transformar el verdader significat de les paraules. Que li preguntin a Roma i al cristianisme. La cosa més trista és comprovar com mitjançant l'art "goebbelià" de mentir repetidament fins a l'avorriment, han aconseguit que la gent utilitzi com insult el nom dels principals moviments filosòfics d'alliberament de la història. És el cas dels cínics, els maniqueus o els comunistes.
Succeeix una cosa semblant amb la paraula socialisme. A vegades sembla que ja no ningú recorda que el socialisme és el sistema econòmic i polític basat en la propietat democràtica dels mitjans de producció. Fa la sensació que els dirigents polítics siguin com els futbolistes professionals, que vesteixen samarretes que no senten seves; que siguin hipòcrites (del grec "actor"), sofistes, il·lusionistes, simples intèrprets d'un paper escrit prèviament, gestors simpàtics d'un capitalisme despietat. Veiem diàriament a polítics que es diuen socialistes defensant amb totes les armes posicions que avergonyirien als liberals de l'antiguitat. Assistim impàvids a un atropellament constant del significat de les paraules i no volem veure com és aquesta la part més important de la lluita que duem a terme diàriament, molt més important que tota la paroleria d'aquests suposats líders de la pseudo-esquerra post-moderna que tant ens deceben, més important que els temes que es debaten al parlament, al qual haurien de canviar el nom pel de "xerrament".
En conseqüència, és cert, els gossos ferals som radicals i no ens sentim còmodes amb l'etiqueta de socialistes, necessitem afegir a això alguna cosa més: socialistes radicals, socialistes revolucionaris, científics, comunistes... Som radicals perquè volem anar fins a l'arrel del problema, que és la propietat privada dels mitjans de producció; senzillament perquè sabem que es tracta del principal escull per poder desenvolupar un sistema econòmic racional que permeti la igualtat d'oportunitats entre els éssers humans i que no acabi esgotant els recursos naturals del nostre ecosistema terra. Som revolucionaris (del llatí "revolutio", canvi ràpid i profund) simplement perquè som conscients que els privilegiats utilitzen tot el seu poder (econòmic, cultural, mediàtic, religiós, militar,...) per mantenir els seus privilegis i que no tenen escrúpols per matar-nos a tots si arriben a considerar-ho necessari. Som socialistes científics (del llatí "scientia", coneixement) perquè pensem que és la millor manera de governar el món i sobreviure com a espècie, molt millor que l'esperit de lucre, l 'ambició il·limitada o l'acaparament irracional de béns i de riqueses, molt millor que l'individualisme impossible, la utopia anarquista o el sense govern espontani. Som socialistes comunistes perquè la història ens ha ensenyat que no es pot canviar l'ordre capitalista mitjançant les institucions creades per gestionar el capitalisme, que cal crear unes noves eines de govern, més democràtiques, més assembleàries, més participatives, un contra-poder que substitueixi el poder dels bancs i les multinacionals, un poder del poble sense intermediaris.
Al nostre país, Catalunya, per descomptat, però també a tot Europa, l'esquerra s'ha convertit en una qüestió d'imatge, en un gest, en una actitud inconseqüent, descompromesa, condescendent. Tants anys de social-democràcia no han demostrat ja la seva incapacitat per canviar un sol àpex de les estructures de poder del capitalisme? No hem presenciat, en rigorós directe televisiu, suficients vegades com els presumptes socialistes promovien obertament la propietat privada, defensaven l'explotació dels treballadors o justificaven l'atropellament dels més fonamentals dels drets humans? Deixar que aquesta gent se segueixi arrogant l'herència del socialisme, no és permetre l'ultratge de milions de persones que al llarg de la història han donat la seva vida pels valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat?
Els altres partits socialistes són majoritàriament lamentables xiringuitos, clubs nostàlgics, negocis poc rendibles d'unes minories que venen somnis antics a persones noves o que reinventen constantment les paraules fins a l'absurd per cridar l'atenció. És el cas dels eco-socialistes. El socialisme és en ells només un eco feble i somort que ressona agònicament en alguns discursos a porta tancada. Són per a la societat, com la veu llunyana d'una consciència beneita i infantil, com l'anècdota que serveix de moral al final del conte, s'han convertit en els bonassos del sistema, innocents cumbaiàs que dibuixen el Che Guevara amb una guitarra on el comandant portava una metralleta. Bones persones que pensen que la revolució es refereix a les rodes de les bicicletes. Els seus plantejaments han estat sobrepassats per l'esquerra, per liberals demòcrates nord-americans com Al Gore. S'han convertit en socialdemòcrates naturalistes de classe mitjana, una espècie de lobbie de consumidors de productes biològics i iogurts. Han oblidat que les paraules ecologia i economia tenen un evident origen comú, del grec oikós (casa), lògia (estudi, disciplina) i nomos (llei, administració): economia, administració de la casa; ecologia, estudi de la casa, és a dir, del casa comuna, el món.
L'eco-socialisme va morir ideològicament abans d'arribar a la majoria d'edat amb aquella famosa frase de la campanya electoral de Bill Clinton el 1992: "L'Economia, estúpid!". L'anàlisi marxista de la història va definir i va vaticinar la destrucció del medi ambient fa ja molts segles, davant l'evidència que el sistema de producció capitalista devastava i esgotava els recursos naturals que explotava per produir la seva inesgotable demanda de béns de consum innecessaris. L'esquerra no pot seguir rondant als votants amb discursos de col·legials, s'imposa una seriosa reflexió sobre l'essència del nostre projecte de societat, sobre els nostres valors ètics i sobre els errors d'anàlisis que s'han comès en el passat. Sentim parlar de reorganització de l'esquerra i als militants de base ens sembla l'eco d'un passat que es repeteix com l'all. S'ha acabat el temps de les superficialitats, és moment de ser radicals. No necessitem noves teories per explicar el que passa al nostre voltant, és un conte tan vell que fins a sembla ridícul que haguem caigut en un debat tan estèril. Quan parlem d'esquerra, de què parlem sinó dels comunistes? Potser queda algun socialista o algun obrer a la socialdemocràcia? Potser queda algú amb ganes de canviar les coses a l'eco-socialisme? Siguem sincers d'una vegada: no hem caigut tots en una socialdemocràcia complaent i institucionalista que res té a veure amb el que defensem? No ens hem convertit en uns socialistes domesticats?
Etiquetes de comentaris: Comunisme, Eco-Socialisme, Política
Gossos súbdits o ferals ciutadans
El poble: I de quin treball viviu en la nostra societat?
La classe privilegiada: Nosaltres no hem nascut per treballar.
El poble: Com heu adquirit tantes riqueses?
La classe privilegiada: Prenent la cura de governar-vos.
El poble: Què dieu? Nosaltres ens fatiguem, i vosaltres gaudiu? Nosaltres produïm, i vosaltres dissipeu? Les riqueses provenen de nosaltres, però vosaltres les absorbiu. I a això ho anomeneu governar? Classe privilegiada, cos diferent que no sou el poble, formeu la vostra nació separada i veurem com subsistireu?"Volney, Les Ruïnes e la Palmira
El poble estem desencantats de la política, estem cansats de la democràcia, hem perdut la fe en els líders. Perquè aquesta política poc o res té a veure amb el govern de la polis, és a dir de la ciutat-món que habitem tots. Perquè aquesta democràcia despòtica és govern del poble però sense el poble, una comèdia de màscares on els bancs i els usurers difonen la seva paròdia grotesca del progrés i ens arrosseguen als seus cicles patològics d'eufòria i depressió maníaca. Perquè els líders són vulgars actors d'una farsa delirant i saltimbanqui, professionals de la retòrica i el sofisme xerramec, sofisticats artistes de la demagògia barata, això és: de l'adulació del poble. Però no podem caminar cap al passat, ni podem conformar-nos amb l'oblit. El present és una construcció constant que es desplega amb nosaltres, amb els nostres actes. Nosaltres som importants, fonamentals, essencials. Perquè tenim sobre nosaltres el pes aclaparador de molts segles d'història i experiència, de molts centenars, milers, milions d'aquells que ens van precedir. Perquè som responsables d'un llegat que hem de cultivar per a les generacions futures. Perquè és el nostre instint, la nostra condició, el nostre fonament, el nostre principi, el nostre fi. Ningú va dir que fora fàcil, per a alguns va ser i segueix sent massa difícil, dur, penós i amarg. Però és inútil veure-ho com una condemna i intentar esquivar la nostra responsabilitat; no és sinó postergar per més endavant la qüestió, que ara ens vulguem conformar amb aquesta rèplica tan rude de la vida, la societat i les relacions humanes, sense cap misticisme més que el que es pot comprar en una tenda esotèrica o en alguna secta legal. Tots sabem que tot és mentida. Senzillament convivim amb això, cadascú a la seva manera i més o menys bé segons les nostres possibilitats. Enganyar-se, dient-nos que el nostre esforç per encaixar en el ramat serà recompensat, que la nostra societat reconeix el mèrit i que el pas del temps ens lliurarà dels nostres mals, és no voler veure que la nostra societat recompensa únicament l'estafa, l'engany, la calúmnia i la submissió, i que un sistema de vida basat en el lucre irracional només ens pot portar a on anem: a la nostra pròpia destrucció. Tampoc no és útil ser només d'esquerres ja, progressistes, socialistes o el que ens definim, si aquestes paraules no signifiquen alguna cosa més que pertànyer a un club, tenir una preferència de consum o un gust condescendent per quedar bé i no ser desagradable en l'oci social que ens deparen els lluminosos parcs temàtics. És molt més útil i menys arriscat ser una mica més valents, de la mateixa manera que ho van ser els nostres avis i defensar el que és nostre fins amb les urpes. I el que és nostre és una vida verdadera, de llops, de guerrers, d'herois i llegendes, de mites antics que arrelen en les profunditats de la terra i de la història, de fundacions de ciutats i enlluernadors descobriments, de grans homes i dones que van ser com llums al mig de la tenebra, tantes vegades que l'avarícia d'alguns ens ha portat a tots a la guerra.
Però ens diuen sempre que no siguem autèntics, que és millor deixar-se portar per aquesta actitud condescendent i còmoda de la corrent que sona constantment com una simfonia d'anuncis i reclams, com una incitació a l'orgia dels plaers terrenals que ens estan vedats per la nostra condició. És molt més útil recordar allò que ens ha obert el camí fins ara, prendre consciència, ser conseqüents. Hem de ser llops per tornar a sobreviure, perquè la vida de gossos domèstics ens està matant. I els nous llops, aquests gossos ferals en els que ens convertim sense adonar-nos, renunciem al confortable luxe dels matalassos suaus per ser lliures, això és: amos i responsables dels nostres propis actes. Els gossos ferals no podem conformar-nos amb seguir sent súbdits d'un regne ignorant i grotesc, desitgem exercir el nostre dret a ser ciutadans d'una república de la intel·ligència i estem disposats a ser conseqüents amb els nostres desitjos, fins a les últimes conseqüències. Ja no en tenim prou amb poder expressar la nostra opinió del món, nosaltres som el món i volem governar-lo nosaltres mateixos. Sovint, els altres gossos ens ridiculitzen i ens diuen mediocres.
Però nosaltres no podem ser mediocres; aquest és un vici privilegi dels burgesos. La mediocritat és només la vergonya hipòcrita del burgès. És un teatral complexe de culpa de tradició judeocristiana, portat al ridícul per aquest deliri de societat del consum. La mediocritat és la vergonya burgesa d'una vida parasitària i encapsulada, oposada a la vida real dels qui verdaderament fan girar el món: nosaltres. Nosaltres som els verdaders protagonistes d'aquesta representació històrica que anomenem humanitat. Som nosaltres els déus immortals, els herois llegendaris, sense nom. Som els supervivents eterns als quals veneraran en el futur nostres descendents com a ancestres. Però ho som sense nom ni cognoms, no com a individus, sinó com un ser permanent que recorre el temps i l'espai buscant la llum, no com a persones, sinó com a poble.
Etiquetes de comentaris: Cinisme, Ciutadania, Història
Príncep dels pobres, llum de l'antiguitat
És correcte que vosaltres, Kalames, dubteu, vacil·leu... No accepteu el que ha estat adquirit a força de sentir-ho repetidament; ni el que la tradició diu, ni el rumor, ni allò que està a les escriptures, ni el que se suposa que és cert, ni el que diuen els axiomes, ni els raonaments enganyosament brillants, ni perquè tingueu propensió cap a una idea que provingui del passat, ni el que depèn de l'aparent capacitat dels altres, ni perquè penseu: 'el monjo és el nostre mestre...'
Sidharta Gautama
Molt abans que Sòcrates reconegués la seva ignorància, va viure entre els Sakas de la vall de l'Himàlaia un príncep anomenat Sidharta Gautama. El seu pare, Suddhoana, era rei entre les tribus guerreres escites a qui els camperols conquistats pagaven tributs. La seva mare, la reina Maia, va morir en donar a llum sota un arbre. Un savi braman, el lector de núvols Asita, va profetitzar que Sidharta arribaria a ser un gran governant o un mestre espiritual. El seu pare, disgustat per un presagi que no el satisfeia, ja que temia veure al seu fill massa arrambat a qüestions espirituals, va decidir educar-lo allunyat de tots els mals que ataquen als homes, proporcionant-li una infància luxosa i desmesurada, saciant tots els seus plaers benèvolament, i va ser educat en l'exquisidesa i l'abundància, sense tenir mai cap visió de la pobresa, la malaltia, la vellesa o la mort. Esperava aquell pare que aquesta educació allunyaria al seu fill de qüestions místiques poc pràctiques per al govern d'un clan de guerrers. En créixer, Gautama va sentir emergir en el seu pit el desig de veure el que hi havia més enllà del gegantí jardí on vivia, més enllà dels murs del palau, i Suddhoana va accedir, però va manar al seu exèrcit netejar de pobresa i lletgesa el camí que hauria de seguir el seguici principesc. Però no va poder evitar el que va succeir després, quan Gautama, en veure per primera vegada, les cares de la vellesa, la ferida i la malaltia en els homes i les dones del carrer que s'abalançaven al pas de la comitiva real, va sentir caure sobre ell el pes terrible de la vida i es va adonar de la seva condició humana, condemnada al sofriment inevitable i la mort.El jove feliç es va tornar taciturn, la seva vida de plaer es va enfosquir per l'angoixa, es va introduir en ell una consternació somorta que l'asfixiava com una llarga agonia. Com ningú podia viure en pau essent aquests els mals que ens depara l'existència? No ja el desamor o la pobresa, senzillament la vida mateixa era un camí que conduïa ineludiblement al sofriment. Sidharta va abandonar la llar, al seu pare, a la seva dona, va deixar el palau per trobar respostes i va caminar com els monjos anacoretes que vivien ascèticament i es lliuraven al sofriment a la recerca de la pau interior. Es va dedicar completament a la meditació i es va instruir en ella amb diferents mestres. Però no va trobar el que desitjava en cap de les tècniques que li van ser ensenyades. Va arribar un dia al costat d'una figuera, un arbre sagrat per als escites, i es va asseure sota la seva ombra. Va deixar de moure's, de dormir, de menjar, de beure i es va limitar a respirar. Es va sumir durant dies en el seu més fondo i tenebrós dolor, en el racó més íntim de les seves pors més obscures, allà on ningú óssa entrar perquè s'està massa prop de la mort. I quan ja no sentia, ni veia, ni sentia el món exterior, i es trobava tancat completament en si mateix, una gota de rosada va venir a despertar-lo i va sentir de lluny un mestre que ensenyava a tensar les cordes d'una cítara a un deixeble i li deia: "si la corda està massa fluixa, no sonarà, si està massa tensa, es trencarà".
Llavors Sidharta va sentir com l'aire que expiraven els seus pulmons dibuixava un somriure als seus llavis i es va adonar de les quatre veritats: que el sofriment és inherent a la vida, que l'origen del sofriment és el desig, que el sofriment pot ser extingit, que el camí per a conseguir-ho és el camí del mig, com la corda afinada que vibra en perfecta harmonia. Havia deixat endarrere al seu jo i ara el mirava amb la sorpresa de la llunyania. Sabia que no es reencarnaria, que havia trencat per sempre la cadena de vida a la qual estava sotmès, que era verdaderament lliure, perquè havia oblidat tots els seus desitjos, perquè ja no desitjava, ja no frisava per caminar més enllà, respirar era suficient plaer. I allà, assegut sota la figuera, Sidharta va començar a parlar als qui s'acostaven i els va mostrar la seva revelació. Va ser honrat com un savi i sol·licitat com a jutge en les disputes. Molts el van anomenar l'il·luminat, el guia; altres el van considerar la reencarnació mateixa del déu Vishnú. Però Sidharta va parlar als qui escoltaven i els va dir que per a deixar endarrere el dolor, miressin sense perjudicis, que renunciessin a mentir, que renunciessin a calumniar, que renunciessin a parlar per parlar, que renunciessin a destruir la vida o a guanyar-se la vida fent mal als altres, que renunciessin a desitjar, que gaudissin de la vida però amb mesura, que se centressin en els seus actes i en sintonizarlos amb la naturalesa de la manera més humil possible, que s'esforcessin a ser conscients, pensants, comprenedors de la vida i de les forces del desig i la mort a les quals està sotmesa, que prestessin més atenció als seus propis sentits perquè només ells eren confiables.
Aquest va ser el Buda. El Buda ja no va vestir riques sedes ni va usar rellotges d'or. El Buda no va buscar ser sobirà d'un estat fictici. El Buda no va combatre al seu propi poble aliant-se amb un llunyà Imperi. El Buda no va dir mai que el món estigués ple de déus, esperits i ánimes externes a nosaltres mateixos. El Buda no va defensar religions, supersticions, ni tradicions. El Buda no només va negar la reencarnació sinó que va deixar de reencarnar-se per a sempre. Mai es va allotjar en hotels. Mai no va estar al Tibet.
El gos Diògenes i l'home de Plató
Els homes disputen sobre el cavar i el reguitnar, però no ho fan sobre el ser bons i honestos.Diògenes, el cínic
De tots els cínics haguts a la història, el més cèlebre fou Diògenes de Sínop, ciutat situada al nord-est de la la península d'Anatòlia, l'actual Turquia. Fill d'un ric banquer de la ciutat, diuen que, de jove, va ser acusat de falsificar moneda i condemnat al desterrament. "Ells em van condemnar a marxar, però jo els vaig condemnar a quedar-se", deia en referència a aquesta espinosa qüestió. Arribat a Atenes, després d'un llarg i perillós viatge, va sentir parlar a Antístenes i, admirat per la seva saviesa, va demanar-li ser acceptat com a deixeble. Com a aquest, que a ningú admetia, el va rebutjar a cops de bastó, ell va posar el cap a sota, tot dient-li: "Pega'm, no trobaràs llenya prou dura per apartar-me de tu, per tal que m'ensenyis alguna cosa". Des de llavors, com a desterrat i com a deixeble del filòsof cínic, va entregar-se a una vida frugal. Rebutjant tots els luxes i les comoditats que la resta de mortals agraïen, Diògenes s'enorgullia de no necessitar res dels homes. Les seves úniques pertinences eren una tela vella que utilitzava tan de vestit com de llençols, un farcell i un vol de fusta. El vol de fusta el va llançar un dia després de veure un nen que bevia aigua amb les mans, tot exclamant: "Fins i tot un nen em guanya en economia!". Havent estat malalt durant un temps, va proveïr-se també d'un bastó que jamai va abandonar i va viure durant molts anys dins d'una bota de fusta.
Diògenes va portar a la pràctica extrema l'ideal cínic de les ensenyances d'Antístenes, rebutjant de manera radical tot allò que considerava convencional perquè l'apartava del coneixement de la naturalesa i l'impedia actuar de manera virtuosa. A l'estiu es rebolcava per l'arena ardent de la platja, a l'hivern abraçava les estàtues cobertes de neu. Deia que s'havia d'estar previngut contra els patiments i en aquest sentit va convertir-se en un ideal de l'estoicisme. Mai va escriure cap llibre ni va pretendre deixar cap herència. Sempre va desafiar les autoritats i va negar cap legitimitat a qualsevol forma de govern que pogués adoptar-se més enllà de l'assemblearisme natural. D'una manera molt més extrema que el seu mestre Antístenes, va fer de la seva vida la seva ensenyança, rebutjant religions i supersticions, predicant obertament el seu ateisme i mofant-se de cultes i tradicionalismes. A una dona que es prostrava de genolls davant de l'estàtua d'un déu, la va reprendre: "No tens por, filla meva, que el déu vingui a col·locar-se darrera teu, ja que tot està ple de la seva presència?". D'un Pitagòric que intentava demostrar a l'audiència que recordava les seves vides passades i que deia recordar que Diògenes, en una vida anterior, havia estat moliner, se'n va mofar: "És cert! Ara recordo que tu eres l'ase que em portava el gra". A un que li deia que els iniciats en els misteris d'Eleusis gaudien de tots els béns i de totes les meravelles a l'altra vida, l'increpà: "I doncs, tu perquè no et suïcides?".
Així mateix, rebutjava totes les institucions tradicionals de la civilització hel·lènica. A Xenífanes que va inquirir-lo sobre a quina edat era millor casar-se, li va respondre: "Si s'és jove, és massa d'hora; si s'és vell, és massa tard". A algú que va preguntar-li quina hora del dia era la més convenient per a menjar, li va respondre: "Si s'és ric, quan es vol; si s'és pobre, quan es pot". Deia que, en aquesta vida, "les coses bones es venen barates i les innecessàries molt cares, ja que molt més cara és una estàtua que un bon sac de farina".
La seva vida, o el que ens ha quedat d'ella en la memòria col·lectiva, bàsicament gràcies al treball de l'historiador Diògenes Laerci, és certament un compendi d'anècdotes hilarants que formen un conjunt d'ensenyances sobre actituds ètiques i morals a través de l'humor, de manera similar a la saviesa dels idiotes emprada pel místics sufís de l'Islam. Sabem que després de conèixer Antístenes va viatjar sol per diverses ciutats gregues a inspiració del seu mestre i que va estar un temps a Esparta i a Corint. També és sabut que, després d'un viatge en vaixell que va ser abordat per pirates, va ser venut com a esclau a la mateixa Atenes de la qual havia partit feia uns anys. També hi ha testimonis de que importants membres de l'aristocràcia atenesa (es diu que el mateix Plató) van oferir pagar la seva llibertat però que ell va rebutjar-ho. Inquirit pel venedor d'esclaus sobre què sabia fer, va respondre: "Sé manar els homes". I al pregoner va dir-li: "Pregona si hi ha algú que vulgui comprar-se un amo".
Diuen que va ser venut a Xenífanes de Corint, a qui va recomanar que l'obeís en tot, i que quan aquest va recriminar-li que allò seria com si els rius corressin cap amunt, Diògenes va dir-li: "Si estant tu malalt, el teu esclau metge et manés un tractament, també li diries que allò seria córrer els rius cap amunt?". Xenífanes va nombrar-lo tutor dels seus fills i després d'un temps que va determinar el mateix Diògenes, el va alliberar de la seva condició d'esclau. Durant aquells anys, Diògenes va instruir els descendents de Xenífanes i es va convertir en un savi de renom, molt estimat per la família del corinti.
També diuen que, novament a Atenes, va prendre el costum de caminar pels carrers amb una llanterna encesa a ple dia i que, quan la gent, tota sorpresa, l'inquiria sobre el seu comportament, responia: "Busco un home". "El carrer n'és ple", li deien. "Homes, he dit; mossos si que en vaig veure a Lacedemònia". Així mateix, a un atleta que es mofava d'haver vençut els homes als Jocs Pitis, el va reprendre: "Jo he vençut els homes, tu només has vençut als esclaus".
Practicava un ascetisme extrem i vivia de les donacions caritatives que obtenia del seu enginy irrespectuós. Alguna vegada se'l veia demanant caritat a les estàtues i, preguntat sobre aquest fet, sentenciava: "M'exercito en el fracàs". En una ocasió que demanava a un avar i aquest s'excusava i deia que ja li donaria un altre dia, ell va reprendre'l: "Per a menjar et demano, no per al sepulcre". Una altra vegada que van preguntar-li perquè la gent donava més almoines als coixos, als cecs i als pobres que als filòsofs, va sentenciar: "Perquè coixos, cecs o pobres, tots tenen por de ser-ne, però de filòsofs, no". Havent vist al retòric Anaxímenes, que estava molt gras, va dir-li: "Oh Anaxímenes, per què no dones als pobres una mica de la teva panxa? Així tu t'alleugeriràs i a la resta, ens seràs útil". Al ric Cràter, que va oferir-li allotjament i mecenatge, li va respondre: "Prefereixo llepar sal a Atenes que compartir amb Cràter les taules abundants". A un ric que, per donar-li almoina, exigia que Diògenes el persuadís, aquest va contestar-li: "Si pogués persuadir-te d'alguna cosa, et persuadiria de que et suïcidessis".
Menjava, cagava i, fins i tot, es masturbava i mantenia relacions sexuals en públic, tal i com ho fan els gossos. Certa vegada que el van reprendre pel seu onanisme, exclamà: "Tant de bo, fos tan fàcil treure's la gana així, fregant-se la panxa!".
De totes les anècdotes que s'han mantingut vives sobre Diògenes, la més famosa és la que l'ha immortalitzat com aquell que va ser l'únic capaç de vèncer a Alexandre el Gran. Diuen que, estant a la platja de Corint, el va visitar Alexandre amb el seu seguici imperial. Diògenes prenia el sol i Alexandre, posant-se davant seu, va dir-li: "Sóc Alexandre, el Gran". "Jo sóc Diògenes, el Gos", li va respondre. "Demana'm el que vulguis i t'ho donaré", va dir l'home més poderós del món. "Aparta't del davant, que em tapes el sol", va reclamar-li Diògenes. Es diu que llavors, mentre marxava, Alexandre va dir a un dels seus consellers: "Si no hagués estat Alexandre, hauria volgut ser Diògenes".
El menyspreu de Diògenes per les convencions tenia també una vessant política. El cínic repudiava la Democràcia d'Atenes i el seu racisme. Va ser el primer en declarar-se Cosmopolita, és a dir "Ciutadà del Món". Atacava de manera especial als rics, als avars i als acaparadors. Atemptava amb la seva mordacitat tot l'ordre establert i denunciava sense mossegar-se la llengua el classisme imperant. La seva filosofia era la recerca de la virtut mitjançant tres formes d'esforç: eleutheria, autarkia, pahrresia (llibertat, autarquia i sinceritat). Concebia la riquesa i el confort com una renúncia a la llibertat natural de l'home en favor d'una vida domèstica i falsa. Era, tal com va dir d'ell un dels seus deixebles, Crates: "com els mestres del cor, que exageren de vegades la nota per tal que els que es desvien, recuperin el to correcte".
Diògenes va ser el més ferotge enemic intel·lectual de Plató i va portar molt més enllà l'antagonisme que ja existia entre el seu mestre Antístenes i el filòsof de l'Acadèmia. A la disputa de Plató l'anomenava consumpció, pel fet que es consumia a ella mateixa. Es diu que una vegada que Plató exemplificava la seva teoria davant d'un gran auditori amb una taula i un vas, Diògenes el va interrompre: "Oh, Plató, jo certament veig la taula i veig el vas, però no puc veure ni la taulitat, ni la vaseitat!".
També se sap que un cop que van objectar-li que ell demanava caritat i Plató no ho feia, ell li va respondre: "També ell demana, però...
el cap apropa
perquè no el reconeguin". (citant un poema sobre la hipocresia).
Són conegudes les seves diferències personals en petites trifulgues. Una vegada que Diògenes menjava figues seques, a Plató va dir-li: "Pots participar d'elles". Com que Plató en va menjar, el va reprendre: "Participar, t'he dit; no menjar". Una altra vegada, que Diògenes va demanar-li dues figues i Plató va enviar-li un canti ple, el cínic el va criticar: "Si et pregunto quan fan dos i dos, diràs que vint? Tu, ni dones segons et demanen, ni respons segons et pregunten".
Encara que no la més famosa, segurament la més divertida de les anècdotes que es conserven sobre la crítica de Diògenes a l'Idealisme de Plató és aquella que narra com, un cop Plató va haver definit l'Home com "l'animal de dues potes i sense plomes", Diògenes va agafar una gallina, li va arrencar les plomes i la va llançar a l'Àgora, tot cridant: "Ve-t'ho aquí: l'home de Plató!".
Etiquetes de comentaris: Cinisme, Crítica a l'Idealisme, Diògenes, Història
Antístenes, els Gossos i la Hipòcrita Democràcia
"La disciplina més necessària és desaprendre el mal"Antístenes, el cínic
L'estudi de les fonts originals sobre els filòsofs grecs revela una cosa sorprenent: de tots els deixebles de Sòcrates, Plató fou el menys Socràtic. I la veritat és que Aristocles Podros (autèntic nom de Plató) posà en boca del seu mestre una teoria que havia de destorbar la humanitat durant mil·lenis i que va ser refutada per tots els altres deixebles de Sòcrates: la Teoria de les Idees. El monstre, és a dir, l'Idealisme, es trobava tan a gust amb qualsevol forma de poder que va ser enaltit durant segles com l'obra cabdal de la Raó humana, quan era ben poca cosa més que estupidesa servilista amb el poder per als seus contemporanis.
Certament, tant estoics, com epicuris, com cínics, fins el mateix Aristòteles (alumne avantatjat de Plató i guia d'Alexandre el Gran), haurien de posar en dubte la validesa d'una argumentació tan inconsistent i pueril. Es podria dir que, excepte Plató, la major part dels filòsofs posteriors a Sòcrates eren materialistes, és a dir, consideraven la matèria la primera realitat cognoscible i les idees eren per a ells representacions abstractes sorgides a posteriori. Totes les corrents que es reclamaven hereves del llegat Socràtic van atacar i refutar la Teoria de les Idees amb major o menor subtilesa: de fet, la majoria van néixer com a respostes a ella i com a reclamació de les ensenyances socràtiques autèntiques. Si fossim sincers amb les fonts que tenim, hauriem de dir que, sense cap mena de dubte, la corrent filosòfica que millor va recollir i portar a terme les principals ensenyances de Sòcrates va ser l'escola cínica d'Antístenes: els Gossos. Els Cínics, el nom dels quals vol dir literalment "el gossos", van guanyar-se el seu nom perquè d'una banda es comportaven com aquests animals en determinats sentits, vist és clar des del punt de vista conservador de qui els criticava, i de l'altra, perquè es reunien al Cinosargue, que podria traduir-se com la "plaça del gos blanc". En efecte, una de les coses més importants per entendre aquella disputa filosòfica, és copsar l'enorme sentit simbòlic que té el fet que, tot just després de la mort de Sòcrates, el seu deixeble Antístenes abandonés l'Àgora per prosseguir la seva tasca al Cinosargue. Aquest emplaçament era una gran plaça oberta sense pavimentar a les afores d'Atenes, que era utilitzada com a lloc de trobada dels metecs, és a dir els immigrants, lliures però sense dret a ciutadania, i les classes més pobres. Allà practicaven esports, xerraven i efectuaven les mateixes rutines que els oriunds d'Atenes, però lluny de l'Àgora i l'Estadi que estaven reservats als ciutadans de ple dret, és a dir, els mascles majors d'edat nascuts de pare i de mare atenesos. La història ens ha deixat una curta però contundent biografia d'Antístenes, que, al igual que Sòcrates, va dedicar-se ben poc a escriure, va predicar la seva filosofia oralment i, sobretot, amb els seus actes. Va ser l'únic que va enfrontar-se intel·lectualment a Sòcrates, recriminant-li precisament el seu classisme vers els qui no eren oriunds i la seva col·laboració amb una forma de Democracia que deixava fora gairebé tres quartes parts de la població, dones, immigrants i infants. Natural d'Atenes, però fill d'emigrants de Tràcia, la seva procedència va condicionar-lo de manera determinant. Li recriminaven sovint que opinés com ho feia sobre temes que afectaven a la ciutadania, quan a ell, per ser metec, li era denegat aquest privilegi; a la qual cosa ell responia: "també la mare dels Déus era de Frígia" (en referència a Deméter). El mateix Sòcrates va dir d'ell que "de dos atenesos no hauria nascut un home tan esforçat".
Es diu que va gaudir d'una bona situació econòmica mentre era jove i va estudiar oratòria del mestre Gòrgies, entre d'altres. Després va conéixer a Sòcrates i renuncià a la vida ociosa i abundant per convertir-se en un dels seus principals seguidors. Vivia al Pireu i caminava cada dia més de 40 estadis per a sentir al que considerava l'home més savi. Admiraba entre tots els homes a Ciro el persa, enemic tradicional dels grecs, i entre tots els grecs a Heracles, el més voluntariós home de la història.
El seu enfrontament amb Plató era antic i se'n conserven moltes anècdotes que deixen entreveure un evident antagonisme polític, per damunt del cordial respecte que més o menys van mantenir com a deixebles del mateix mestre. Es diu que una vegada que Plató estava malalt, el va anar a visitar i veient els vòmits en un recipient al costat del llit, va dir-li: "Veig que has fet fora la còlera, però la pompa encara no". Recriminava a Plató el seu servilisme amb la oligarquia atenesa i el seu gust per la dramatització. Així mateix, certa vegada va suggerir als notables atenesos que decretessin que els ases eren cavalls, de la mateixa manera que tan sovint decretaven que solemnes estúpids fossin generals. Una altra vegada que van referir-li que Plató parlava malament de la seva doctrina, va dir: "De reis és escoltar maldats, havent realitzat bones obres".
Rebutjava tota alabança pública i quan sentia parlar bé d'ell mateix intervenia: "Quin mal he fet jo?". Deia que "els corbs devoren als morts, de la mateixa manera que els aduladors devoren els vius".
El cos fonamental de la seva filosofia era un materialisme radical fortament impregnat d'un comunisme primitiu que va influir de manera notable sobre els corrents estoics i epicuris. Va definir la virtud com "l'adequació entre el comportament humà i les lleis naturals". L'historiador Diògenes Laerci va recopilar les seves ensenyances: "Que la virtut es pot adquirir amb l'estudi. Que el mateix és ser virtuós que ser noble. Que la virtut és suficient per a la felicitat, no necessitant de res més que de la fortalesa de la que parlava Sòcrates. Que la virtut és sobre les operacions, i no necessita de moltes paraules ni de les disciplines. Que el savi en té prou amb ell mateix. Que totes les coses pròpies són també alienes. Que la falta de celebritat és un bé, i igual al treball. Que el savi no ha de viure segons les lleis establertes, sinó segons la virtut. Que s'ha de casar per motiu de procrear fills i amb dones precioses. Que ha d'estimar, doncs només el savi sap la que ha de ser estimada."
Antístenes defugia la via de l'ascetisme i l'abstinència, però feia seu el lema apol·lini "tot amb mesura". Rebutjava tota diferenciació entre els homes, ja fos per classe, per sexe o per procedència geogràfica. Per a ell, totes les lleis eren vulgars convencions humanes que servien només a l'ordre dels poderosos. Per aquest motiu, no s'ennutjava amb els qui l'anomenaven gos. Més a prop de la llibertat i la virtud trobava a un gos que a un ésser humà, que hauria de desaprendre totes les supersticions i creences imposades, per a discernir la veritat.
Ja de gran, afligit per una enfermetat pulmonar, va visitar-lo el seu deixeble Diògenes de Sínop i a la pregunta del mestre "qui em lliurarà d'aquests mals?", el deixeble amb una daga a la mà va respondre "aquest". Antístenes va dir llavors: "dels mals he dit, no de la vida".
Diuen que fins al final dels seus dies va mantenir la tranquilitat d'esperit, el caràcter sarcàstic, la fina ironia i el bon humor i que va morir amb un somriure als llavis, talment com un gos feral que abans de morir es retroba amb el seu propi llop.
No se'ns ha conservat cap dels llibres d'Antístenes. El temps ha convertit la seva vida en la mateixa ensenyança de la seva doctrina. Diocles li atribueix també aquestes paraules: "Per al savi cap cosa hi ha peregrina, cap estranya. El bo és digne de ser estimat; i el virtuós bo per ser amic. Cal, en la guerra, buscar-se aliats que siguin animosos, i al mateix temps justos. La virtut és un arma que no pot robar-se. Més útil és barallar-se amb pocs bons contra molts dolents, que amb molts dolents contra pocs bons. Convé prevenir-se dels enemics, doncs són els primers a notar els nostres pecats. En més s'ha de tenir a un just que a un parent. La virtut de l'home i la de la dona és la mateixa. El bo és el bonic; el dolent és el barroer. Cal tenir per estrany tot el dolent. El mur més fort és la prudència, doncs ni pot ser demolida ni lliurada. Els murs han de construir-se en el nostre inexpugnable raciocini i consell".
Etiquetes de comentaris: Cinisme, Ciutadania, Història, Immigració
L'home domèstic
"Els filòsofs s'han limitat a interpretar el món de diverses maneres; del què es tracta és de transformar-lo"Karl Marx
Encara que els amos no ho sàpiguen, tots els gossos filosofem. L'única cosa que passa és que no tenim els mitjans materials per difondre la nostra filosofia en edicions de luxe amb tapa dura per a intel·lectuals, ni molt menys en edicions massives de butxaca per al populatxo amb el segell d'algun usurer subvencionador a la contraportada. De fet, el nostre major problema és la mancança d'un aparell vocal que ens permeti convertir en paraules els conceptes que entenem i comprenem perfectament, i dels que tan sovint sentim a parlar. Per això ens limitem a bordar, que és allò que sabem fer més bé. Al barri on visc, la gent gran té la costum de passar els matins a la plaça xerrant mentre els joves són a l'escola, els adults actius treballen i els gossos corren pel parc. Amb el pas dels anys, a força de rutina, s'han format diversos grups en els diferents bancs, atrets per les seves afinitats. S'hi poden sentir tota mena de converses, algunes trivials, altres personals, familiars, sobre desconeguts i sobre personatges famosos. Existeixen un parell de grupets d'avis que exhibeixen sense complexes un refinat gust per les qüestions transcendentals i que demostren ésser il·lustrats en diferents matèries. Amb l'aspecte de savis que profereix la vellesa, enraonen, debaten i discuteixen acaloradament sobre temes molt diversos que abasten des de la política a la metafísica, tot passant per l'ètica i la moral.
A l'antiga àgora de l'Atenes clàssica, és reunien també, ara fa tot just 2.400 anys, diversos grups de persones per discutir sobre qüestions similars. Passaven els matins enraonant al sol, especulant sobre l'orígen de la vida i sobre el seu sentit més profund, esgrimint opinions molt diverses al voltant de les actituds humanes, confrontant posicionaments contraris sobre qüestions polítiques, econòmiques i socials que afectaven de manera directa les seves vides.
Hi havia tota una multitud de filòsofs obstinats i clarividents que creien haver trobat la resposta universal en els elements més variats. Tales de Milet fou dels primers, considerava l'aigua l'element primordial i el motor de la vida, orígen, substrat i causa darrera de tota l'existència. Oposat a ell, Heràclit considerava que era el foc, i no l'aigua, el principi fonamental, l'arjé primordial. Anaxímenes, per la seva banda, apostava per l'aire com a substància bàsica i, Xenòfanes, contrari a tots els anteriors, deia estar convençut que era la terra, l'element primigeni. Empèdocles va intentar posteriorment guanyar la batalla filosòfica amb una cinquena via i va afirmar que els quatre elements eren primordials i que eren l'amor i l'odi els principis motors que regien la combinació o la separació entre ells.
Pitàgores fou dels primers a fer escola. Per a ell, la clau eren els números, conceptes abstractes e ideals que es podien reconèixer en tota la matèria. Al voltant d'aquell infatigable viatger, que havia après els secrets numèrics a l'antiga Mesopotàmia i havia estat iniciat ens els misteris de la reencarnació de les ànimes a les llunyanes regions de la vall de l'Indus, va crear-se ràpidament un cercle de seguidors que van trigar ben poc en convertir el pensament del mestre en una ridícula ortodòxia. De tots aquells ancians del passat remot, n'hi va haver que van demostrar estar proveïts d'una singular clarividència, com Anaxàgores, que va ser condemnat a l'exili per afirmar que "el sol és una mena de pedra incandescent", o Jenòfanes, que va ridiculitzar i criticar ferotgement l'antropormofisme del politeisme olímpic, o Demòcrit, que va oposar-se a l'immobilisme del vell Parmènides amb una teoria de la matèria que la descrivia com un conjunt de partícules indivisibles i universals anomenades àtoms que es movien constantment en el buit.
Entre tots aquells filòsofs van créixer els sofistes, oradors professionals que podien argumentar qualsevol cosa, antecedent directe dels advocats dels nostre temps, i que van trobar el gust en parlar pel públic, tant els hi feia sobre què, tant era a favor de quina posició, eren els primers mercenaris de la paraula, que guanyaven grans fortunes venent el seu art. Però, sens dubte, el més famós de tots aquells filòsofs de l'àgora fou Sòcrates, un vell baixet i rexonxo, amb aspecte de sàtir, desendressat fins al punt que era motiu de burles.
Malauradament, tot el que sabem sobre la filosofia de Sòcrates es redueix a tres fonts: els escrits de Jenofont (plagats de contrastats errors històrics), les sàtires d'Aristòfanes on és mostrat sempre com un sofista xerramec i les obres del seu deixeble Plató. S'ha discutit molt sobre el pensament que Plató posà en boca de Sòcrates i probablement sempre quedarà el dubte de si realment va existir, més enllà de com a recurs literari de l'autor dels diàlegs. Se'ns ha dit sempre que Sòcrates centrava l'atenció del seu discurs en el mètode racional del coneixement i reclamava de tota filosofia que fos alguna cosa més que simple especulació sobre l'orígen i la finalitat de l'existència de totes les coses: pretenia que allò que no servia de guia a les persones en la seva vida diària no era filosofia. Entenia la filosofia com la recerca racional del coneixement d'un mateix. Predicava la introspecció i sostenia que cadascú era responsable dels seus actes i que era convenient avançar per camins de virtut per a viure bé. "Coneix-te a tu mateix" era la seva màxima. Emprava dos mètodes dialèctics per guanyar els debats: la ironia i la maièutica. Primer, donava la raó al seu contrincant per a després anar destapant les petites contradiccions del discurs del seu oponent, fins al punt de fer que fos ell qui estigues donant la raó a Sòcrates amb el seu assentiment. Menystenia el culte a les divinitats paganes i assegurava seguir la veu d'un daimon interior que li servia de guia. Es considerava un ferm defensor la Democràcia d'Atenes i gaudia del debat intel·lectual com si fos un dels majors plaers terrenals. Amb la seva actitud defensava una concepció practicant de la Democràcia, qüestionava amb enginy les decisions dels polítics i els governants, però era summament respectuós amb les decisions de les institucions que considerava totalment vinculants, fins al punt d'acatar-les com si en fos un partidari malgrat no estar-hi a favor.
Malgrat haver mostrat escàs interès pels assumptes celestes, Sòcrates va mantenir una relació estreta amb el sacerdoci del Déu Apol·ló, sol del coneixement, patró de les arts i virtuós arquer mític vingut de l'est. És famosa la cita de l'oracle de Delfos, santuari d'aquesta divinitat que el va anomenar "l'Home més savi de Grècia", a la qual cosa ell va respondre: "Només sé que no sé res". Curiosament, segons el mite, Apol·ló era fill de Zeus i Leto, qui, en el moment de la copulació va prendre la forma d'una lloba, la qual cosa va merèixer que el mateix Homer digues d'ell que era "nascut d'una lloba, il·lustre per l'arc".
De totes les coses atribuïdes a Sòcrates, la més certa és, ben segur, la seva mort. Acusat d'haver corromput els joves amb cultes estrangers i de no tenir respecte pels deus locals, fou condemnat a mort per un jurat popular. Després d'haver demostrat amb un històric discurs la falsedat de les proves presentades contra ell, va acatar la sentència ingerint una dosi de cicuta.
A la plaça del meu barri, hi ha molta gent que passa els matins discutint sobre filosofia. Moltes vegades hi he escoltat interessants reflexions sobre el misteris més foscos que s'amaguen darrera la condició humana, sobre qüestions polítiques que afecten les nostres vides diàries, sobre temes molt diversos que sol·liciten de la nostra actuació, del nostre moviment, que requereixen d'una pràctica democràtica conscient. No obstant això, a la plaça del meu barri, mai hi he vist cap Sòcrates. Cap d'aquests grans filòsofs que prediquen receptes sobre la naturalesa de l'existència i sobre els camins de la virtut viu d'acord amb les seves paraules, cap d'ells duu fins a les darreres conseqüències el seu pensament. Tots ells quan deixen la plaça i retornen al confort de la seva llar, senzillament, canvien de canal com si tot el que han dit hagués estat només una tertúlia més de tantes.
Els homes domèstics són com els gossos civilitzats que, mentre campen pel parc perseguint pilotes de colors, les potes en tensió, la cara esgarrapada pels esbarzers, senten, per un instant, que són llops salvatges assetjant preses en una estepa somiada. És cert que després, de vegades, s'avergonyeixen davant del mirall de la seva mediocritat, però tenen clar que no desitgen realment viure a l'estepa si amb això han de perdre el plat de pinso ple quatre cops al dia i les sobres del diumenge.
De com el llop va tornar-se gos
D'un raig de llum va sortir un gran llop de cap blanc i melena roja.Ughuz-nâmé, epopeya dels turcs Uigurs
Des que la humanitat va sortir de la fosca caverna dels temps, es va identificar amb el llop. El llop, amb la seva aparença solitària i misteriosa, amb el seu culte a la lluna i les estrelles, amb les seves cançons tristes i noctàmbules, amb el seu tarannà gregari, amb el seu sentit de la manada, fascinava els homes i aterria la resta de criatures.
Quan al mediterrani naixien les primeres societats sedentàries i agrícoles, ara fa més de 5.000 anys, ja feia segles que les tribus semi nòmades de l'estepa eurasiàtica campaven d'un cantó a l'altre de l'àrida plana continental, caçant com llops les enormes preses que regularment migraven seguint les estacions. S'organitzaven com llops, en tribus, caçaven en equip, rendien culte al cel i als fenòmens celestes i també composaven melodies nostàlgiques a la lluna. Les tribus escites, els Sakyes, tenien el llop per tòtem, s'anomenaven a ells mateixos Homes Llop, Homes Lliures. El mateix Herodot cita alguna d'aquestes tribus escites i l'estranya transformació que vivien alguns guerrers Sakyes que, durant una temporada de l'any, es convertien en llops.
El culte al llop va sobreviure milers d'anys entre aquelles tribus, que van tenir centenars de noms durant la seva història, és encara vigent a molts racons del planeta i es troba a la base d'infinitud de manifestacions culturals que molt sovint no percebem per haver estat assimilades al nostre inconscient. De fet, l'arrel indoeuropea de la paraula llop, que ha originat el mot anglès i alemany Wolf, és la mateixa que en aquestes llengües ha originat Folk o Wolk, gent o poble.
Els principis de la història humana estan plens de llops. Fou una lloba qui va alletar a Ròmul i Rèmul, els fundadors de Roma, quan foren abandonats al seu destí, sent infants. Els Eddas escandinaus descriuen l'inici de la història i la fi dels temps en la forma d'un llop que s'enfronta a Wotan (Odin). Entre els grecs va viure Licaó, convertit en llop per Zeus i elevat a les estrelles en forma de constel·lació. És present als Vedes hindús, a l'Avesta del persa Zarathustra, a l'Alcorà de Mahoma, a la Biblia dels 70.
El llop forma part del nostre imaginari col·lectiu, és record d'una època en que la humanitat era més salvatge però també més lliure. Van ser llops els qui van adoptar Mowgli al Llibre de la Selva de Ruyard Kipling i el van criar perquè pogués lluitar contra Shere Kan, la més preciosa metàfora de l'imperi britànic mai imaginada. Era un llop estepari en qui es reconeixia Harry Haller, l'alter ego de Herman Hesse, en aquell circ inquietant "Només per a bojos". Va ser el pare filosòfic de l'Estat modern, Thomas Hobbes, qui va justificar l'absolutisme amb la seva màxima: "l'home és un llop per a l'home".
El llop ha inspirat la civilització i, al mateix temps, ha estat aniquilat per ella. Al British Museum es troben espol·liats els tresors assiris de l'antiga Nínive i s'hi poden contemplar preciosos relleus on apareixen llops domesticats per a la caça ja l'any 2.000 abans de la nostra era. Van ser les tribus escites les que van domesticar el llop, però van ser les societats agrícoles sedentàries i ramaderes les que van entaular una guerra amb ell. El sedentarisme va suposar la mort del llop i el naixement del gos. Un ésser domesticat i babau, fidel fins a l'estupidesa i útil per a molts propòsits humans. Un ésser menyspreat i la comparació amb el qual és sempre considerada insultant.
És comprensible que, en la nostra tan domèstica i civilitzada existència humana, ens neguem a identificar-nos amb el gos, perquè el percebem com un ésser orfe i obedient, adoptat per famílies d'altres espècies, que ha renunciat a la seva llibertat, que ha vist aniquilada la seva forma de vida, cercades les seves aspiracions als murs d'una ciutat gàbia, presó confort, cel·la amb finestra i sense porta.
Ja no recorden els homes que dins de cada gos hi ha un llop reprimit per l'educació, crescut a cops, silenciat amb morrió, perseguit fins a l'esgotament, anorreat pel treball o per l'ociositat, enverinat pel pinso i les metzines. Vaig parlar amb els gossos i em van dir que ells tampoc no recordaven que dins de cada persona hi havia un home lliure, reprimit per l'educació, crescut a cops, silenciat amb morrió, perseguit fins a l'esgotament, anorreat pel treball o per l'ociositat, enverinat pel pinso i les metzines. Em va quedar clar que els homes també ens havíem convertit en animals domèstics.
Calaix Desastre
Articles Destacats
- De com el llop va tornar-se gos
- L'home domèstic
- Antístenes, els gossos i la hipòcrita Democràcia
- Diógenes el Gos i l'Home de Plató
- L'essència leninista: què fer?
- Per on continuar?
Últims Articles
- Oposem-nos
- Ho haveu vist?
- La paciència iraniana
- De formalismes i deformitats
- El poble no juga, la banca guanya
- El meu mig vot per a l'Esquerra Unida Europea
- Injuriar els cràpules és delicte
- Tots els ismes: fronts, unitats i altres tacticism...
- Ser capellà, somni de pedòfils i violadors
- El consolador dels catalans
Arxiu
- juliol 2008
- agost 2008
- setembre 2008
- novembre 2008
- desembre 2008
- gener 2009
- febrer 2009
- març 2009
- abril 2009
- maig 2009
- juny 2009
- juliol 2009
Zoosfera Roja
- Avant
- La Ratera
- El Colomí Missatger
- Ceci n'est pas un blog
- Gallo Rojo
- Animal de Llum
- Filodòxia
- Bloc de Manuel Delgado
- Bloc Històric
- Seguint el Fil Roig
- La Casa Europa
- Punts de Vista
- I Fought the Law
- El Bloc d'en Marià Pere
- Per una Badalona d'Esquerres i Alternativa
- Cèl·lula Ramon Casanellas
- El Bloc d'en Juli Cuéllar
- EUiA Badalona
- EUiA Gramenet
- EUiA
- IU
- CCOO
- Fundació Pere Ardiaca
- PCC
- I Love IU
Blocs Recomanats
Suscripció por Mail
Feeds
Campanyes
[+]
[+]
[+]
Algunos Drets Reservats
- Copyleft del contingut
El Gos Feral by El Gos Feral se distribuye bajo la licencia Creative Commons Reconocimiento-No comercial 2.5 España License.
Basado en un trabajo de El Gos Feral.
- Copyleft de la plantilla de Blogger
Based in Roigesfera Template for Blogger by http://www.hipertextos.net is licensed under a Creative Commons Reconeixement-Compartir amb la mateixa llicència 2.5 Espanya License.
Based on a work at www.hipertextos.net.