2. CONTRA EL DESEMPLEO:
Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%).
Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil.
Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.
Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
Restablecimiento del subsidio de 426€ para todos los parados de larga duración.

3. DERECHO A LA VIVIENDA:
Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler protegido.
Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos recursos.
Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas.

4. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:
Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de espera.
Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria, equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.
Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible: restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles bici.
Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de mediación y tutelaje.

5. CONTROL DE LAS ENTIDADES BANCARIAS:
Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala gestión.
Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.
Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala praxis bancaria.

6. FISCALIDAD:
Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias.
Eliminación de las SICAV.
Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.
Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones internacionales (tasa Tobin).

7. LIBERTADES CIUDADANAS Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:
No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.
Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación.
Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas desde la Unión Europea.
Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo.
Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del Poder Ejecutivo.
Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos.

8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR

La història de tots els països testifica que la classe obrera exclusivament amb les seves pròpies forces, només està en condicions d'elaborar una consciència tradeunionista, és a dir, la convicció que és necessari agrupar-se en sindicats, lluitar contra els patrons, reclamar del govern la promulgació d'uns o altres lleis necessàries per als obrers, etc. En canvi, la doctrina del socialisme ha sorgit de teories filosòfiques elaborades per representants instruïts de les classes posseïdores, pels intel.lectuals.

Tot el que sigui inclinar-se davant l'espontaneïtat del moviment obrer, tot el que sigui rebaixar el paper de l'"element conscient", equival a enfortir la influència de la ideologia burgesa sobre els obrers.

No es pot ni parlar d'una ideologia independent, elaborada per les mateixes masses obreres en el curs del seu moviment, el problema es planteja només així: ideologia burgesa o ideologia socialista. No hi ha terme mig perquè la humanitat no ha elaborat cap "tercera" ideologia, a més, en general, en la societat esquinçada per les contradiccions de classe mai pot existir una ideologia al marge de les classes i per sobre de les classes. Per això, tot el que sigui rebaixar la ideologia socialista, tot el que sigui allunyar-se d'ella, equival a enfortir la ideologia burgesa. Es parla d'espontaneïtat. Però el desenvolupament espontani del moviment obrer marxa precisament cap a la seva subordinació a la ideologia burgesa, marxa precisament pel camí del programa del Credo, ja que el moviment obrer espontani és només tradeunionisme i implica precisament la esclavització ideològica dels obrers per la burgesia. (...) Per què? Per la senzilla raó que la ideologia burgesa és molt més antiga pel seu origen que la ideologia socialista, perquè la seva elaboració és més completa i perquè posseeix mitjans de difusió incomparablement més poderosos.

La participació en les eleccions parlamentàries i en la lluita des de la tribuna parlamentària és obligatòria per al partit del proletariat revolucionari.

Mentre no tingueu força per a dissoldre el parlament burgès i qualsevol altra institució reaccionària, esteu obligats a actuar en el si de les institucions precisament perquè hi ha encara en elles obrers idiotitzats.

La participació en un parlament democràtic-burgès, lluny de perjudicar el proletariat revolucionari, li permet demostrar més fàcilment a les masses endarrerides per què semblants parlaments mereixen ser dissolts, facilita l'èxit de la seva dissolució, facilita la "supressió política" del parlamentarisme burgès.

Els bolxevics hem actuat en els parlaments més contrarevolucionaris i l'experiència ha demostrat que semblant participació ha estat no només útil, sinó necessària per al partit del proletariat revolucionari.

Qui reconeix només la lluita de classes no és encara marxista, pot mantenir encara un lloc dins el marc del parlament burgès i la política burgesa. (...) Marxista només és el que fa extensiu el reconeixement de la lluita de classes al reconeixement de la dictadura del proletariat. En això rau la més profunda diferència entre un marxista i un petit (o gran) burgès adotzenat.

L'oportunisme no estén el reconeixement de la lluita de classes precisament al més fonamental, el període de transició del capitalisme al socialisme, al període de enderrocament de la burgesia i completa destrucció d'aquesta. En realitat, aquest període és inevitablement un període de lluita de classes d'un acarnissament sense precedents, que aquesta revesteix formes agudes mai vistes i, per tant, l'Estat d'aquest període ha de ser inevitablement un Estat democràtic d'una manera nova (només per els proletaris i desposseïts en general) i dictatorial de manera nova (contra la burgesia).

A més, l'essència de la teoria de Marx sobre l'Estat només ho assimila qui hagi comprès que la dictadura d'una classe és necessària no només per a tota la societat de classes en general, no només per al proletariat després d'enderrocar la burgesia, sinó també per a tot el període històric que separa el capitalisme de la societat "sense classes", del comunisme . Les formes dels Estats burgesos són extraordinàriament diverses, però la seva essència és la mateixa: tots aquests estats són, sota una forma o sota una altra, però en última instància, una dictadura de la burgesia. La transició del capitalisme al socialisme serà necessàriament una dictadura del proletariat.

Decidir una vegada cada cert nombre d'anys quins membres de la classe dominant han d'oprimir i aixafar al poble al Parlament: heus aquí la veritable essència del parlamentarisme, no només en les monarquies constitucionals, sinó també en les repúbliques democràtiques. Però si enfoquem el parlamentarisme des del punt de vista de les tasques del proletariat en aquest terreny, on és, doncs, la sortida al parlamentarisme? (...) És a transformar les institucions representatives de llocs de xerrameca a "corporacions de treball". La Comuna no havia de ser una corporació parlamentària sinó una corporació de treball, executiva i legislativa al mateix temps. Aquest tir va dret al cor dels parlamentaris moderns i dels gossets falders parlamentaris de la socialdemocràcia. La veritable tasca estatal es fa entre bastidors i l'executen els ministeris, oficines, Estats Majors, ... Als parlaments no es fa més que xerrar, amb la finalitat especial d'entabanar al populatxo. La Comuna substitueix el parlamentarisme venal i podrit per institucions en què la llibertat d'opinó i de discussió no degenera en engany, ja que aquí els parlamentaris han de treballar ells mateixos, han d'executar ells mateixos les seves lleis.

Sense institucions representatives no es pot concebre la democràcia, ni encara la democràcia proletària; sense parlamentarisme si pot i s'ha de concebre, si la crítica a la societat burgesa no és una frase buida, si l'aspiració d'enderrocar el domini de la burgesia és en nosaltres una aspiració seriosa i sincera, i no una frase electoral per caçar vots obrers com ho és en llavis dels menxevics. (...) En parlar d'aquelles burocràcies que necessita la Comuna, en Marx no hi ha ni ombra d'utopisme, ja que no inventa ni treu de la seva fantasia una "nova" societat. No. Marx estudia, com un procés històric natural, com neix la nova societat de la vella, estudia les formes de la transició de la segona a la primera. (...) No es pot parlar de l'abolició de la burocràcia de cop, a tot arreu i fins a les últimes arrels. Això és una utopia. Però destruir de cop la vella màquina burocràtica i començar tot seguit a construir una nova, que permeti anar reduint gradualmente al no-res tota burocràcia, no és una utopia, és l'experiència de la Comuna, és la tasca directa, immediata, del proletariat revolucionari .

S'oblida constantment que la destrucció de l'Estat és també la destrucció de la Democràcia, que l'extinció de l'Estat implica l'extinció de la Democràcia. A primera vista, aquesta afirmació sembla estranya i incomprensible en gran manera: potser, algú arribi fins i tot a témer que estiguem esperant l'adveniment d'una organització social en què no s'acati el principi de la subordinació de la minoria a la majoria, ja que la Democràcia és, precisament, el reconeixement d'aquest principi. No. La Democràcia no és idèntica a la subordinació de la minoria a la majoria. Democràcia és l'Estat que reconeix la subordinació de la mayoría a la minoria, és a dir, una organització cridada a exercir la violència sistemàtica d'una classe contra una altra, d'una part de la població contra una altra. Nosaltres ens proposem, com a meta final, la destrucció l'Estat, és a dir, de tota violència organitzada i sistemàtica, de tota violència sobre els homes en general.

Democràcia per a una minoria insignificant, Democràcia per als rics. Aquesta és la Democràcia capitalista. (...) Però partint d'aquesta "democràcia" capitalista, inevitablement estreta, el desenvolupament progressiu no discorre en mode directe, senzill i tranquil cap a "una democràcia cada vegada més gran", com volen fer-nos creure els professors liberals i els oportunistes petitburgesos. No. El desenvolupament progressiu, és a dir, el desenvolupament cap al comunisme, passa per la dictadura del proletariat, i només pot ser així, ja que no hi ha una altra força ni altre camí per trencar la resistència dels explotadors capitalistes.

Engels ho expressava magníficament: "Mentre el proletariat necessiti encara l'Estat, no el necessitarà en interès de la llibertat, sinó per a sotmetre els seus adversaris. Així que pugui parlar de llibertat, l'Estat com a tal deixarà d'existir".

Hem arribat, doncs, a la última raó que ens obliga a fer particular èmfasi en el pla d'una organització formada entorn d'un periòdic central per a tota Rússia, mitjançant la tasca conjunta en aquest diari comú. Només una organització semblant asseguraria la flexibilitat indispensable a l'organització socialista combativa, és a dir, la capacitat d'adaptar-se a l'acte a les condicions de lluita més variades i canviants amb rapidesa; saber, "d'una banda, defugir les batalles en camp obert contra un enemic que té superioritat indiscutible de forces, quan concentra aquestes en un punt, i per saber de l'altra, aprofitar la malaptesa de moviments d'aquest enemic i llançar-se sobre ell en el lloc i en el moment en què menys esperi ser atacat ". Seria un gravíssim error muntar l'organització del partit xifrant les esperances només en les explosions i lluites dels carrers o només a la "marxa progressiva de la lluita quotidiana i monòtona". Hem de desplegar sempre la nostra tasca quotidiana disposats a tot, perquè moltes vegades és gairebé impossible preveure per endavant com s'alternaran els períodes d'explosions amb els de calma i, tot i que és possible preveure, no es podria aprofitar la previsió per reconstruir l'organització, perquè aquests canvis es produeixen amb sorprenent rapidesa. De la revolució mateixa no deu un forjar la idea que sigui un acte únic sinó que és una successió ràpida d'explosions més o menys violentes, alternant amb períodes de calma més o menys profunda. Per tant, el contingut fonamental de les activitats de l'organització del nostre partit, el centre de gravetat d'aquestes activitats ha de consistir en una tasca que és possible i necessària tant durant el període de l'explosió més violenta com durant el de la calma més completa , és a dir: en una tasca d'agitació política unificada en tota Rússia que faça llum sobre tots els aspectes de la vida i que dirigeixi a les més grans masses. I aquesta tasca és inconcebible en la Rússia actual sense un periòdic central per a tota Rússia que aparegui molt sovint. L'organització que es formi per si mateixa al voltant d'aquest diari, l'organització dels seus col.laboradors (en l'accepció més àmplia del terme, és a dir, de tots els que treballen per a ell) estarà precisament disposada a tot, des de salvar el honor, el prestigi i la continuïtat del partit en els moments de major "depressió" revolucionària, fins a preparar la insurrecció armada de tot el poble, fixar data per al seu començament i portar-la a la pràctica.

En efecte, figurem-nos una batuda completa, molt corrent entre nosaltres, en una o diverses localitats. En no haver-hi en totes les organitzacions locals una tasca comuna portada en forma regular, aquestes desfetes van acompanyades sovint de la interrupció del treball per llargs mesos. En canvi, si totes tinguessin una tasca comuna, bastarien, en el cas de la major batuda, unes quantes setmanes de treball de dues o tres persones enèrgiques per a posar en contacte amb l'organisme central comú als nous cercles de la joventut que, com és sabut, fins i tot ara brollen amb summa rapidesa; que la tasca comuna que sofreix les desfetes està a la vista de tot el món, els nous cercles poden sorgir i posar-se en contacte amb aquest organisme central més aviat encara.

D'altra banda, imagineu-vos una insurrecció popular. Ara és probable que tothom estigui d'acord que hem de pensar en ella i preparar-nos per a ella. Però com preparar-ho? No es voldrà que sigui el Comitè Central, aquest no aconseguiria absolutament res amb designar-los, donades les actuals condicions russes. Per contra, una xarxa d'agents que es formi per si mateixa en el treball d'organització i difusió d'un periòdic central no hauria de "esperar amb els braços creuats" la consigna de la regular que li garantís, en cas d'insurrecció, les majors probabilitats d'èxit. Aquesta mateixa tasca és la que reforçaria els llaços d'unió tant amb les més grans masses obreres com amb tots els sectors descontents de l'autocràcia, la qual cosa molt important per a la insurrecció. En aquesta tasca precisament es formaria la capacitat d'enjudiciar amb encert la situació política general i, per tant, la capacitat de triar el moment adequat per a la insurrecció. Aquesta mateixa tasca és la que acostumaria a totes les organitzacions locals a fer-se uníson eco dels problemes, casos i successos polítics que agiten a tota Rússia, respondre a aquests "successos" amb la major energia possible, de la manera més uniforme i convenient possible , i la insurrecció és, en el fons, la "resposta" més enèrgica, més uniforme i més convenient de tot el poble al govern. Aquesta mateixa tasca és la que acostumaria, finalment, a totes les organitzacions revolucionàries, en tots els confins de Rússia, a mantenir les relacions més constants, i conspiratives al mateix temps, que crearien la unitat efectiva del partit; sense aquestes relacions és impossible discutir col.lectivament un pla d'insurrecció ni adoptar les mesures preparatòries indispensables en vespres d'aquesta, mesures que s'han de guardar en el secret més rigorós.

En poques paraules, "el pla d'un periòdic polític central per a tota Rússia", lluny de ser el fruit d'un treball de gabinet de persones contaminades de doctrinarisme i literaturisme (com els ha semblant a gents que han meditat poc en ell), és , per contra, el pla més pràctic de començar a preparar-se a l'acte i per tot arreu parell la insurrecció, sense oblidar al mateix temps ni per un instant la tasca corrent de cada dia.